El franquisme a Catalunya

La victòria del bàndol franquista en la Guerra Civil va tenir unes característiques molt particulars a Catalunya ja que els sentiments identitaris d’aquest territori atemptaven contra el principi de la unitat d’Espanya que nodrien l’ideari del règim. En conseqüència, les manifestacions lingüístiques i culturals no castellanes que poguessin servir com a base pel manteniment d’actituds nacionalistes catalanes van ser prohibides i perseguides. I és que el triomf de les tropes nacionals va suposar per a Catalunya l’inici d’una dura repressió política i l’esclat d’un procés de descatalanització.

estatut 1932.jpg

El 5 d’abril de 1938 Franco va signar el decret que abolia l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i es posava fi a qualsevol tipus d’autogovern

Una de les principals obsessions de les noves autoritats franquistes va ser posar fi al que consideraven “separatisme català”. Per això, el mateix 5 d’abril de 1938, un cop l’exèrcit nacional va trepitjar terres lleidatanes, Franco va signar un decret mitjançant el qual s’abolia l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i es posava fi a qualsevol tipus d’autogovern. A canvi, el franquisme va imposar un règim centralista i uniformista que volia forjar una nova “Cataluña española” assimilada dins de l’Espanya franquista i de la qual es pretenia extirpar definitivament el catalanisme.

Així, la supressió de l’Estatut va anar acompanyada de la prohibició dels símbols de catalanitat, així com dels partits polítics i les centrals sindicals. Un dels principals efectes de la supressió de l’Estatut va ser el canvi de l’ordenació territorial de Catalunya. Així, de les 38 comarques i 9 vegueries que s’havien establert des del 1936 va retornar-se a la divisió territorial en quatre províncies (Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida).

El règim franquista va augmentar les atribucions dels que havien de controlar la situació i governar Catalunya. El règim franquista estructurarà les seves institucions polítiques i administratives a Catalunya sobre la base d’una duplicitat de poders: el militar i el civil. Així, per establir aquest control van crear-se, o bé recuperar-se, les figures del governador civil, el cap provincial de la Falange, el governador militar de la província i el capità general de la regió. El poder militar estava representat pels capitans generals i el poder civil pels governadors civils de Barcelona. A Barcelona la màxima autoritat militar controlava la màxima autoritat civil i viceversa. Així les temptacions cabdillistes eren dificultades.

Els capitans generals eren la primera autoritat del règim a Catalunya, tot i que no tenien atribucions polítiques. En moltes ocasions els capitans generals van intervenir per resoldre conflictes, neutralitzar o desautoritzar els governadors civils. El càrrec de capità general de Catalunya tenia una considerable importància política i estava considerat com un dels més rellevants dins del comandament militar.

Amb el franquisme retornarà a Catalunya la figura dels governadors civils que havien desaparegut amb l’Estatut d’Autonomia. Aquest càrrec tindrà una gran rellevància perquè esdevindrà un dels símbols més clars del règim. Els homes que ocuparan el càrrec seran el blanc de les ires, les intrigues, les enveges i les adulacions més diverses. El governador civil era el representant del ministre de la governació a la província (les seves competències es limitaven exclusivament a la seva província). A més, dirigien l’acció política del govern i coordinava l’actuació de totes les delegacions del ministeris. Representava a tot el govern.

Els governadors feien aplicar totes les disposicions governamentals, controlaven directament l’administració local i eren els principals responsables de l’ordre públic. En concret, el governador civil de Barcelona tenia una categoria i una rellevància notable dins del règim. En el seu nomenament, normalment, intervenia directament el propi Franco que, de vegades, imposava els seus candidats al ministre de la governació.

La figura del governador civil anava revestida d’amplíssims poders i d’un notable camp de maniobra. Tenien capacitat per sancionar les activitats contràries a l’ordre públic i intervenien sempre que es produïa un conflicte encara que haguessin de substituir i desautoritzar els delegats dels ministeris corresponents. Tots els governadors cercaven l’adhesió de les “forces vives” locals i provincials i per garantir la seva fidelitat podien arribar a consentir certes ineficàcies i corrupcions. Els governadors civils molt poques vegades prenien iniciatives polítiques arriscades. Es limitaven a garantir l’ordre públic i assegurar el consens al règim de les classes benestants.

El governador civil serà també el cap provincial del Movimiento. La unificació dels càrrecs va ser el resultat lògic de la voluntat de supeditar el partit únic a l’Estat. Calia resoldre el contrasentit creat pel fet que els governadors civils nomenessin els caps locals del Movimiento sense ser necessàriament cap càrrec dins de FET-JONS i per això es convertirien en els caps provincials de la Falange.

En el cas de Barcelona, entre els governadors civils  predominen els polítics i militars amb antecedents polítics d’extrema dreta. Els falangistes seran l’excepció. A les altres províncies catalanes els governadors civils foren normalment persones sense gaire rellevància. Els governadors civils del franquisme a Catalunya van ser gent poc coneixedora del país i que actuaven com a funcionaris fidels amb la perspectiva de promocionar-se cap a llocs de major comoditat política dins de l’administració estatal franquista.

Els càrrecs de més responsabilitat (governadors civils, delegats dels ministeris, caps militars, etc) eren ocupats bàsicament per personal forà i típicament funcionarial, sense que diferís excessivament de la resta de l’Estat. Majoritàriament procedien dels partits de la dreta i l’extrema dreta més anticatalans. Aquests representants del règim, generalment nascuts fora del territori on exercien, van ser vistos per la població com a invasors o estranys a tot allò que feia referència a Catalunya.

Tot i això, el canvi més proper i diferenciat per als ciutadans dins de l’administració local va produir-se als ajuntaments. Les persones que en formaven part en el final de la guerra van ser substituïdes amb l’entrada dels franquistes. Així, el mateix dia d’entrada de les tropes insurrectes a qualsevol població, el militar que les comandava es dirigia cap a l’ajuntament i nomenava una comissió gestora municipal entre les persones afins a les idees feixistes dels vencedors. El militar nomenava l’alcalde i els regidors a dit segons la seva voluntat o criteri. Posteriorment, aquesta pràctica es mantindria per part dels governadors civils.

El personal polític de les diputacions i els ajuntaments franquistes va ser majoritàriament d’origen català. Així, a la província de Barcelona el 95% dels alcaldes van ser catalans. Aquests alcaldes, regidors i diputats provincials eren les “forces vives tradicionals”, la gent de dretes de sempre. El 58% dels alcaldes i regidors provenien de la classe dominant local –industrials, grans comerciants i propietaris– i un 20% eren professionals –metges, advocats, etc–. Va haver-hi una continuïtat evident en el poder local de la classe conservadora tradicional que ja havia controlat els ajuntaments abans de 1931. La major part dels alcaldes, regidors i diputats provincials dels anys 40 es consideraven a si mateixos com “homes de dretes de sempre” i catòlics.

porcioles i franco.jpg

Josep Maria de Porcioles, alcalde de Barcelona, acompanyant Franco

Així, trobem una important presència d’antics membres de la Lliga Regionalista i de les diferents opcions de la dreta i l’extrema dreta espanyola (Unión Patriótica, carlistes, CEDA, Renovación Española, etc.). Els falangistes abans de 1939 eren una minoria com també els militars. D’aquesta manera, a l’administració local sovintejaran els que havien tingut càrrecs municipals i provincials durant la dictadura de Primo de Rivera i durant el Bienni de Dretes republicà. Malgrat el seu passat catalanista, molts membres de les forces vives locals foren nomenats alcaldes i regidors el 1939. Si havien militat a la Lliga ho justificaven perquè era “la principal força de dretes i catòlica que existia a Catalunya”. El franquisme va restaurar els vells poders econòmics i va posar de nou al front de l’administració local a la classe dominant tradicional, aquella que havia perdut la direcció de Catalunya el 1931.

Els consistoris catalans dels anys quaranta no van estar exempts de tensions internes de caire polític. Els falangistes es consideraven poc representats i exigiran una major participació i això provocarà enfrontaments de diferents tipus entre els alcaldes-empresaris i els falangistes que volien jugar la carta populista. La gestió de l’administració va anar normalitzant-se gràcies a l’abastiment de productes alimentaris a través de la cartilla de racionamiento. Faltaven els productes que s’havien d’importar de l’exterior, però no els productes nacionals com l’oli.

El petit estraperlo serà perseguit, però quan es realitza a l’engròs serà tolerat. Totes les ciutats catalanes tindran espais de control i duana per evitar que es consumeixi més del que estava marcat pel règim. Les autoritats aniran detenint gent per practicar l’estraperlo i per robatoris menors, era una forma de demostrar la seva força, especialment quan es produïen denúncies. Els pressupostos seran tant escassos que les autoritats locals només es podran dedicar a mantenir l’ordre públic.

Fins 1948 els ajuntaments seran administrats per gestores provisionals composades per individus significats del bàndol vencedor de la guerra. La vida municipal es tornarà força inestable pels enfrontaments entre faccions locals que buscaven fer-se amb el poder al municipi i que es denunciaven els uns als altres. El franquisme buscarà una solució original a aquest problema de regulació del poder local generant una legislació innovadora a Espanya. Així, el 1945 es promulgarà la Ley de Bases del Régimen Local, una legislació inspirada en una llei italiana de 1937 (aprovada en ple auge del feixisme).

En aquesta llei es diferencien els alcaldes dels regidors per reforçar l’autoritat de l’alcalde. Es preveu un reemplaçament regular dels regidors cada tres anys. Segons els principis de la democràcia orgànica es renoven la meitat dels regidors per terços. La vida municipal es configurava sobre la base de la representació per terços corporatius: família, sindicats i terç corporatiu. Cada grup escollia un dels tres terços. Així, el cens del terç familiar es basava en el vot dels caps de família, vídues i dones no sotmeses a pàtria potestat. El municipi com a estament, es convertia en el terç corporatiu, es a dir, els regidors que no havien d’abandonar el seu càrrec. Els candidats, en teoria, eren seleccionats per les entitats ciutadanes, econòmiques, professionals i culturals.

Les eleccions no van convocar-se fins 1948. Els governadors civils van continuar controlant la composició dels ajuntaments, ja que en els casos de elecció indirecta els electors havien de votar els candidats proposats pel governador d’una llista que, de vegades, tenia el mateix nombre de candidats que de càrrecs per elegir.

Al terç familiar els aspirants a candidats havien de tenir el vist-i-plau polític del governador, de l’alcalde o dels regidors per a presentar-s’hi. Es buscarà assegurar-se de la fidelitat d’aquells que es presentin. Per presentar-se pel terç sindical s’havia de passar una preselecció en la que el delegat sindical equilibrava el nombre de candidats presentats entre treballadors i empresaris. Després, els compromissaris acostumaven a escollir els regidors designats pel governador per ocupar els càrrecs. Per últim, el terç corporatiu suposava que l’alcalde havia de presentar una llista amb els seus candidats per ordre de preferència en un nombre 4 cops superior als càrrecs de regidors que s’havien d’omplir.

D’aquesta manera s’aconseguia, en teoria, que tot aquell que volgués ser regidor tingués l’oportunitat de ser-ho. És un sistema que evitarà les filtracions de personatges dubtosos en el consistori. Per realitzar aquesta operació s’havia de catalogar els fidels. Les eleccions municipals van convertir-se en una mena de “repartiment de premis” entre la classe més addicta al franquisme. En resum, els governadors civils continuaren tenint un paper primordial en la configuració dels ajuntaments encara que per a ells la reduïda participació en les eleccions municipals constituí, cada vegada més, una gran preocupació.

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús