La Generalitat provisional i l’Estatut d’Autonomia de 1932

De la República Catalana a la Generalitat provisional. L’esclatant victòria de les candidatures republicanes i d’esquerra a les eleccions del 12 d’abril de 1931, triplicant el nombre de regidors aconseguits per la dreta, van portar Lluís Companys, cap de llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a la ciutat de Barcelona, i Joan Lluhí i Vallescà a presentar-se a l’Ajuntament per fer-se càrrec. Cap quarts de dues a la Plaça Sant Jaume ja onejava la bandera republicana i els dirigents d’ERC van sortir al balcó de l’ajuntament des d’on Companys va proclamar la República.

Poques hores després, Francesc Macià, el màxim dirigent d’ERC, va proclamar la República Catalana integrada en el si de la Federació de Repúbliques Ibèriques. Macià s’avançava així als esdeveniments que es succeïen a Madrid, potser per poder negociar amb més força, i constituïa, el 15 d’abril, el seu primer govern integrat per totes les formacions polítiques catalanes de caràcter progressista.

macia proclama estat català.jpg

Macia-proclama-Republica-Catalana.jpg

La iniciativa dels dirigents catalans, però, va provocar un conflicte amb el govern provisional de la República perquè, segons la seva interpretació, els acords del Pacte de Sant Sebastià fixaven que la descentralització de l’Estat i la manera d’articular les diferents nacionalitats havien de ser establerts per la futura Constitució. Així, durant uns dies Catalunya va viure independent de l’autoritat del govern espanyol. La reacció del govern provisional de Madrid, però, no va fer-se esperar ja que la instauració d’un projecte federal com el que pretenia Macià no entrava en els seus plans.

macia constitucio generalitat 1931.jpgEl 17 d’abril arribava a Barcelona una comissió del govern integrada per tres ministres (Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domino i Fernando de los Ríos) que serien els encarregats de negociar amb el president. D’aquests contactes van sortir la substitució de la República Catalana per la concessió immediata d’un règim d’autonomia concretat en el govern de la Generalitat i el compromís de l’elaboració d’un Estatut d’Autonomia que seria aprovat pel govern espanyol després de ser referendat pel poble català. El 21 d’abril, per signar aquest acord amb el president Macià, el mateix president de la República, Niceto Alcalá Zamora, va traslladar-se a Barcelona.

El govern de la Generalitat, en mans de republicans i catalanistes d’esquerres, comptava amb una força més moral que real ja que, en espera de les competències que es cedirien en el promès Estatut, només podia actuar amb les atribucions de l’antiga Mancomunitat, ja que s’havien suprimit les antigues diputacions provincials.

L’Estatut de Núria. L’elaboració del projecte d’Estatut que havia de definir el marc institucional de l’autonomia catalana i les competències que assumiria va ser ràpida. Va crear-se, en primer lloc, una comissió, presidida per Jaume Carner, que seria l’encarregada de la seva redacció, la qual va reunir-se a la vall de Núria. A continuació, l’avantprojecte, l’anomenat Estatut de Núria, va ser aprovat per la Diputació provisional (una assemblea de representants dels municipis) i, posteriorment, sense esperar que la Constitució estès enllestida va ser aprovat per referèndum.

Així, el 26 de juliol el text de Núria va ser aprovat per 1.063 municipis catalans (98%); i el 2 d’agost de 1931, el poble català es pronunciava a favor de l’Estatut amb un 75% de participació, i 595.205 vots a favor (99%) per només 3.286 en contra. L’Estatut naixia amb un amplíssim suport a Catalunya, però encara faltava el tràmit més feixuc: la seva aprovació per les Corts espanyoles.

L’articulat de l’Estatut de Núria era ambiciós i defensava “el dret que té Catalunya com a poble a l’autodeterminació” a la vegada que reconeixia Catalunya com un “Estat autònom dintre de la República espanyola”. I és que el text partia de la base que la República tindria un caràcter federal i que la sobirania, en conseqüència, residiria en el poble de Catalunya. A més, l’Estatut de Núria declarava el català com a llengua oficial a Catalunya, acceptava la possibilitat de la federació dels països de parla catalana i establia les atribucions del poder de la República i de la Generalitat a Catalunya.

La Generalitat, d’aprovar-se el text, es dotava de competències exclusives en l’ensenyament, la cultura, la policia, l’ordre públic, la sanitat, les obres públiques, l’agricultura, la regulació del dret civil, l’ordenació territorial, el règim municipal i els tribunals de justícia. Per al finançament autonòmic, la Generalitat disposaria de la gestió dels impostos directes, mentre que els indirectes serien gestionats pel govern central.

rambles 1932 manifestacio estatut.jpg

L’Estatut d’Autonomia de 1932. El debat celebrat a Madrid al voltant de l’Estatut va ser llarg, laboriós i farcit de pressions, com ho prova el fet que, havent estat presentat l’Estatut el 18 d’agost de 1931, les discussions no van iniciar-se fins al mes de maig de 1932 i no van finalitzar fins el 9 de setembre del mateix any, havent-se accelerat l’aprovació a causa dels efectes de l’intent de cop d’Estat protagonitzat pel general Sanjurjo.

L’optimisme inicial respecte del text de Núria aviat va ser apaivagat per l’aprovació d’una Constitució que proclamava l’Estat unitari i que feia inviable la permanència en la redacció final de bona part de l’articulat presentat pel propi Macià a Madrid. Paral·lelament, amplíssims sectors socials a dreta i esquerra van mostrar la seva aversió a la sortida estatutària, que titllaven de separatista, i no van dubtar a mobilitzar la població espanyola a favor de la unitat indissoluble de la pàtria a través de mítings, manifestos i campanyes de boicot al productes catalans.

guerra a l'estatut.jpg

D’aquesta manera, la discussió a les Corts va ser llarga i els temes més polèmics van girar al voltant de la llengua, l’ensenyament, l’ordre públic, la capacitat legislativa i la hisenda. Des de Catalunya s’observava amb força desencís com el projecte avançava amb lentitud i amb contínues modificacions del text original. I només els efectes de l’intent de cop d’Estat protagonitzat pel general Sanjurjo, el 10 d’agost de 1932, sumats a la ferma defensa que Manuel Azaña, cap del govern, va fer de l’autonomia catalana van ser capaços de crear un clima polític favorable a la solució de la qüestió estatutària amb l’objectiu d’ampliar els suports a una República que començava a veure’s amenaçada.

el-part-de-l-estatut.jpg

L’Estatut aprovat a Madrid el 9 de setembre de 1932 (400 dies després d’haver-lo lliurat a les Corts), amb 334 vots favorables i 24 contraris, havia estat retallat per uns diputats que tenien una concepció de l’Estat espanyol i el seu sostre de competències molt allunyat del plebiscitat pels catalans. Tot i això, encara van conservar-se institucions bàsiques com el Parlament i el Consell de govern de la Generalitat.

estatut 1932.jpgAixí, Catalunya ja no era considerada un Estat autònom, sinó una regió autònoma; no es contemplava la ciutadania catalana, sinó l’espanyola; el poder de Catalunya ja no emanava del poble, sinó de les Corts; la llengua catalana ja no era l’única oficial, sinó que compartia aquest caràcter amb el castellà; la Generalitat no assumiria les competències dels centres d’ensenyament existents, sinó que n’havia de crear de nous; i la recaptació de tributs ja no corresponia íntegrament a la Generalitat.

En el repartiment de competències, l’Estat assumia en exclusiva la legislació en defensa, exèrcit, polítiques aranzelàries, tributs, moneda, banca, legislació laboral i relacions amb l’Església. Per la seva banda, corresponia a la Generalitat la legislació del dret civil, el règim administratiu intern de Catalunya, l’ordre públic, obres públiques, l’administració de justícia i les relacions laborals. Els conflictes entre la Generalitat i l’Estat s’haurien de resoldre mitjançant el Tribunal de Garanties Constitucionals.

Tanmateix, l’Estatut d’Autonomia de 1932, acceptat de forma desigual per la població catalana, era una eina útil per iniciar el camí autonòmic ja que tancava el període provisionalitat, reconeixia la Generalitat com a institució de govern de Catalunya i acceptava l’existència d’un Parlament i d’un Tribunal de Cassació com a òrgan suprem d’apel·lació. Ara bé, la seva utilitat dependria de la promptitud amb la qual es rebessin els traspassos i les assignacions pressupostàries corresponents. I aquest procés va ser lent i deficient.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús