Els orígens del món bipolar

Fins el 1939, les relacions internacionals havien tingut un caràcter multipolar, en el qual un grapat de potències es repartien el protagonisme en condicions de teòrica igualtat i on la vella Europa (França, Gran Bretanya i Alemanya) encara jugava un paper determinant. Així, abans de la Segona Guerra Mundial, ni la URSS, enfeinada en la construcció de la nova societat comunista, ni els EUA, massa allunyats dels conflictes europeus jugaven un paper essencial en el camp de les relacions internacionals. Però això va canviar radicalment el 1945.

Així, la Segona Guerra Mundial va accelerar el declivi d’Europa. Arribats a la postguerra, Alemanya es trobava arrasada per la guerra i els principals Estats europeus patien l’extenuació de sis anys de conflicte i no disposaven de mitjans militars i econòmics per mantenir el seu antic estatus de potències mundials. Només els Estats Units i la Unió Soviètica tenien la capacitat de dominar política i econòmicament d’altres Estats, convertint-se en els líders de la política internacional.

Tot i que el desenvolupament de la guerra i els primers moments de la postguerra semblaven conduir cap a un període de col·laboració entre els EUA i la URSS, la realitat és que finalitzada la Segona Guerra Mundial el gran antagonisme existent entre els països capitalistes occidentals i la Unió Soviètica va fer-se evident. A més, les conferències diplomàtiques que s’havien anat realitzant a Teheran (1943), Jalta i Potsdam (1945) havien dividit l’Europa de la postguerra en dues grans zones d’influència, i tant els nord-americans com els soviètics estaven decidits a mantenir-les i a impedir que el seu rival pogués guanyar posicions.

conferencia de yalta.jpg

Els britànics i els nord-americans desconfiaven del domini que els soviètics estaven exercint en les zones alliberades per l’Exèrcit Roig, i la Unió Soviètica se sentia amenaçada per la bomba atòmica que en aquell moment únicament posseïen els Estats Units. Però les discrepàncies existents no es fonamentaven només en qüestions territorials o militars, sinó que eren fonamentalment de tipus ideològic ja que tots dos Estats representaven dos models antagònics d’organització social, política i econòmica.

Per afermar el control de les respectives zones d’influència, els Estats Units van obligar a expulsar els comunistes dels governs de coalició que s’havien format en alguns països europeus de la seva àrea d’influència en la immediata postguerra, com va passar a França, Itàlia, Bèlgica i Dinamarca.

Europe 1946.gif

Per la seva banda, la URSS va propiciar que els Partits Comunistes d’obediència soviètica es fessin amb el control exclusiu del poder als països que es trobaven sota la seva influència, incomplint l’acord previ de convocar unes eleccions lliures que permetessin a la població decidir lliurement el seu futur. Així, als Estats ocupats per l’exèrcit soviètic –Polònia, Romania, Hongria, Txecoslovàquia, Bulgària, Alemanya Occidental, Albània i Iugoslàvia– va impulsar-se la formació de les anomenades democràcies populars, en les quals va imposar-se un model comunista basat en el soviètic. Pels nord-americans, la conversió que la URSS va fer d’aquests Estats en satèl·lits seus suposava el primer pas de l’expansionisme soviètic per dominar el món.

El primer conflicte entre els EUA i la URSS va produir-se el 1946 i en un escenari prou allunyat de l’espai europeu: l’Iran. Després de l’ocupació del país com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, les tropes aliades havien de retirar-se del territori iranià, però la URSS va trencar els acords i va mantenir el control d’algunes de les províncies del nord del país. Finalment els soviètics haurien de recular davant la pressió nord-americana, però als ulls del món occidental la URSS havia comés l’error de mostrar les seves intencions expansionistes.

El trencament definitiu entre els blocs va tenir lloc el 1947, quan el president nord-americà Harry S. Truman va exposar el que es coneix com a Doctrina Truman i que podem definir amb una sola paraula: contenció. Els Estats Units denunciaven la creació del nous règims comunistes als països ocupats per l’Exèrcit Roig i proposaven la intervenció nord-americana per frenar l’amenaça comunista a Europa. Així, els governs europeus disposats a frenar la influència soviètica a Europa tindrien dret a rebre l’ajuda dels EUA.

truman.jpg

Harry S. Truman

Com a contrapartida, la Unió Soviètica de Stalin va proposar l’Informe Jdànov, un exercici de control ideològic que denunciava l’actuació dels Estats Units com una via de dominació d’Europa. D’aquesta manera, en resposta a la Doctrina Truman, la URSS va manifestar la seva decisió d’ajudar els països que no es volguessin sotmetre a la influència nord-americana i va potenciar la fundació del Kominform, una organització que reunia els països comunistes i els convertia en un instrument de la política stalinista.

jdanov.jpg

Andrei Jdànov

En aquest context, la Doctrina Truman va ser aplicada per primer cop en la Guerra Civil Grega (1946-1949), el primer conflicte bèl·lic de la Guerra Freda i la primera prova de les àrees d’influència que havien acordat els aliats. En acabar l’ocupació nazi, els comunistes no van voler participar en unes eleccions si abans no es votava sobre la continuïtat de la monarquia i la negativa al desarmament de les milícies van portar al conflicte armat. Així, enfrontats pel poder els partidaris de la monarquia i la guerrilla favorable al règim comunista, els Estats Units van decidir intervenir a favor dels bàndol monàrquic, mentre que la guerrilla controlada pel Partit Comunista rebia el suport dels països comunistes (Iugoslàvia, Albània i Bulgària) sota l’empara de la URSS. Finalment, la victòria cauria del bàndol monàrquic que integraria el país a la OTAN i il·legalitzaria el Partit Comunista de Grècia fins el 1989.

Nord-americans i soviètics van acusar-se mútuament d’haver intervingut a Grècia amb l’objectiu de doblegar la voluntat popular en favor dels seus interessos. En qualsevol cas, més enllà de la propaganda governamental, la realitat és que la intervenció de les grans potències en el conflicte grec va posar de manifest que l’aliança antifeixista havia passat a la història per donar pas a un conflicte marcat per la bipolarització.

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús