L’estructura econòmica de Catalunya (1901-1931)

L’agricultura:

Des de finals del segle XIX, l’agricultura catalana va entrar en un període de crisi general que només es superaria en alguns períodes concrets i per alguns sectors de la producció. Aquesta crisi va ser deguda a: la política aranzelària del govern espanyol que va permetre l’entrada massiva de productes agrícoles estrangers; la pressió fiscal que gravava l’entrada dels productes agraris a les ciutats; l’insuficient nivell tècnic del camp català; i l’absentisme dels propietaris. Els pagesos cada cop ven tenir un marge més escàs de beneficis i, fins i tot, van arribar a vendre alguns productes a un preu per sota del seu cost real.

El sector vitícola va ser el que més va patir durant la primera meitat del segle XIX. La pèrdua dels mercats exteriors de les colònies i la recuperació de França dels efectes de la fil·loxera van provocar l’aparició d’una crisi de sobreproducció que perjudicava les economies rurals (propietaris i conreadors) i facilitava la inestabilitat social dels rabassaires. A més, entre finals del segle XIX i la primera dècada del segle XX, la fil·loxera va estendre’s per tota Catalunya, destruint milers d’hectàrees de vinya. El balanç va ser la mort de la pràctica totalitat de la vinya autòctona, la pèrdua de les collites i un esfondrament econòmic que va afectar per igual tant a propietaris com a pagesos.

L’arribada de la fil·loxera a Catalunya va suposar l’esclat d’un llarg conflicte entre els propietaris i els conreadors rabassaires que es prolongaria al llarg de tot el primer terç del segle XX. Els rabassaires, que havien realitzat grans inversions en els temps de bonança econòmica i auge vitícola, defensaven la vigència dels contractes de rabassa morta per mantenir les terres que treballaven. Per contra, els propietaris consideraven que, a partir de la mort de dos terços dels ceps conreats, els vells contractes quedaven anul·lats i podien exigir nous contractes de curta durada que els reportessin majors beneficis.

El sector cerealístic va ser altres dels afectats per la crisi ja que la entrada massiva de blat estranger va provocar una sobreproducció. Aquest factor també va provocar la crisi del sector oliverer. Els conreus d’hort i els fruiters, per la seva banda, van evitar la crisi i van gaudir d’una forta expansió.

Com a resultat d’aquesta crisi, el camp català va viure profunds canvis en les seves estructures internes. Alguns propietaris, en el cas dels Penedès, van haver de vendre part dels seus patrimonis per contrarestar la disminució de les rendes, fet que va afavorir la concentració de terres. Molts pagesos van veure empitjorar el seu estatus al reduir-se els seus guanys i no poder pagar els arrendaments. Aquest fet va tenir una forta incidència social en el moment en que la indústria no va ser capaç d’absorbir el proletariat rural.

La indústria:

Al llarg del segle XIX Catalunya s’havia constituït com el nucli capdavanter de la indústria espanyola i aquesta situació va mantenir-se durant aquest període, ja que el nivell d’industrialització català era, a començaments de segle, tres vegades i mitja el de la resta de l’Estat espanyol. Però, això sí, compartint l’hegemonia industrial amb el nucli basc, el qual, fins i tot, va superar Catalunya en alguns sectors com el navilier, emparant-se en una estructura financera molt sòlida.

Distribució de la indústria catalana:

Sector industrial 1914 1925
Tèxtil 53,2% 48,8%
Metal·lúrgia 19,6% 20,5%
Alimentació 13,9% 10,5%
Química 5,5% 6%
Pell 1,2% 0,9%
Altres 6,7% 6,7%

El sector tèxtil va iniciar el segle XX sota els efectes de la pèrdua del mercat colonial, el qual arribava a absorbir més del 20% del total de la producció. Aquest fet sumat a l’escassa capacitat de consum del mercat interior espanyol van fer que aquest sector s’endarrerís (amb l’excepció de períodes concrets) i perdés dinamisme i posicions respecte d’altres branques industrials. Però, tot i això, va continuar al capdavant de la indústria catalana.

La indústria hidroelèctrica i metal·lúrgica van ser un dels puntals de l’economia catalana. Van crear-se grans companyies elèctriques com Energia Elèctrica de Catalunya, Barcelona Traction Light and Power (La Canadenca) o la Societat General de Forces Hidroelèctriques.

L’energia va facilitar la creació d’indústries metal·lúrgiques i siderúrgiques, amb la introducció del forn elèctric, mancades fins aleshores de l’energia suficient. Així, el 1904 es fundava l’Hispano-Suïssa i posteriorment van crear-se tallers de màquines de ferrocarrils per a subministrar-les a La Maquinista. El 1911 es va crear la Catalana de Gas i Electricitat.

També va progressar la indústria química. Des de començaments de segle van aparèixer les primeres fàbriques d’adobs i el 1904 es fundava la Societat Anònima Cros. El sector, però, no començaria a créixer de forma significativa fins a la Primera Guerra Mundial, quan la paralització de les indústries europees va incentivar les inversions en el sector dels adobs químics.

La banca:

El sector bancari català també era a principis de segle l’hegemònic dins de l’Estat espanyol. El 1897, Catalunya posseïa quinze bancs sobre un total de vint-i-set arreu d’Espanya. Amb la repatriació dels capitals colonials de Cuba i els guanys generats durant la Gran Guerra, la situació va mantenir-se i fins i tot van crear-se nous bancs com el Banc Comercial de Tarragona o el Banc de Catalunya.

No obstant, l’acabament de la guerra i la represa de l’activitat econòmica en els països bel·ligerants van posar fi a una expansió de la banca catalana que tenia unes bases molt febles. El 1920 feia fallida el Banc de Barcelona i, tot i que el Banc de Catalunya va mantenir la seva activitat fins 1931, la banca catalana va entrar en una recessió que es perllongaria durant molts anys.

La crisi va ser motivada per la competència del Banc d’Espanya que es convertia en el banc més important de Catalunya i la introducció de la banca estrangera durant els anys de la Primera Guerra Mundial desviant cap a ella molts dels capitals que haurien pogut anar a parar a entitats financeres catalanes. També va ser important la competència dels nous bancs comercials espanyols no catalans que van anar introduint-se en els anys vint. Així, amb la introducció del Banc de Bilbao, el Banc Central i el Banc Biscaí Catalunya passaria a dependre de la banca forana, especialment madrilenya i basca.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús