La repressió franquista

La construcció de l’Estat franquista durant la Guerra Civil va estar acompanyada d’una violència extrema que formava part de les directrius fixades pels dirigents de la insurrecció i que va comportar l’eliminació física dels vençuts en els territoris ocupats militarment per les forces rebels. Donat el caràcter totalitari del franquisme, la repressió va esdevenir una necessitat política per a mantenir i consolidar el seu projecte dictatorial. No hi havia cap interès en integrar els vençuts.

Això va passar, per exemple, en l’ocupació de Badajoz, on es calcula que 12.000 persones van ser afusellades sense judici previ en els primers dies de l’ocupació del territori extremeny. També moltes personalitats rellevants de la societat espanyola van ser assassinades pels nacionals a causa de la seva significació com a defensors públics de la República més que per la seva rellevància política, com va ser el cas del poeta Federico García Lorca. Igualment, els polítics republicans que van caure presoners dels insurrectes van ser executats així com els militars contraris al cop d’Estat, com en el cas del general Domingo Batet. Bona part dels milers d’executats durant la guerra van ser enterrats en foses comunes sense que en quedés cap constància de la seva mort.

bombardeigs.jpg

La repressió va tenir sempre un caràcter sistemàtic, planificat, i va ser portada a terme per l’exèrcit, pels militants de Falange i per les autoritats polítiques franquistes contra qualsevol persona sospitosa de simpatitzar amb les esquerres. La intenció era imposar un clima de terror que impedís qualsevol intent de contestació un cop aconseguida la victòria militar.

La fi del conflicte bèl·lic no va comportar la fi de la violència. Així, per imposar el nou ordre franquista, en la postguerra va continuar l’eliminació sistemàtica de tots aquells elements que eren considerats contraris al règim: republicans, socialistes, comunistes, maçons, catalanistes, etc. Va donar-se una planificació i preparació freda i sistemàtica de les diferents mesures repressives que calia utilitzar contra els vençuts.

El conjunt de mesures repressives adoptades per les autoritats franquistes es distingien pel seu caràcter d’exemplaritat i de càstig, de totalitat i massivitat, així com per la seva continuïtat en el temps. El franquisme va presentar els represaliats com a criminals i delinqüents, i no pas com a adversaris polítics. En definitiva, la persecució dels rojos-separatistas va ser presentada com una necessitat social de l’Espanya de postguerra. L’onada repressiva no serà un fet puntual, sinó que tindrà una dramàtica persistència. Fins el 1944 serà força generalitzada i intensa, després hi haurà moments menys durs acompanyats de períodes en que reapareixerà la intransigència.

D’altra banda, el franquisme generarà cohesió per reprimir en massa els vençuts. Participar a la repressió significarà que els vencedors es cohesionin a partir de la implicació en el joc repressor. La implicació en un judici testificant contra un vençut generarà una sèrie de col·laboracions amb el règim. Hi ha diferents implicacions, però totes elles generen cohesió.

map58.jpg

El franquisme buscarà un maniqueisme de bons i dolents i intentarà crear un sistema polític nou sense precedents en una societat que estava plena de diferents projectes polítics durant els anys trenta. El bàndol vencedor també representava diverses opcions polítiques. Implicar-se en la repressió suposava donar suport al règim en construcció. Ocasionalment, inclús, podien realitzar-se judicis a personatges que, teòricament, eren addictes al règim però amb un passat dubtós sense que els hi passés res. Així es marcaven clarament les noves regles de joc del franquisme.

La repressió no va ser exclusivament un càstig per les posicions defensades durant la guerra. Es van passar comptes per motius diversos, era una qüestió pràctica. Arribar a realitzar judicis a gent amb un perfil no dubtós generava un clima de terror permanent a la societat. El franquisme buscarà generalitzar el perfil dels terroritzats perquè així reforçava els vencedors que van haver de signar avals a gent que estarà en deute amb ells per a tota la seva vida.

Amb aquesta finalitat va procedir-se a la institucionalització de la repressió, per a la qual van elaborar-se lleis i organismes responsables d’executar-la. La primera llei repressiva de caràcter general aplicada a l’Estat va ser la Llei de responsabilitats polítiques de 1939, la qual s’encarregaria de la depuració d’aquelles persones que, d’una o altra manera, havien col·laborat amb la República. A continuació, el 1940, va formular-se la Llei de repressió del comunisme i la maçoneria, per la qual va obrir-se expedient als acusats de defensar idees contràries a la religió, la pàtria i les seves institucions fonamentals.

Tothom haurà de passar pel filtre depurador del franquisme que, el 1940, va arribar a obrir la Causa General, una causa oberta contra tota la ciutadania que funcionaria com a complement de la repressió. Depenia del Ministeri de Justícia i feia referència al coneixement del que va passar durant la guerra a la zona republicana.

La Causa General constava d’informació diversa. D’una banda, hi havia tres informes signats per l’alcalde i el secretari de la població. Al primer informe hi constava la relació de persones assassinades i desaparegudes en el terme municipal. La segona llista era la dels cadàvers de persones trobades i no reconegudes com a residents. I el tercer informe feia referència a turments, tortures, saquejos, destrucció d’esglésies i objectes de culte, profanacions i altres fets delictius. En tots tres documents es demanaven molts més detalls complementaris, com ara la filiació política dels morts o les persones sospitoses de participar en els crims.

El segon gruix d’informació inclosa a la Causa General el proporcionava l’oficial de la caserna de la Guàrdia Civil més propera i també es referia a cada població. En ell s’hi relacionava l’estat d’ordre públic a partir de les eleccions de 1936, l’organització que hi havia en temps de guerra i els noms de les persones que formaven l’ajuntament, la col·lectivitat, els partits i els sindicats, d’entre moltes altres qüestions. Gràcies a aquestes informacions, l’aparell franquista va disposar de moltíssimes dades sobre persones i fets, els quals van servir, en molts casos, per anar contra gent que estava acusada o empresonada i, fins i tot, per determinar si un exiliat podia tornar al país.

L’exèrcit va ser el principal braç executor de la política repressiva fins el 1963 quan va crear-se el Tribunal d’Ordre Públic (TOP), una jurisdicció civil especial per als delinqüents polítics. D’aquesta manera, en els primers anys de la postguerra, la majoria de les causes van ser jutjades pels tribunals militars en consells de guerra en els quals la indefensió dels acusats era total. Als consells de guerra els seguia l’execució, en uns casos, o la presó i els treballs per redimir la pena, en d’altres. Es calcula que, entre 1939 i 1945, prop de 40.000 catalans van ser jutjats per consells de guerra.

camps-refugiats2.jpg

Els consells de guerra van funcionar d’una manera ràpida i arbitrària. Els tribunals militars jutjaven a les capitals de província i la indefensió dels processats era gairebé absoluta ja que molts d’ells desconeixien els càrrecs dels que eren acusats fins al començament d’un judici que partia de la base de no tenir en compte la presumpció d’innocència.

En un matí d’actuació dels tribunals es jutjava molts presos, fins a 25 o 30 persones. El públic que assistia a les sessions era divers i estava format per familiars, amics dels processats, curiosos que hi anaven a passar el matí per morbo o fanatisme, i alguns delators dels acusats. Quan la persona jutjada s’havia guanyat un prestigi en temps de la República o les acusacions eren fortes i el càstig derivat resultaria exemplar el nombre d’espectadors es multiplicava gràcies a la publicitat que en feia el règim. Era tota una escenificació per terroritzar i adoctrinar la població.

La pena de mort era la sentència més dura. Quan un pres n’era condemnat, tornava a la presó a l’espera del dia establert per a l’execució. Algunes van ser immediates, però d’altres van trigar fins a un any a realitzar-se. El dia marcat per a l’execució es comunicava al pres que, aleshores, entrava en capella, podent confessar-se amb un capellà i fer testament. A mitjanit el furgó policial se l’enduia cap al camp d’execució: a Barcelona al Camp de la Bota, a Tarragona a la muntanya de l’Oliva, i a Lleida i Girona a les tàpies del cementiri. Allí rebia els trets de l’escamot d’afusellament i el tret de gràcia que assegurava la seva mort.

Pel que fa a les xifres de la repressió, les persones executades en el conjunt d’Espanya per raons polítiques durant la dictadura franquista va ser d’unes 150.000, de les quals 50.000 van ser jutjades durant la immediata postguerra. A Catalunya van ser executades unes 4.000 persones. És una xifra petita en comparació amb el total de l’Estat, però cal tenir present que la gran majoria de les persones políticament compromeses amb la causa de la República i la Generalitat van emprendre el camí cap a l’exili en les darreries de la Guerra Civil.

Pel que fa a la població empresonada, els historiadors han establert que, cap a 1940, hi havia uns 280.000 presos a Espanya, 23.300 dels quals eren dones. Per exemple, a la presó Model de Barcelona, amb una capacitat oficial de 1.000 presos, n’hi havia uns 13.000 el setembre de 1939. Aquesta saturació va comportar la necessitat d’habilitar camps de concentració. L’amuntegament i les pèssimes condicions alimentàries i higièniques van provocar una altíssima mortalitat entre els empresonats. Foren habilitades com a presons edificis que no ho havien estat mai. Es calcula que a Espanya, entre camps de concentració i noves presons, van aparèixer uns 104 nous centres. A més, una part important dels reclusos va ser enviada als anomenats batallons de treball, grups de treballs forçats dedicats a la realització d’obres de reconstrucció.

campos concentracion españa.jpg

A més, van aplicar-se controls col·lectius sobre la població que servien per a controlar els seus moviments i activitats. Així, a determinades hores no podia circular-se pels carrers i calia tenir tancada la porta del domicili. Igualment, tant en la postguerra com en èpoques posteriors s’havia de demanar permís al Govern Civil per realitzar qualsevol tipus de reunió. Durant anys serà necessari un salconduit per apropar-se a les localitats frontereres i l’obtenció del passaport era un privilegi que pocs aconseguien. Però, el més dur per a la població era quan el govern dictava l’aplicació de l’Estat d’Excepció, declarat per frenar alteracions de l’ordre públic, ja fos en una part del territori o en tot l’Estat, i que suposava la suspensió de les garanties jurídiques individuals recollides en el Fuero de los Españoles.

El conjunt de mesures repressives adoptades per les autoritats franquistes van caracteritzar-se per la voluntat d’exemplaritat i de càstig. No només es tractava de castigar, sinó també de difondre el terror entre la població i amb ell esclafar qualsevol intent de dissidència. La repressió buscava no solament el càstig dels “culpables”, sinó també inspirar por i immobilitzar a tots els possibles simpatitzants amb els vençuts. Els rojos eren uns homes marcats per sempre, sempre culpables, uns marginats socials que patirien tota mena de dificultats per residir en la pròpia localitat, recuperar el lloc de treball o fer una vida normal.

El resultat més notable de la sistemàtica i continuada repressió dels discrepants no només serà la feblesa i les limitacions d’una oposició organitzada, sinó també el fet d’aconseguir que una gran part de la població arribés a tenir por de parlar de política. Aquest és el gran èxit de la repressió franquista. S’iniciava un temps de por i de silenci. La població, atemorida per la repressió, va tendir a amagar el passat, a no parlar de política. I, entre d’altres factors, va ser gràcies a aquesta despolitització massiva i forçada dels espanyols que la dictadura franquista va poder sobreviure durant més de quaranta anys.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    • Cayetana Gomis

      18/01/2014 - 16:41

      M’ha agradat molt el vostre article. I volia compartir el blog que estic portant sobre l’ocupació i la repressió franquista a Catalunya. En ell escric un diari de l’ocupació (commemorant els 75 anys de l’ocupació). He inclòs un mapa sobre els espais de repressió a Barcelona. I vull anar ampliant aquesta informació a diferents posts.

      Espero que us agradi: http://catalunya-sota-franco.blogspot.com.es/

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús