L’estructura del Nuevo Estado franquista: les lleis fonamentals

El franquisme va ser un sistema polític dictatorial que anava molt més enllà de l’autoritarisme tradicional espanyol. El franquisme aspirava a eradicar els elements que explicaven el sorgiment del règim republicà de 1931 i l’arrelament de les idees democràtiques i revolucionàries. La repressió i la divisió radical entre els guanyadors i els vençuts eren consubstancials a aquest projecte franquista. No hi podia haver cap mena de reconciliació després de la guerra. La idea de nació espanyola del franquisme era exclusivista i no admetia l’existència de cap altra nacionalitat dins de l’Estat.

Spain_1945_1977.png

Durant els anys quaranta el règim franquista es mostrarà amb tota la seva crua realitat, sense disfresses ni influències. En aquests anys es crearà el muntatge institucional del nou règim, una organització que consolidava els poders absoluts de Franco com a cap de l’Estat, confirmava el caràcter no democràtic de totes les institucions i refermava la política de repressió massiva i de refús dels vençuts.

El règim antidemocràtic franquista organitzat després de la Guerra Civil volia restaurar l’ordre social conservador i el poder de les classes dominants tradicionals. Per aconseguir aquest objectiu calia crear unes institucions polítiques noves, uns nous valors ideològics, tota una nova cultura basada en la vella tradició reaccionària i antiliberal del pensament de l’extrema dreta espanyola i en els elements ideològics del feixisme. Tanmateix, l’establiment de l’entramat polític de la “democràcia orgànica” franquista a través de la promulgació d’unes lleis bàsiques que organitzessin jurídicament el Nuevo Estado va  ser un procés llarg que va iniciar-se en plena Guerra Civil i que no va concloure fins el 1966 amb la promulgació de la Llei Orgànica de l’Estat.

D’aquesta manera, l’estructura de l’Estat franquista va començar a gestar-se el gener de 1938, quan Franco va nomenar el seu primer govern. El primer tret característic del Nuevo Estado va ser la concentració de poders en la persona del general Franco, caudillo de España, fet que va mantenir-se fins a la mort del dictador. Franco era el cap de l’Estat, el cap del partit únic FET-JONS i el generalíssim dels exèrcits de terra, mar i aire. També va ocupar el càrrec de cap de govern, presidia el Consell Nacional del Movimiento, nomenava el secretari general del Movimiento i gaudia de poders excepcionals per promulgar lleis en casos d’urgència.

francisco-franco.jpg

També el 1938 va establir-se el Fuero del Trabajo, una primera llei fonamental de clara inspiració feixista basada en la Carta del Lavoro italiana. El Fuero del Trabajo declarava el manteniment de la propietat privada dels mitjans de producció, la intervenció subsidiària de l’Estat en el foment de l’economia, l’ordenació de les empreses com a unitats jeràrquiques de producció, la intervenció de l’Estat en la fixació de les normes de treball i les remuneracions, la prohibició dels sindicats obrers de classe, la creació d’una estructura sindical vertical i la prohibició de les vagues obreres.

La representació popular en les institucions de l’Estat va regular-se a partir de la Llei Constitutiva de les Corts de 1942, la qual definia les Corts com un “òrgan superior de participació del poble espanyol en les tasques de l’Estat”. Tots els seus representants, anomenats procuradors, eren designats per Franco i entre ells hi havia els ministres, els membres del Consejo Nacional del Movimiento i de l’organització sindical. També hi havia procuradors que ho eren per raó del seu càrrec i entre els quals s’hi comptaven els alcaldes de les grans ciutats, els rectors de les universitats i els representants de la jerarquia eclesiàstica. Es tractava, en definitiva, d’una representació corporativa per terços: el sindical, el d’entitats i el de l’administració local. En qualsevol cas, aquestes Corts eren simplement un òrgan decoratiu ja que la seva funció era conèixer les lleis importants i opinar sobre aquells projectes que el govern considerés necessari rebre assessorament.

El 1945, després de la derrota dels totalitarismes en la Segona Guerra Mundial, el règim franquista va veure’s obligat a promulgar una nova llei fonamental que permetés Espanya congraciar-se amb les potències vencedores. Aleshores, per aparentar unes certes llibertats polítiques, va promulgar-se el Fuero de los Españoles, el qual reconeixia com a drets, entre altres, la intimitat i la seguretat personals, la lliure expressió del pensament i la llibertat de reunió i d’associació per a fins lícits que no atemptessin contra els principis fonamentals de l’Estat; però els drets reconeguts podien ser suspesos total o parcialment mitjançant un decret llei.

Igualment, el 1945 va aprovar-se la Llei de Referèndum Nacional, mitjançant la qual Franco podia sotmetre a consulta popular les qüestions que considerés oportunes. Tot i això, durant la dictadura només van realitzar-se dues consultes als ciutadans: la Llei de Successió de 1947 i la Llei Orgànica de l’Estat de 1966.

El 1947, la Llei de Successió va establir Espanya com a regne (encara que no existís cap rei) i va permetre Franco designar el seu successor a títol de rei, és a dir, preveia la monarquia com a successora del franquisme. A més, a través d’aquesta llei es creaven dos nous òrgans: el Consell de Regència (amb la missió d’assumir el poder en cas de mort o incapacitat declarada de Franco) i el Consell del Regne (encarregat de presentar la terna de candidats per a president de govern i la de proposar a les corts, d’acord amb el govern, el successor del cap d’Estat), tots dos designats per Franco. En definitiva, allò que es pretenia garantir amb la llei era la supervivència del franquisme després de la mort del dictador.

Proclamación_de_Juan_Carlos_I_1975.jpg

El 1958 van actualitzar-se els principis directius de l’Estat a través de la promulgació de la Ley de Principios del Movimiento Nacional, que va instituir el Movimiento Nacional com partit únic i va establir que tots els alts càrrecs civils o militars passessin a ser considerats com membres nats del Movimiento. Des d’aquest moment, tots els funcionaris públics estarien obligats a jurar els “Principios del Movimiento Nacional” abans de prendre possessió dels seus càrrecs.

Finalment, el 1966, va promulgar-se la Llei Orgànica de l’Estat, en la qual l’Estat espanyol era configurat com un regne i el sistema institucional responia als principis d’unitat de poder i de coordinació de funcions. La ideologia que va inspirar la llei es basava en la més estricta fidelitat a la Ley de Principios del Movimiento Nacional. Així, la llei definia les funcions del cap de l’Estat, del president del govern, del Consell de Regència, del Consell del Regne, del Consell d’Estat, del Consejo Nacional del Movimiento, de la justícia, de les forces armades, de l’administració de l’Estat, de l’administració local, de l’economia estatal i del Tribunal de Comptes. Les disposicions transitòries segona i tercera mantenien els poders totalitaris del general Franco atorgats durant la guerra civil de 1936-1939.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús