La Guerra Civil a Catalunya (1): de l’eufòria inicial a la crua realitat de 1937

Un miratge va enlluernar l’inici de la Guerra Civil a Catalunya. La imatge de la Barcelona posterior al fracassat cop d’Estat del 19 de juliol era la representació d’una ciutat certament eufòrica i triomfant, almenys aparentment. El proletariat s’havia fet amb el carrer i semblava que un cop apaivagat el foc encès pels militars per fi havia arribat la seva hora. Poc a poc, però, la crua realitat de la guerra va anar imposant-se.

Aviat arribarien multitud de persones procedents d’altres punts de la península, refugiades davant l’ocupació del territori per les tropes feixistes, símbol de que la guerra no anava tant bé com alguns volien creure; els béns de primera necessitat començarien a ser escassos; els bombardejos posarien la por al cos de la població civil, causant nombroses morts i destrosses en el territori; i, finalment, la militarització de la societat a mida que avançava el conflicte era evident. Així, la moral dels catalans de la rereguarda aniria minvant paulatinament, produint una sensació de lenta derrota fins arribar a la desfeta final.

La primera imatge que ens deixa la Guerra Civil a Catalunya és d’eufòria. El proletariat triomfant del cop d’Estat del 19 de juliol va conquerir el poder. I la desintegració del poder donava lloc a l’inici d’una revolució que comportava la il·lusió del canvi enyorat. Tot era un miratge, havia esclatat una guerra i les estampes de normalitat que alguns mitjans volien retransmetre d’aquells moments són, com a mínim, distorsionadores.

19julio1936carabinerosymilicianosenbarcelona.jpg

En paral·lel a la presa del carrer per una població proletaritzada i uniformada a través de l’anar en mànigues de camisa, es donava l’assalt a comerços i la crema d’esglésies. Això va motivar les crides del govern de la Generalitat a la tranquil·litat. L’eufòria havia d’aturar-se perquè havia esclatat una guerra, però tot i així, els anarcosindicalistes de la CNT van prendre el poder i van iniciar un canvi social sense precedents, integrant-se fins i tot en el govern català.

La guerra no seria curta i la seva prolongació aviat començaria a fer-se present. Tot i la relativa llunyania del front de guerra, la presència cada cop més massiva de refugiats, ja des dels primers mesos, farien veure a la rereguarda que tot no seria tant fàcil. La República no tenia, ni molt menys, la victòria assegurada. L’aspecte de les poblacions catalanes aniria transformant-se amb l’arribada dels nouvinguts que fugien de l’assetjament dels insurrectes.

En un primer moment serien principalment grups d’infants que venien a parar a territori català fugint de l’assalt sobre Madrid, però aviat serien un rosari de persones procedents de gairebé tot el territori espanyol. Hom calcula que a finals de 1936 ja havien arribat a casa nostra prop de 300.000 refugiats, xifra que creixeria ràpidament amb l’arribada de població procedent de terres andaluses. Aquesta primera onada de refugiats va comportar la creació, a la tardor del 1936, del Comitè Central d’Ajut als Refugiats i de Comitès Comarcals coordinats des de la Direcció General de Sanitat i Assistència Social.

Amb l’objectiu de fer front a la crisi ocasionada per l’esclat de la guerra i l’arribada de sobrepoblació refugiada, des dels primers moments funcionarien uns comitès d’assistència social amb fons “recaptats” a les capes benestants de la població que restaven en el territori o incautats directament a aquells que havien fugit cap a la zona nacionalista. Així, van anar activant-se mecanismes de solidaritat amb la població de rereguarda consistent en l’aparició de menjadors populars o les iniciatives de cuina obrera, entre d’altres.

Aquests comitès, a mida que avanci el conflicte aniran convertint-se en un mecanisme importantíssim de distribució de productes bàsics per a la població. Tot i el seu caràcter espontani, el control efectiu i centralitzat d’aquests comitès es mantindria en mans de les autoritats municipals –especialment quan totes les forces polítiques estaven representades, i tenint en compte les particularitats de cada localitat–. D’aquesta manera, convivien els mecanismes de solidaritat creats per les societats obreres de resistència i aquells més institucionals creats per les corporacions municipals i el govern català. La seva tasca, a més, resultava força complementària.

El problema de les subsistències, per tant, ja es va fer present des dels primers moments del conflicte. Mancaven queviures i productes de primera necessitat com ara combustibles o tabac, problema que afectava tant els combatents al front com a la població de la rereguarda. Havien esclatat els circuïts comercials tradicionals de producció, distribució i consum, el bescanvi havia quedat totalment alterat per la manca de paper moneda i la necessitat d’autoconsum local deixava desassistides les xarxes de mercat que encara funcionaven. Les institucions devien plantejar-se solucions, i ràpidament.

Comitè Central de Milícies Antifeixistes.JPG

Reunió del Comitè Central de Milícies Antifeixistes

Així, es crearia el Departament de Proveïments –lligat a la Conselleria d’Agricultura– amb la “tasca de procurar, per tots els mitjans possibles, el proveïment normal de queviures i primeres matèries”, segons consta en el seu decret constitutiu. Aquest Departament primer romandria en mans del Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA), posteriorment de la Generalitat i, finalment, del govern de la República. D’altra banda, el govern republicà buscaria solucions prohibint, el mes d’agost, l’augment dels preus mitjançant un decret.

Tot i aquestes mesures, ja el mateix 1936, començarien a aparèixer cues davant dels comerços. Alguns poders locals van legislar per evitar aquestes imatges (o com a mínim controlar-les), ja que podien causar el desànim de la població, però tots els esforços van resultar inútils. El greu trasbals ocasionat per la guerra es veia incrementat pels efectes de la revolució que afectaven i distorsionaven clarament els circuïts de distribució i mercat. L’acaparament de productes amb fins especulatius, la desorganització de la xarxa de comunicacions –tant exterior, a causa dels bombardeigs dels avions italians que partien de Mallorca, com interior– i la depreciació de la moneda eren les causes de l’escassetat.

Una altra mesura posterior seria la creació del Comitè Central de Proveïments (un apèndix del CCMA) que funcionaria entre el 23 de juliol i el 17 d’octubre de 1936. La seva tasca era l’aprovisionament de les milícies i la regulació de la circulació de productes. Desprès de la seva dissolució, serien els sindicats únics de la CNT els que seguirien desenvolupant aquestes tasques de distribució, però ara de forma autònoma. En el cas de Tarragona, per exemple, la Comissió de Proveïments (controlada per la CNT) seria l’encarregada de regular l’exportació de productes de la terra i la importació de mercaderies tot connectant el port tarragonès amb Marsella. També a Tarragona es crearia la Cooperativa Popular per controlar la comercialització al detall i evitar l’alça especulativa dels preus. Mesures que resultaren ineficients i que despertarien recels, resistències i boicot per part de la resta de forces polítiques.

La darrera mesura d’aquest període es donaria amb la formació del govern Tarradellas. Aleshores començaria a funcionar un Departament de Proveïments autònom (octubre de 1936) amb la “funció de procurar el proveïment normal de queviures i primeres matèries tant al front de guerra com a la rereguarda”. Aquest Departament l’ocuparia en un primer moment la CNT mitjançant la figura de Joan Domènech. Però malgrat els esforços de les autoritats la qüestió de les subsistències només podia anar a pitjor. Així, les relacions camp-ciutat anirien deteriorant-se pel control creixent dels aliments per part de les diferents organitzacions i comitès. I és que si a la ciutat es passava gana, el camp no era aliè a la carestia.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús