La República d’esquerres: el bienni reformista

Amb l’aprovació de la Constitució de 1931, Niceto Alcalá Zamora va passar a ocupar la presidència de la República i Manuel Azaña va convertir-se en cap del govern. S’iniciava una nova etapa, entre desembre de 1931 i setembre de 1933, en la qual les forces republicanes d’esquerra i els socialistes van impulsar un ambiciós programa de reformes, algunes ja iniciades en el període constituent, que tenien com a objectiu modernitzar i democratitzar la societat espanyola. Eren prioritàries les actuacions davant dels problemes agraris, militars, religiosos, nacionals, socials i culturals.

manuel-azana.jpg

Manuel Azaña

La reforma agrària. La reforma de la propietat de la terra va ser el projecte més ambiciós iniciat per la República. Es volia posar fi al predomini del latifundisme existent a bona part del centre i el sud espanyol i a la vegada millorar les condicions de vida dels pagesos més pobres, els jornalers. La reforma era essencial degut al pes que l’agricultura tenia en l’economia espanyola, ocupant gairebé la meitat de la població activa del país.

A través d’uns primers decrets, el socialista Largo Caballero, Ministre de Treball, va disposar que els empresaris agraris havien de donar treball als jornalers del seu terme municipal, així com que la jornada laboral havia de ser de vuit hores, i que s’havien de crear jurats mixtos per arbitrar els salaris i la congelació dels arrendaments. Aquestes mesures van molestar l’Associació Nacional de Propietaris de Finques que va endegar una actitud de boicot sistemàtic caracteritzada per la reducció de les superfícies conreades i l’extensió dels conreus extensius per tal d’utilitzar menys mà d’obra, incrementant així el nombre de camperols a l’atur.

Necesidad reforma Agraria.jpg

Després d’aquestes primeres mesures, el març de 1932 van iniciar-se al Parlament les discussions sobre el Projecte de Reforma Agrària. Igual que va passar amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, els debats van eternitzar-se per les discrepàncies polítiques, però el cop frustrat de Sanjurjo va precipitar l’aprovació de la llei el mes de setembre.

Es pretenia expropiar amb la conseqüent indemnització milions d’hectàrees de finques que els seus propietaris, fonamentalment latifundistes i nobles, no conreaven directament, amb l’objectiu de redistribuir-les entre famílies camperoles o col·lectivitats d’agricultors. La llei afectava aquelles províncies on predominava el latifundi (Andalusia, Extremadura, Ciutat Reial, Toledo, Salamanca i Albacete) i no solucionava els problemes dels petits propietaris castellans ni dels minifundistes gallecs. En definitiva, no es tractava d’un canvi radical de la situació en el camp ni d’una col·lectivització de la terra, sinó d’un intent per a modernitzar l’agricultura i de millorar la situació social de la pagesia.

Per a portar a terme la redistribució de les terres va crear-se l’Institut de Reforma Agrària. Però aquest va trobar-se amb múltiples i greus problemes a l’hora d’aplicar la reforma, de manera que cap a finals de 1933 només s’havien expropiat unes 90.000 hectàrees i s’hi havien assentat menys de 10.000 famílies (quan s’havien previst unes 60.000 anuals). D’aquesta manera, la reforma agrària va passar de representar l’esperança en el nou règim a ser una de les grans frustracions.

La reforma militar. El govern republicà estava convençut que l’exèrcit necessitava una profunda transformació ja que presentava problemes d’estructura i d’actitud: un excés de comandaments (195 generals i 17.000 oficials per 105.000 soldats), un material inadequat i antiquat, i uns oficials que aixecaven dubtes al respecte de la seva predisposició a defensar la República. Es pretenia impulsar una reforma que creés un exèrcit professional i democràtic.

Azaña, amb un decret de 1931, va intentar abordar la reforma de l’exèrcit disposant que tots aquells oficials que no signessin la promesa “pel meu honor servir bé i fidelment la República” podien causar baixa, però cobrant el seu sou íntegre. Amb aquest moviment van sortir uns 10.000 oficials, però això no va servir per neutralitzar l’exèrcit. A més, es van suprimir les capitanies generals i l’Acadèmia Militar de Saragossa, dirigida en aquell moment pel general Franco i viver dels sectors militars més propensos al colpisme, va ser clausurada. La reforma, però, va tenir uns resultats limitats i va ser rebuda com una agressió per alguns sectors militars.

Cardenal_Segura.JPG

El cardenal Segura

La reforma religiosa. Un dels primers objectius de la República va ser limitar la influència de l’Església i secularitzar la societat espanyola. Així, l’article 3 de la Constitució deia que “l’Estat espanyol no té religió oficial”. La reforma també va suposar la llibertat de culte, la supressió del pressupost del clergat, l’establiment del matrimoni civil, la legalització del divorci, la secularització dels cementiris i la dissolució de la Companyia de Jesús i la confiscació dels seus béns. A més, el 1933, va aprovar-se la Llei de Congregacions que prohibia a l’Església i a les ordres religioses dedicar-se a l’ensenyament, al comerç i a la indústria.

Aquesta legislació, en una societat com l’espanyola dels anys trenta, d’absoluta majoria catòlica, va convertir-se en la font d’innumerables conflictes. Bona part dels sectors catòlics van veure en la reforma religiosa una agressió a les seves conviccions. A més, la jerarquia eclesiàstica (amb l’excepció de Vidal i Barraquer) no va dubtar a l’hora d’exposar la seva hostilitat a la República i posar els catòlics en contra del nou règim. Per exemple, el Primat d’Espanya, el cardenal Segura, va publicar una violenta pastoral sobre la gravetat del moment en la qual propugnava la unió defensiva dels catòlics per aturar les reformes, motiu per la qual el govern va expulsar-lo del país.

Igualment, a mida que s’avançava en les reformes i l’Església s’oposava al règim, la radicalització anticlerical s’accentuava. Així, el maig de 1931 una reacció popular i anticlerical va provocar l’incendi d’un centenar d’edificis eclesiàstics com a conseqüència dels avalots a Madrid, Sevilla, Còrdova, Màlaga, Sevilla, Alacant, Cadis, Múrcia i València, fet que va reafirmar l’Església i els catòlics en els seus temors. En canvi, al nord peninsular i a Catalunya la calma va ser total.

estatut 1932.jpgLa reforma de l’Estat centralista. En el projecte polític republicà hi entrava la contemplació de la diversitat nacional dins d’Espanya, tal i com s’havia recollit en el Pacte de Sant Sebastià primer i en la Constitució de 1931 després. Això, suposadament, comportava que qualsevol regió que ho sol·licités podia accedir a l’autonomia.

Catalunya va ser el primer territori on va iniciar-se aquest procés amb la creació de la Generalitat i l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1932. Ara bé, aquesta va ser l’única nacionalitat que va aconseguir aquest reconeixement abans de l’esclat de la Guerra Civil. Així, l’Estatut basc, ratificat pel poble en plebiscit el novembre de 1933, no va ser aprovat fins a l’octubre de 1936. I l’Estatut gallec, plebiscitat el juliol de 1936, no va ser aprovat fins el febrer de 1938.

La reforma laboral. La millora de les condicions laborals va ser l’objectiu primordial del ministre socialista Francisco Largo Caballero, tot i l’oposició de les organitzacions patronals a qualsevol tipus de reforma del marc de les relacions laborals. Així, es va aprovar la Llei de Contractes de Treball, que regulava la negociació col·lectiva, i la Llei de Jurats Mixtos, que atorgava a aquests jurats un poder d’arbitratge vinculant en cas de conflictes laborals. La legislació laboral va completar-se amb l’establiment de la jornada laboral de quaranta hores setmanals i l’augment dels salaris.

L’obra educativa i cultural. L’acció de la República en el camp de l’educació va ser meritòria, tot promovent una educació liberal i laica i garantint que l’Estat garantís el dret a l’educació per primer cop en la seva història. Es pretenia estendre la cultura a les capes menys afavorides de la població, reduir el 40% d’analfabetisme i posar en marxa un programa modern d’educació que estigués a l’abast de tota la població.

En el camp de l’escolarització van fer-se uns avenços notoris. Així, en els períodes de govern d’Azaña van construir-se més escoles (10.000) que en els trenta anys anteriors. A més, van crear-se places de mestres i aquests van veure millorat el seu salari, va ampliar-se el nombre d’estudiants de secundària, van millorar-se les universitats i va crear-se un institut d’investigacions científiques. En aquest període, el pressupost destinat a educació va incrementar-se fins al 50%.

misiones_pedagogicas.jpg

Una iniciativa singular de difusió cultural va consistir en la creació de les Misiones Pedagógicas, introduïdes l’estiu de 1933, que tenien com a objectiu fer arribar la cultura als nuclis de població més endarrerits mitjançant uns 5.000 grups ambulants de professors, estudiants i intel·lectuals que portaven a aquestes zones biblioteques ambulants, conferències, teatre i cinema.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús