Del fracàs del cop d’Estat a l’esclat de la Guerra Civil

En el context de crisi política i social dels primers mesos de 1936 van iniciar-se els preparatius d’un cop d’Estat contra la República per part de generals i caps de l’exèrcit organitzats en la Unión Militar Española, una organització clandestina que agrupava els militars reaccionaris. Així, els generals Franco, Goded i Mola van iniciar els preparatius definitius per posar fi al govern sorgit de les eleccions. El lideratge del cop havia de córrer a càrrec del General Sanjurjo, el qual ja havia protagonitzat, el 1932, un primer cop d’Estat contra la República i es trobava exiliat a Portugal.

sanjurjo.jpg

El general José Sanjurjo

Els colpistes comptaven amb l’ajuda econòmica del financer mallorquí Joan March i de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, que havien mantingut contactes previs amb els conspiradors i els havien encoratjat a aixecar-se contra el govern. Políticament, totes les forces de la dreta i de l’extrema dreta (en especial els carlins i els falangistes) es mostraven partidàries de donar suport al cop militar.

La matinada del 13 de juliol, com a rèplica a l’assassinat a mans d’escamots falangistes del tinent republicà José Castillo, militar col·laborador amb les milícies d’esquerra, va produir-se l’assassinat del dirigent parlamentari de l’extrema dreta monàrquica José Calvo Sotelo. La mort del polític va accelerar els plans colpistes, que ja tenien un motiu que justifiqués l’aixecament, i el 17 de juliol de 1936 va succeir el que tothom es temia: l’exèrcit va sublevar-se.

A Melilla, el coronel Yagüe, cap de la Legió, va aixecar-se en armes contra la República i la insurrecció, l’Alzamiento Nacional, va estendre’s ràpidament a la resta del protectorat marroquí. El 18 de juliol, el general Franco, un cop assegurat el triomf de la insurrecció a Canàries, va passar al Marroc per posar-se al capdavant de l’exèrcit de l’Àfrica i dirigir-se cap a la Península. Seguidament, entre el 18 i el 19 de juliol, la majoria de les guarnicions militars de la resta d’Espanya van unir-se al cop d’Estat, així com sectors civil de la Falange i els requetès carlins.

franco.jpg

El general Francisco Franco

El govern de la República, presidit per Casares Quiroga, va trigar a reaccionar i en dos dies la insurrecció ja s’havia fet forta a Pamplona, Sevilla, Castella-Lleó i part de l’Aragó. Només amb la formació del govern de José Giral, el dia 19, va accedir-se a l’entrega d’armes a les milícies dels sindicats obrers per enfrontar-se als militars insurrectes. També una part de l’exèrcit i de les forces de seguretat van mantenir-se fidels al govern republicà, fent possible la derrota de la insurrecció a una part significativa de l’Estat.

goded.jpg

El general Manuel Goded

A Catalunya l’aixecament militar havia de ser dirigit pel general Goded, que va desplaçar-s’hi des de Mallorca, però aquest comptava amb un suport civil escàs. Pocs catalans havien optat per la insurrecció i els partits directament implicats tenien poca implantació en el Principat. A més, el principal partit conservador, la Lliga Catalana, no va participar ni va donar suport explícit al complot, tot i que després del 19 de juliol molts dels seus dirigents van sortir de Catalunya per donar suport a la causa del bàndol nacional.

Tot i la manca de suports civils, els militars confiaven que la majoria de l’exèrcit participaria de la insurrecció i que la Guàrdia Civil els seguiria. Així, a Barcelona la insurrecció va esclatar el dia 19, però els rebels van ser aturats gràcies a l’acció de la població, amb partits i sindicats d’esquerres armats per la Generalitat, i per la intervenció de les forces d’ordre públic, que van mantenir-se fidels a la República. El fracàs de la revolta a Barcelona va propiciar que a la resta del Principat els militars sublevats acabessin rendint-se. La victòria va viure’s com un gran triomf popular. El general Goded va ser arrestat i, posteriorment, jutjat i afusellat.

19julio1936carabinerosymilicianosenbarcelona.jpg

Barricada el 19 de Julio 1936.jpg

19 Juliol 1936 Joan Garcia Oliver celebra l'èxit anarquista contra l'aixecament feixista.jpg

La_Vanguardia_22_7_1936.png

En definitiva, la rebel·lió va fracassar a Catalunya, igual que a aquells llocs on les forces obreres i d’esquerres tenien més presència així com a les zones industrials: Madrid, Biscaia, Guipúscoa, Astúries, Santander i València, així com una part d’Andalusia, Extremadura i Castella. Els sublevats van dominar pràcticament tota l’Espanya interior: Castella, Navarra, Àlaba, Galícia, Aragó (Saragossa), part d’Andalusia (Sevilla) i Mallorca. D’aquesta manera van delimitar-se dues zones política, social i militarment ben delimitades: l’anomenada Espanya nacional o franquista i l’Espanya republicana.

Espanya quedava dividida en les fronteres marcades per la geografia electoral de febrer de 1936. El cop havia triomfat a les zones catòliques que majoritàriament havien votat a favor de la CEDA, mentre que, en canvi, als bastions de les esquerres de l’Espanya industrial i als grans latifundis del sud la sublevació va ser derrotada per la reacció espontània de les organitzacions obreres.

guerra_civil_en_julio_1936.png

El bàndol nacional estava dirigit per militars que comptaven amb el suport de les classes altes i dels sectors més conservadors (monàrquics, catòlics, falangistes, carlins i antireformistes). Defensaven la unitat d’Espanya i la seva intenció era imposar una dictadura militar que restablís l’ordre i aturés el risc de l’esclat d’una revolució social. A l’inici de la guerra, les tropes nacionalistes sublevades comptaven amb uns 98.000 soldats, als quals s’han d’afegir els contingents rebels de l’exèrcit africà (uns 45.000 homes) i les milícies carlistes i falangistes. A més, aviat existiria un altre factor que diferenciaria clarament a ambdós exèrcits: l’ajuda de les potències nazi-feixistes al bàndol nacional i la neutralitat de les potències democràtiques que van abandonar a la República.

El bàndol republicà estava integrat per les classes populars obreres i camperoles, les classes mitjanes, la burgesia il·lustrada i la majoria dels intel·lectuals. Defensaven la legitimitat de la democràcia republicana i el conjunt de reformes introduïdes pels governs d’esquerres. És a dir, era una combinació de sectors reformistes i revolucionaris. Mentre el poder al carrer es trobava en mans dels obrers i les organitzacions milicianes, seguia existint un govern republicà burgés que, en teoria, estava legitimat en l’esfera internacional i que mantenia el control sobre les reserves d’or i la major part de la capacitat econòmica del país i del potencial industrial del país. A l’inici de la guerra els republicans comptaven amb uns 112.000 soldats.

S’iniciava així una llarga i cruel guerra que els militars rebels no havien previst, ja que comptaven que la seva victòria després del cop d’Estat seria una “passejada militar”.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús