La República de dretes: el Bienni Negre

Al llarg de 1933 la República va entrar en crisi. El proletariat, tant l’anarquista (CNT) com el socialista (UGT), va desentendre’s dels objectius republicans i va practicar una estratègia revolucionària; els tradicionalistes i les elits econòmiques, socials i ideològiques (Església, grans propietaris, organitzacions patronals, etc.) s’aglutinaven en la idea d’enderrocar les reformes dels primers governs republicans; i els mateixos republicans dubtaven del camí a seguir.

D’aquesta manera, el president de la República, Alcalá Zamora, va fer dimitir Azaña per la seva complaença amb els socialistes i va encarregar Martínez Barrio la formació d’un govern integrat exclusivament per republicanistes. El projecte, però, va resultar inviable i l’octubre de 1933 les Corts van ser dissoltes i van convocar-se noves eleccions pel 19 de novembre.

Al llarg de 1932 les dretes s’havien reorganitzat després de la desfeta republicana. Així, el centredreta espanyol va reestructurar-se al voltant del Partit Radical d’Alejandro Lerroux, que va atreure grups d’empresaris, comerciants i propietaris agrícoles, que no s’oposaven tant al règim republicà com a la seva tendència esquerranosa. D’altra banda, el 1933, els sectors catòlics i conservadors van mobilitzar-se molt activament contra la política social, religiosa i autonòmica dels governs d’esquerres, donant lloc a la creació d’un nou partit, la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) sota el lideratge de José María Gil Robles.

Les eleccions de 1933 van estar marcades per la fragmentació dels partits d’esquerres en un sistema electoral que primava les coalicions. Si aquest sistema havia beneficiat a l’esquerra el 1931, el 1933 va ser la dreta qui va beneficiar-se del sistema electoral. Així, les dretes arribaven a la convocatòria electoral amb un front electoral unificat en moltes circumscripcions amb un programa encaminat a revisar la legislació laica i socialitzant, amnistiar els revoltats del cop militar d’agost de 1932 i defensar els interessos econòmics tradicionals del país. Per contra, les esquerres, enfrontades pels conflictes socials dels anys anteriors, van presentar-se desunides. A més, la CNT va optar per defensar l’abstenció.

Mujer_votante_1933.jpg

mujer votando II republica.jpg

Les eleccions generals van comptar amb la novetat que les dones van tenir l’oportunitat de votar per primer cop en la història d’Espanya. Tot i això, l’abstenció va ser força elevada (23%). El resultat va ser la victòria dels partits del centredreta, inaugurant dos anys de govern conservador que passarien a la història amb el nom de Bienni Negre encunyat per les esquerres.

Les eleccions generals del 19 de novembre de 1933:

PARTITS PERCENTATGE DE DIPUTATS
Esquerra 20,41% (99 diputats)
Partit Socialista 11,98%
Esquerra Republicana de Catalunya 4,75%
Izquierda Republicana 1,44%
Partit Radical Socialista 0,61%
Federals 0,41%
Partit Comunista 0,20%
Altres 1,02%
Centre i dreta 79,59% (373 diputats)
CEDA 23,34%
Partido Radical 16,52%
Partido Agrario 8,05%
Partits Monàrquics 6,61%
Lliga Catalana 4,95%
Partido Republicano Conservador 3,71%
Partido Liberal Demócrata 1,85%
Falange Española 0,20%
Altres 14,46%

elecciones_1933.jpg

Les eleccions de 1933 a Catalunya:

PARTITS ESCONS
Lliga Catalana 22
Independents de dreta 2
Valencianistes conservadors 1
Comunió Tradicionalista 2
Partit Republicà Radical 1
Esquerra Republicana de Catalunya 17
Unió Socialista de Catalunya 3
Partit Republicà Federal 3
Unió de Rabassaires 1
Acció Catalana Republicana 1
Federació Catalana del PSOE 1

lerroux.jpg

Alejandro Lerroux

Dues forces polítiques van sortir com a vencedores de les eleccions de 1933: el Partit Radical de Lerroux i la CEDA de Gil Robles. Davant dels resultats, el president de la República, Alcalá Zamora, temorós de les pretensions de la CEDA de reformar la Constitució, va confiar la formació del govern als radicals de Lerroux. Aquest, però, comptaria amb el suport parlamentari de la CEDA a canvi de la promesa de la rectificació immediata de les reformes del bienni d’esquerres.

D’aquesta manera, el govern de Lerroux posava en marxa la rectificació de l’anterior obra republicana. La seva primera mesura va ser l’ajornament de la reforma agrària: va fixar-se la devolució de terres a la noblesa, va anul·lar-se la cessió de les propietats mal conreades, va desposseir-se dels drets d’uns 100.000 camperols que s’havien assentat en grans latifundis andalusos i va autoritzar-se la lliure contractació, mesura que va comportar una baixada dels salaris dels camperols.

Igualment, el govern va intentar contrarestar la reforma religiosa mitjançant l’aprovació d’una partida pressupostària de culte i clergat i amb l’inici de negociacions amb la Santa Seu per signar un nou concordat. Igualment va posposar-se el programa que preveia la substitució de les escoles religioses per escoles laiques.

En relació a l’exèrcit, va aprovar-se una amnistia pels revoltats que s’havien sublevat juntament amb Sanjurjo l’agost de 1932 i pels col·laboradors amb la dictadura de Primo de Rivera, el que va la suposar la recuperació de terres per part dels nobles i restitució en el seu lloc dels militars rebels.

gil_robles.jpg

José María Gil Robles

D’altres mesures conservadores del Bienni Negre van ser la reducció del pressupost en educació, la reducció dels salaris, l’acomiadament dels treballadors que haguessin destacat en la defensa de la legislació reformista, la paralització del procés autonòmic basc i l’alentiment dels traspassos a la Generalitat de Catalunya.

El gir conservador i l’obstrucció del procés reformista que s’havia encetat en el primer bienni republicà van comportar una radicalització de les posicions del PSOE i de la UGT. L’ala més esquerrana del socialisme, liderada per Largo Caballero, va proposar deixar de col·laborar amb les forces polítiques burgeses i va propugnar la revolució social, tot apropant-se a les posicions anarquistes. Com a conseqüència, una proliferació de vagues i conflictes van esclatar al país al llarg de 1934.

Davant la mobilització obrera, la CEDA va reclamar a l’executiu radical una acció repressora més contundent en qüestions d’ordre públic i va exigir participar directament en el govern fent servir l’amenaça de retirar el seu suport parlamentari al govern. Lerroux va haver de cedir davant de les pretensions de Gil Robles i, el 5 d’octubre de 1934, va atorgar tres carteres ministerials a la CEDA. L’esquerra va interpretar l’entrada de la CEDA al govern com una deriva del règim cap al feixisme i no trigaria a reaccionar, donant lloc a la revolució d’octubre.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús