Col·laboracionisme i resistència durant la Segona Guerra Mundial

Col·laboracionisme. El nou ordre Hitlerià instaurat als països ocupats durant la Segona Guerra Mundial va trobar una minoria de població autòctona que va donar el seu suport i ajuda al nazisme. El fenomen va ser tan extens que només a Polònia i la URSS, atesa la duresa de l’ocupació practicada, no hi ha constància de l’aparició de figures col·laboracionistes amb el nazisme.

Paris_vor_dem_Truimphbogen.jpgEl col·laboracionisme amb l’Eix podia ser tant actiu com passiu, al igual que podia donar-se tant a nivell institucional com individual. Els motius del col·laboracionisme son diversos: des del suport obert a la ideologia del nazisme, passant per la consideració del nazisme com un fet inevitable, el temor a la instauració d’un règim comunista i la interpretació del nazisme com una opció salvadora del sistema existent o el simple terror a la repressió.

El col·laboracionisme passiu es fa més difícil d’analitzar i forma part del complex engranatge d’una societat sotmesa a unes circumstàncies excepcionals. A nivell individual, el col·laboracionisme podia tenir una certa justificació pel règim de terror imposat pels nazis i feixistes de l’Eix ja que per a les capes populars era difícil no col·laborar i oposar-se al feixisme pel règim de terror que es donava als territoris ocupats. També hi haurà sectors de les societats ocupades que es beneficiaran de la dictadura nazi col·laborant conscientment a canvi de beneficis econòmics.

D’entre el col·laboracionisme d’Estat a Europa podem destacar dos casos que sobresurten per sobre dels altres: el règim noruec del comandant Vinkun Quisling i el règim de Vichy a França.

El millor exemple de col·laboracionisme oficial és la França de Vichy dirigida pel Mariscal Pétain i el primer ministre Laval. La França en mans dels nazis suposava un terç del territori francès, les colònies i la flota naval. Pétain tenia tot el poder dins del règim feixista francès. La Tercera República s’havia enfonsat, quedant reduïda a la resistència. Des de Vichy, Pétain atacarà a la democràcia liberal i justificarà l’ocupació nazi com una conseqüència dels errors dels demòcrates. Pétain defensarà la unitat nacional per sobre dels interessos partidistes i s’instaurarà el sistema de Treball Voluntari per satisfer les necessitats de guerra dels alemanys. El model de Vichy aprovarà una sèrie de lleis que possibilitaran la depuració dels jueus francesos als camps d’extermini nazis.

Resistència. En els països ocupats pel règim de terror nazi, a més del fenomen del col·laboracionisme, també va aparèixer la resistència, un moviment europeu de caràcter patriòtic caracteritzat pel rebuig a l’ocupació alemanya. La resistència europea contra els feixismes va tenir una activitat continuada gràcies al rol jugat per Gran Bretanya en la lluita anti-nazi. Londres esdevindrà la seu de la majoria dels governs exiliats (Polònia, França, Grècia, Països Baixos, etc). D’aquesta manera, la lluita europea tindrà una àmplia base moderada en la seva vessant més institucional.

Member_of_the_FFI.jpgLa resistència interior a l’invasor feixista podia ser activa (mitjançant accions militars protagonitzades per les guerrilles) o passiva (mitjançant el boicot). La resistència passiva no suposava un enfrontament directe sinó la configuració de xarxes d’informació, proporció de recursos per a la guerrilla, ajuda als emboscats, objecció fiscal, etc. No té la transcendència de la resistència activa paramilitar, però també és important per a la supervivència de les guerrilles.

La resistència era numèricament molt limitada, tot i la mitificació que se’n ha fet posteriorment. Les fortes represàlies realitzades de forma arbitrària i indiscriminada pels nazi-feixistes crearan una gran sensació de por a ser reprimits que s’anirà estenent entre la població. La resistència, a més, va haver d’enfrontar-se amb el col·laboracionisme interior que donava suport –de forma activa o passiva– als ocupants nazis.

Els protagonistes de la resistència seran principalment cristians demòcrates, liberals, republicans, socialistes i comunistes. D’aquests grups, el sector que podia afrontar amb major èxit aquesta situació de lluita clandestina era el comunista perquè ja havia patit amb anterioritat la persecució i la vida política des de la il·legalitat. Les altres forces polítiques no havien patit aquesta situació abans de 1939.

La lluita contra els alemanys formava part d’un projecte polític que anava més enllà de la guerra. Paral·lelament a l’ocupació nazi hi haurà una important cooperació entre diferents sectors polítics que s’uniran conjunturalment per defensar la democràcia. Un cop aconseguida la victòria sobre el nazisme, els diferents projectes polítics s’enfrontaran per l’hegemonia política en una lluita marcada per la divisió del món en zones d’influència. Així, a Europa no hi haurà cap revolució político-social després de la guerra ja que els aliats controlaran tot el procés postbèl·lic.

Això només es va produir a l’Europa occidental, perquè a la zona central i oriental del continent, que van ser les zones més danyades per la guerra, l’hegemonia comunista entre les forces de resistència sumada a la crisi econòmica portaria a la configuració de les denominades Democràcies Populars com a encarnació de la resistència.

D’entre els països ocupats pels nazis a l’Europa de l’Est, Iugoslàvia va ser el lloc on la resistència va tenir més amplitud. En la direcció de l’oposició iugoslava a l’ocupació alemanya va acabar per imposar-se el comunista Josip Broz Tito al capdavant dels partisans, els grups civils armats. Així, el 1944, sota el lideratge de Tito, i abans de l’arribada de les forces d’alliberament de l’Exèrcit Roig, el país ja s’havia reunificat.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , ,

    Comentaris

    • Jordi Bonvehí

      24/03/2011 - 17:46

      Un resum dels “altres” col·laboracionistes a l’Europa hitleriana:

      – Josef Tiso (Eslovàquia)
      – Antonescu (Romania)
      – Tsankov (Bulgària)
      – Szálasi (Hongria)
      – Ante Pavlevic (Croàcia)
      – Leon Degrelle (Bèlgica)
      – Georgios Tsolakoglu (Grècia)

    • Vicente Moreno Cullell

      24/03/2011 - 20:11

      I l’Espanya de Franco, tot i que no va poder col·laborar al 100% perquè no la van deixar en vista de les compensacions que demanava per intervenir i que van portar Hitler a considerar que seria més aviat una càrrega que no pas una ajuda de veritat pel nazisme.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús