Característiques militars de la Segona Guerra Mundial

La preparació dels països bel·ligerants de cara a l’esclat del conflicte va ser molt diferent. Així, arribats a l’inici de la Segona Guerra Mundial, les forces reals enfrontades mostraven una clara superioritat del Tercer Reich. En el cas de les forces terrestres, les divisions d’infateria alemanyes superaven àmpliament les britàniques i franceses. Igualment, en els primers moments, el predomini alemany era evident en les forces aèries.

segunda_guerramundial.gif

Alemanya. L’Alemanya nazi s’estava rearmant des de poc després de l’arribada de Hitler al poder. La introducció de noves estratègies i noves tecnologies van permetre la creació d’un exèrcit modern: la Wehrmacht, amb un alt grau de motorització. D’entre tots els nous vehicles que nodrien l’exèrcit nazi sobresortien els tancs, les famoses divisions panzers, configurats com a unitats autònomes que superaven el seu ús tradicionalment subordinat al servei de la infanteria. D’altra banda, el desenvolupament de l’aviació militar, la Luftwaffe, va decantar-se cap a una aviació tàctica, d’atac, que permetia donar suport aeri a l’atac dels panzers. Finalment, la marina tindria en el desenvolupament dels submarins la seva millor arma. En conjunt, es tractava d’un exèrcit de caràcter netament ofensiu, però Hitler va topar amb un problema: els recursos industrials i energètics d’Alemanya –a causa de la mancança de ferro, gasolina i cautxú, entre d’altres– només permetien realitzar operacions militars de curta durada i sempre limitades al teatre d’operacions europeu.

panzer division.jpg

luftwaffe_markings_book.jpg

França. Abans de l’esclat de la guerra, l’exèrcit francès era considerat el més potent d’Europa. Però, quan l’amenaça alemanya va manifestar-se, França va equivocar fatalment la seva tàctica de combat des del moment en què va optar per preparar una opció defensiva que derivava de la guerra de trinxeres de la Gran Guerra: la Línia Maginot. La construcció d’aquest complex sistema de fortificacions en la frontera amb Alemanya suposava la predisposició cap a una guerra estàtica, concepte que havia quedat desfasat des del 1918. Tampoc s’havien materialitzat les noves doctrines de la guerra mecanitzada, malgrat que l’exèrcit disposava de bons mitjans cuirassats.

Maginot-Line.jpg

Gran Bretanya. Durant el període d’entreguerres, els governs britànics, a més de mantenir la potència naval de l’armada, van desenvolupar la força aèria, Royal Air Force (RAF), amb una gran previsió de futur. La combinació d’una eficient aviació de caça i la potència dels grans bombarders estratègics permetrien defensar amb èxit les illes britàniques de les ofensives alemanyes. A més, la possibilitat de comptar amb una eina innovadora com el radar va permetre als britànics obtenir una cerca superioritat sobre els alemanys, ja que, per exemple, va resultar un instrument decisiu en la Batalla d’Anglaterra.

Royal Air Force.jpg

URSS. La industrialització forçosa de la Unió Soviètica va permetre que l’exèrcit soviètic arribés a la Segona Guerra Mundial amb una gran indústria d’armament. Tanmateix, el material bèl·lic soviètic era abundant i senzill, però al llarg del conflicte es modernitzaria considerablement. Un aspecte molt negatiu per a la URSS en els primers moments de la guerra va ser el fet que les purgues stalinistes havien comportat la pèrdua d’alguns dels millors comandaments militars.

Eastern_Front_1943-08_to_1944.png

Estats Units. Els Estats Units, en teoria, no s’havien preparat per a participar en cap guerra europea, però el desenvolupament de l’armament i el desenvolupament de la seva indústria van col·locar en poc temps el país en una posició d’evident superioritat en molts aspectes. Els grans bombarders B-17, autèntiques fortaleses volants, i l’aposta pels portaavions van evidenciar ràpidament que els EUA havien incorporat al seu exèrcit uns conceptes estratègics molt més avançats que la resta dels països bel·ligerants. Així, quan finalment el govern nord-americà s’involucri en la guerra, l’aclaparadora capacitat industrial dels EUA permetria no només el ràpid desenvolupament de moderns models d’avions, vaixells o tancs, sinó també l’abastament de dos fronts (a Europa i al Pacífic) i, fins i tot, dels altres aliats. Finalment, el desenvolupament de la bomba atòmica seria la mostra definitiva de la superioritat militar nord-americana.

B-17_on_bomb_run.jpg

Japó. El Japó ja estava involucrat en un conflicte bèl·lic amb Xina des d’abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Però, seria la seva intervenció la que donaria a la guerra una veritable dimensió planetària, establint un nou teatre d’operacions al Pacífic que seria el marc del conflicte entre japonesos i nord-americans. La capacitat industrial i el nivell tecnològic japonès permetrien que el seu exèrcit comptés amb uns moderns mitjans per a la guerra aèria i naval, malgrat l’antiquada confiança que tenien en l’ús dels cuirassats. Ara bé, des de 1943, quan el conflicte va assolir la seva màxima dimensió, la indústria japonesa no serà capaç de competir en la quantitat ni en la qualitat amb els mitjans de que disposaven els Estats Units.

Mitsubishi-A6M5-Type-0-Reisen.jpg

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús