El Teló d’Acer

El món de la postguerra s’havia dividit en blocs antagònics a causa d’una esquerda profunda que Winston Churchill va denominar com el “Teló d’Acer”. El 1948 era evident que Europa s’havia dividit en dos grans blocs i la bipolarització mundial només acabava d’iniciar-se. D’aquesta manera, en el període final de la dècada de 1940 i els primers anys cinquanta van viure’s alguns dels moments més difícils de la Guerra Freda. Els conflictes van multiplicar-se, i amb ells el risc de degenerar en una confrontació oberta entre les dues grans potències.

La crisi de Berlín. El primer escenari d’enfrontament entre els dos blocs va tenir lloc a Alemanya. Acabada la guerra, aquest país havia quedat dividit en quatre zones ocupades per britànics, francesos, nord-americans i soviètics. El 1948, els tres aliats occidentals van decidir unificar els seus territoris i crear la República Federal d’Alemanya. Immediatament, les tres zones occidentals de Berlín van reunificar-se.

Com a resposta a aquesta violació dels acords de Jalta i Potsdam, el juny de 1948, la URSS va ordenar el bloqueig terrestre de la ciutat de Berlín, ubicada a la zona soviètica. Així, es va ordenar el tancament de fronteres i es va aïllar el sector occidental de la ciutat impedint que hi arribessin subministraments. Els Estats Units van respondre amb la creació d’un pont aeri, que es prolongaria durant un any, per poder abastar la seva part de la ciutat. Finalment, el maig de 1949, davant la inutilitat de la mesura Stalin aixecaria el bloqueig.

BerlinerBlockadeLuftwege.png

C-54landingattemplehof.jpg

La crisi de Berlín de 1948-49 va accelerar la divisió d’Alemanya en dos Estats: la República Federal d’Alemanya (RFA) integrada en el bloc occidental i la República Democràtica d’Alemanya (RDA) sota influència soviètica. La ciutat de Berlín, per la seva banda, va quedar dividida en dues zones d’influència.

La divisió econòmica d’Europa. Amb l’objectiu de contenir l’avanç comunista, els Estats Units van augmentar el nombre de soldats i bases nord-americanes en territori europeu i van proposar el Pla Marshall de 1948, una ajuda econòmica per impulsar la reconstrucció i reactivació del continent arrasat per la guerra. Així, el secretari d’Estat nord-americà, George Marshall, va dissenyar un pla que arribaria al valor de 13.000 milions de dòlars en inversions.

D’aquesta manera, els Estats Units consideraven que allunyant Europa de la pobresa de la postguerra gràcies a la millora del nivell de vida de la població disminuiria el risc d’expansió del comunisme. Igualment, la reactivació del consum europeu després de la guerra també era una eina per garantir un mercat per a la pròpia indústria nord-americana. La majoria dels països occidentals van acceptar l’ajuda econòmica nord-americana, rebutjada lògicament per la URSS i els països de l’Est.

Marshal Plan Map.jpg

Com que Stalin va rebutjar les condicions del Pla Marshall i va pressionar els països de l’Europa de l’Est sota influència soviètica perquè tampoc s’hi acollissin, la URSS va crear el COMECON (Consell d’Assistència Econòmica Mútua) com a mecanisme per a coordinar les polítiques econòmiques dels països de l’Est i establir uns mecanismes d’assistència mútua. Els països que van adherir-s’hi van ser la URSS, Hongria, Txecoslovàquia, Alemanya oriental, Polònia, Bulgària, Romania i Albània.

Els blocs militars. D’altra banda, per afermar la cohesió dels blocs, cada potència va organitzar una gran coalició militar de països aliats per actuar de manera conjunta davant qualsevol atac de l’enemic. D’aquesta manera, els Estats Units van crear l’OTAN (Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, 1949), una gran coalició militar antisoviètica a Europa. inicialment, l’OTAN estava integrada pels Estats Units, Canadà, Gran Bretanya, Itàlia, França, Països Baixos, Bèlgica, Noruega, Dinamarca, Islàndia, Portugal i Luxemburg. Més endavant s’hi afegirien Turquia, Grècia i la República Federal d’Alemanya.

otan.gif

La Unió Soviètica, per la seva banda, va respondre l’aliança atlàntica aconseguint desenvolupar el 1949 armament nuclear per no trobar-se en una situació de desigualtat respecte dels Estats Units. A més, un cop aconseguida la bomba atòmica, la URSS va contraatacar l’aliança militar dels països occidentals amb la firma del Pacte de Varsòvia (1955) amb els seus aliats comunistes. Van integra-s’hi la URSS, la República Democràtica d’Alemanya, Polònia, Txecoslovàquia, Romania, Hongria, Bulgària i Albània.

En aquest context, el triomf de Mao Zedong a la Xina el 1949, imposant un model de república popular que seguia el model soviètic, i la Guerra de Corea de 1950-1953 van resultar uns episodis especialment delicats. L’ampliació de la zona de domini comunista i l’augment de la tensió a Àsia van comportar la creació de la SEATO (Organització del Tractat del Sud-Est Asiàtic) on van agrupar-se els Estats Units, França Gran Bretanya, Austràlia, Nova Zelanda, Pakistan, Filipines i Tailàndia. Igualment els EUA van signar el pacte de Bagdad (1955) i diferents tractats bilaterals amb Taiwan, Corea del Sud i el Japó per potenciar la seva hegemonia al món asiàtic.

mapa mundo guerra fría.png

A la vegada, tot i l’increment de la tensió, la realitat és que el risc de l’esclat d’una guerra a gran escala entre la els Estats Units i la Unió Soviètica, una Tercera Guerra Mundial, cada cop era menor ja que els analistes militars de les dues potències havien arribat a la conclusió que cap d’elles podria guanyar un conflicte nuclear perquè l’agressor hauria de patir tantes baixes com l’agredit o més, podent arribar a la destrucció mútua.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús