Guerra i Revolució a la Catalunya republicana

El domini de la CNT-FAI. El fracàs de la insurrecció militar a Barcelona va significar que els anarcosindicalistes de la CNT-FAI, que havien tingut un paper molt destacat a l’hora d’evitar la victòria dels militars rebels, es fessin amb el control efectiu de la situació, sobretot després de fer-se amb l’armament de la caserna de Sant Andreu i de la Mestrança. D’aquesta manera, aprofitant la debilitat que el govern central havia propiciat en llicenciar tots els soldats pertanyents a unitats els caps de les quals s’haguessin sublevat, s’iniciava una autèntica revolució social arreu de Catalunya.

Barricada el 19 de Julio 1936.jpg

Davant l’esclat de la revolució social, la Generalitat no va tenir més remei que acceptar els fets consumats i intentar canalitzar-los ja que no disposava d’efectius per oposar-s’hi. Així, el 20 de juliol, el president Companys va convocar els dirigents de la CNT-FAI i els va oferir la formació d’un comitè que agrupés les diferents forces polítiques i sindicals fidels a la República.

Així va néixer el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, constituït el 21 de juliol de 1936, presidit pel president Companys però sota el control real de la CNT-FAI, i que va actuar com un veritable govern, inclús per damunt de la pròpia Generalitat. Aquest òrgan estava integrat per cinc representants de la CNT-FAI, tres membres de l’UGT i d’Esquerra Republicana de Catalunya, i un del PSUC, el POUM, la Unió de Rabassaires i l’Acció Catalana.

Comitè Central de Milícies Antifeixistes.JPG

Primera reunió del Comité de Milícies Antifeixistes de Catalunya (Barcelona, 1936)

D’aquesta manera, durant l’estiu de 1936, el govern de Catalunya va restar en mans del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, el qual va actuar sobre tres grans eixos: restablir l’ordre públic mitjançant patrulles de control formades per milicians, organitzar les columnes de voluntaris formades per milicians que van sortir cap al front d’Aragó, i socialitzar l’economia a través del Consell d’Economia.

Tanmateix, l’actuació del Comitè durant els primers mesos de la guerra no va solucionar els greus problemes plantejats per l’aixecament del 18 de juliol. L’ordre públic no va restablir-se, donant pas a un ambient d’inseguretat angoixós; els milicians van fracassar en els seus intents de recuperar Osca i Saragossa; i les col·lectivitzacions no van donar el resultat esperat.

cartell guerra civil.jpg

El govern Tarradellas. Després d’un període inicial marcat pel domini anarcosindicalista, la CNT-FAI va anar perdent terreny i aquest retrocés va impulsar-la a participar en el govern d’unitat de la Generalitat presidit per Josep Tarradellas, format el 26 de setembre de 1936. El govern integrava membres de l’ERC, la CNT, el PSUC, el POUM i l’Acció Catalana. La Generalitat guanyava solidesa i recuperava el paper perdut a causa del protagonisme anarquista del 18 i 19 de juliol.

La Generalitat reassumia la iniciativa política amb el govern Tarradellas i la dissolució del Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Els objectius del nou govern passaven per posar ordre en la caòtica situació en la qual es trobava el territori català tot aprofitant el fet que, després del cop del 19 de juliol, el buit de poder de l’Estat a Catalunya havia incrementat, de fet, l’autonomia de la Generalitat, configurant una situació particular en el si de les zones controlades per la República.

TARRADELLAS AMB COMPANYS.jpg

Josep Tarradellas i Lluís Companys

En aquest context, les prioritats del govern Tarradellas van ser: l’aturada dels assassinats indiscriminats i la violència incontrolada, recollint les armes que circulaven a la rereguarda, centralitzant els serveis policials en una Junta de Seguretat Interior i reconstruint l’aparell judicial; la substitució dels comitès locals per nous ajuntaments; l’organització d’un Exèrcit Popular de Catalunya que pogués afrontar amb garanties la presa de Saragossa i Osca al front d’Aragó tot militaritzant les milícies; i la racionalització de l’activitat econòmica intervenint per ordenar i controlar les col·lectivitzacions.

Els resultats de les polítiques del govern Tarradellas, però, no van ser els esperats, a causa sobretot de les diferències que existien entre les diferents forces polítiques que integraven el govern. Així, la CNT veia la necessitat de formar un exèrcit regular, però no va facilitar-ne la formació; i els partits i els sindicats coincidien a l’hora d’afirmar que s’havien de lliurar les armes, però cap d’ells ho acabava de fer. Estaven en joc coses que anaven més enllà de la pròpia conjuntura bèl·lica i cap dels interessats volia cedir, pensant en els seus plantejaments de present i, sobretot, de futur.

Les col·lectivitzacions. El procés de revolució econòmica i col·lectivitzacions a Catalunya protagonitzat pels organismes populars va afectar fonamentalment a les empreses industrials mentre que, llevat de les comarques tarragonines, la col·lectivització agrària va ser poc important. El procés de col·lectivitzacions va iniciar-se d’una manera espontània quan, un cop va reprendre’s el treball després de les jornades de juliol, els obrers van trobar-se amb el fet que molts propietaris, gerents o directors havien abandonat les empreses. A partir d’aquest moment va iniciar-se un procés d’incautacions com a pas previ a la col·lectivització.

cartel cnt.jpg

Amb l’objectiu de coordinar i dirigir el procés, l’11 d’agost va constituir-se el Consell d’Economia de Catalunya, en el qual estaven representats tots els partits i els sindicats catalans. El Consell va elaborar, no sense tensions internes, un Decret de Col·lectivitzacions que va ser aprovat el 24 d’octubre pel govern Tarradellas i que seria l’instrument per a regular la nova economia i establir un pla d’organització econòmica per a Catalunya basant-se en l’autogestió obrera i amb l’objectiu de construir una societat socialista. El decret era un fidel reflex de la conjuntura catalana.

Els criteris de col·lectivització que s’establien en el decret eren: col·lectivització obligatòria per aquelles empreses que tenien més de cent treballadors o havien estat abandonades pels seus propietaris; col·lectivització de les empreses que comptaven entre cinquanta i cent treballadors si dues terceres parts dels treballadors ho demanaven; i control dels propietaris sobre les empreses de menys de cinquanta treballadors, però fiscalitzades per un consell obrer.

Cartel POUM.jpg

Els més perjudicats pel procés de col·lectivitzacions decretat pel govern Tarradellas van ser els grans propietaris, mentre que la petita burgesia va sortir menys malparada ja que va mantenir les seves empreses i fàbriques, tot i que sota el control dels treballadors.

Els problemes que van tenir les indústries en general, i que en conseqüència van determinar el resultat de les col·lectivitzacions, van ser els lògics en una economia de guerra: mancança de primeres matèries, especialment d’aquelles que s’obtenien de la resta d’Espanya, ja fos perquè es trobaven en mans del bàndol nacional o per les dificultats que comportava el seu transport; escassetat de combustible; bloqueig de les exportacions per compensar el deute de l’Estat espanyol; i represàlies de companyies estrangeres que havien patit la col·lectivització de les seves empreses a Catalunya.

teatre i revolucio.jpg

El resultat de les col·lectivitzacions va ser irregular. Alguns sectors, com el metal·lúrgic i el químic, van actuar amb autosuficiència, mentre que d’altres van fracassar a causa de l’excessiu intervencionisme dels consells i la falta d’experiència dels seus gestors. Al final de la guerra hi havia unes 4.500 empreses controlades pels comitès obrers, unes 2.000 de col·lectivitzades, i entre 5.000 i 6.000 que formaven part d’agrupacions socialitzades.

Al camp català, a diferència del que va passar a l’Aragó, Andalusia, la Manxa o el País Valencià, les col·lectivitzacions agràries van tenir poca importància a causa del predomini de la petita i mitjana propietat i de l’oposició del govern autònom de la Unió de Rabassaires, de la UGT, del PSUC i d’ERC, així com per l’escassa implantació de la CNT al medi rural. Així, la situació dels pagesos propietaris va ser bastant més favorable que la dels treballadors industrials i l’estructura de la propietat no va veure’s excessivament alterada.

Des de l’agost de 1936, tots els pagesos formaven part obligatòriament de la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya, a la qual havien de vendre les seves collites al preu indicat per la Conselleria d’Agricultura a canvi de productes de primera necessitat a preus raonables. Tot i això, els camperols només venien una part de la seva collita i l’altra se la reservaven o la venien al mercat negre, on es pagaven millors preus a causa de l’escassetat que es patia.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    • Marc

      02/06/2015 - 18:34

      M’encanta aquest blog, molt útil per la selectivitat.

      Moltes gràcies 🙂

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús