Catalunya i la dictadura de Primo de Rivera

Malgrat que va comptar amb el suport inicial de la Lliga Regionalista, el cop d’Estat del general Primo de Rivera i la instauració de la dictadura militar van suposar, ja des del seu començament, la reafirmació de la unitat d’Espanya, un fort component anticatalanista i la generalització de la intervenció militar en tots els afers del país.

primo de rivera barcelona.JPG

Primo de Rivera a Barcelona

Mentre havia exercit com a capità general de Catalunya, Primo de Rivera no havia manifestat cap tipus d’hostilitat implícita vers el catalanisme. Fins i tot, en alguna ocasió havia manifestat el seu respecte per la llengua, les tradicions i la cultura catalanes. Per això, bona part de la burgesia conservadora i els dirigents de la Lliga Regionalista van donar el seu suport al cop d’Estat, única sortida que veien viable com a manera de posar fi a la conflictivitat obrera i garantir l’ordre social.

El que no s’imaginaven era el component anticatalanista que aviat adoptaria la dictadura. Així, la dictadura va significar la prohibició de tots els partits polítics catalanistes, fins i tot la pròpia Lliga Regionalista, a més de l’extinció de la Mancomunitat, la prohibició de la llengua i de la bandera catalanes i la instauració d’una rigorosa censura de premsa.

El mateix setembre de 1923, ja va ser publicat un decret per a la repressió del separatisme a partir del qual s’iniciaria el procés de desmantellament de les institucions públiques i privades que integraven el catalanisme. D’aquesta manera, el catalanisme, igual que l’obrerisme, va haver de passar a la clandestinitat durant el període dictatorial mentre Primo de Rivera intentava construir un moviment espanyolista a Catalunya encapçalat pel general Emilio Barrera, el seu home fort al Principat.

alfons sala.jpg

Alfons Sala

La Mancomunitat de Catalunya inicialment va passar a ser dirigida per un destacat anticatalanista, Alfons Sala, el comte d’Egara, fins que el 1925 va ser dissolta definitivament. I la repressió del catalanisme portada a terme per la dictadura va afectar a moltes institucions de caràcter divers. Van ser clausurats un bon nombre d’institucions catalanistes, ja fossin ateneus, societats recreatives o associacions corals, a la vegada que va prohibir-se les manifestacions en llengua catalana, en un clar intent de castellanitzar la vida pública del país. Inclús la celebració dels Jocs Florals va ser prohibida. Per exemple, l’Orfeó Català i el Gracienc van ser clausurats el 1925 i les columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc demolides el 1929.

La dictadura va imposar la censura a la premsa diària i a la publicació de llibres, a més d’iniciar una certa depuració del magisteri i de les institucions educatives i culturals vinculades a la Mancomunitat. Per això, molts professionals de l’Escola Industrial van haver de dimitir el 1924. D’aquesta manera, l’ensenyament va passar a realitzar-se exclusivament en castellà, ja que “catalán, vasco, valenciano y gallego son lenguas vernáculas y son idiomas literarios. Sobre todos el castellano ha de ser la obligatoria base de la formación espiritual y ciudadana”, tot i la dificultat “que supone enseñar en castellano a niños que no entienden nuestro idioma”, com reconeixia el propi governador civil de Girona.

També el Col·legi d’Advocats va ser objecte de la depuració mitjançant la destitució de la seva junta directiva. I un altre punt de conflicte va arribar amb l’obligació que el clergat fes servir únicament el castellà en les seves comunicacions orals i escrites. La persecució del catalanisme va arribar, inclús, fins el F.C. Barcelona. Així, el camp que els blaugranes tenien a Les Corts va ser tancat durant sis mesos a causa dels xiulets que van sentir-se per part del públic durant la interpretació de l’himne espanyol en un partit celebrat com a homenatge a l’Orfeó Català.

catalunya-barcelona-enderrocament-columnes-montjuic.jpg

Demolició de les columnes de Puig i Cadafalch

Tot i la repressió, mai el catalanisme s’havia difós en tots els ambients com en aquest període. La cultura particularista, el sentiment de poble diferenciat, va anar creixent de forma significativa. Llengua i cultura van esdevenir els elements capitals en el procés de recuperació nacional i, fins i tot, alguns intel·lectuals castellans –com Ortega y Gasset, Azorín, García Lorca o Azaña– van reaccionar davant de la política cultural del dictador respecte a Catalunya.

L’actitud de les forces polítiques catalanes davant de la dictadura va ser variada, tot i que la repressió del catalanisme va provocar un distanciament general de la societat respecte Primo de Rivera. Així, la Lliga Regionalista va adoptar una posició eclèctica i d’acollir la dictadura amb una certa simpatia va passar a no col·laborar-hi per les mesures repressores vers la cultura catalana, però, com a partit d’ordre, tampoc va sumar-se a aquells que volien fer servir la violència per tombar el règim.

macia_mollo.jpg

Judici a Francesc Macià pels fets de Prats de Molló

El principal nucli opositor van ser les forces republicanes, força importants a Catalunya malgrat la seva poca estructuració, i el catalanisme d’esquerres. Acció Catalana, la Unió Socialista de Catalunya i els grups republicans van passar d’una fase d’hibernació durant la primera etapa dictatorial a passar a protagonitzar una agitació cada cop més evident.

L’acció més destacada va ser l’expedició militar que Francesc Macià, que es trobava exiliat a França, va protagonitzar amb la intenció de penetrar a Catalunya des de Prats de Molló el mes novembre de 1925. Les autoritats franceses van avortar l’intent i van detenir Macià, el procés del qual va convertir-se en un judici públic contra la dictadura i va donar gran popularitat al dirigent republicà. D’aquesta manera, tot i el seu fracàs, l’acció d’Estat Català va servir per apropar-lo cap al republicanisme no lerrouxista que posteriorment esdevindria la base de l’Esquerra Republicana de Catalunya.

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús