La dictadura de Primo de Rivera: el directori civil (1925-1930)

La reorganització de l’Estat. El 1925, Primo de Rivera va passar a governar el país a través d’un directori civil composat per tecnòcrates i polítics, tot i que el pes dels militars va continuar sent important i el règim no va deixar de ser mai una dictadura. Aleshores, un cop instaurada la dictadura, amb la intenció de donar-li continuïtat i permanència, s’iniciaria la institucionalització del règim per superar l’Estat provisional imposat pel cop d’Estat el 1923 i per evitar un possible retorn al vell sistema restauracionista.

DirectorioCivil(1927).jpg

La solució adoptada per Primo de Rivera va ser una confluència del sentiment paternalista i de l’autoritarisme corporativista tradicional de la dreta espanyola. Igualment, el model i la influència del feixisme italià van ser molt clares en aquesta etapa de la dictadura. Així, el 1927, va crear-se l’Assemblea Nacional Consultiva, de caràcter corporatiu perquè els seus membres no eren escollits per sufragi, sinó per designació entre ciutadans pertanyents a les grans institucions públiques i corporatives.

El directori civil convertia la dictadura en un règim burocràtic, conservador i nacionalista espanyol. Es tractava d’aconseguir la mobilització de determinades capes socials per assegurar que la dictadura tingués un suport permanent. L’objectiu de Primo de Rivera era organitzar una elit de notables que es convertís en la nova classe política. Primo de Rivera, seguit els tòpics regeneracionistes, aspirava a aconseguir una revolució “nacional i patriòtica” des de dalt.

Primo_de_Rivera_Alfonso_XIII.jpgPer promoure l’adhesió al nou sistema va crear-se un nou partit polític: la Unión Patriótica, el partit únic que havia de legitimar la política governamental sota el lema: “España, una, grande e indivisible”. El partit únic de la dictadura es tractava d’una formació governamental, sense un programa ideològic definit, que tenia la missió de proporcionar suport social al règim i de seguir les directrius del poder en un intent de donar una parença oberta d’un sistema dictatorial en les formes i els continguts.

La Unión Liberal era un partit antidemocràtic, antiparlamentari, antiliberal i anticomunista proper al feixisme. El seu objectiu era incorporar a la gent políticament més “neutra” i que no es sentia representada pels partits polítics tradicionals de la Restauració.  L’ideòleg del partit va ser José María Pemán, un catòlic tradicional i antiliberal. Els seus afiliats procedien bàsicament de les files del catolicisme, dels funcionaris de l’administració i dels cacics rurals. L’única aportació del partit únic va ser l’organització de plebiscits que donaven suport a la política governamental.

Política econòmica. La dictadura va beneficiar-se de la bona conjuntura econòmica internacional dels “feliços anys vint”, tot aspirant a millorar el benestar social de la població i la de la situació laboral. En aquest context, el règim va iniciar un programa de foment de l’economia en el terreny industrial i en el de les infraestructures, tot i que gairebé no va dedicar cap esforç al problema agrari.

Les idees rectores de la política econòmica de Primo de Rivera van ser la nacionalització d’importants sectors de l’economia, el proteccionisme industrial i la intensificació de l’intervencionisme estatal. L’Estat va assolir un gran protagonisme gràcies al foment de les obres públiques (ferrocarrils, carreteres, plans hidroelèctrics, etc.).

Va crear-se el Consejo de la Economía Nacional per crear un pla econòmic que regulés la indústria. El govern va aprovar el Decret de Protecció de la Indústria Nacional que preveia la concessió d’ajudes estatals a les empreses que no podien competir amb l’exterior. També van concedir-se grans monopolis com el de la telefonia a la Compañía Telefónica Nacional de España (a Catalunya expropiant la línea a la Mancomunitat) o l’exclusivitat en la importació, refinatge, distribució i venda de petroli a la companyia CAMPSA, un monopoli estatal per a l’abastiment d’hidrocarburs.

En el terreny agrari, va promoure’s el regadiu mitjançant la creació de les confederacions hidrogràfiques, que pretenien l’aprofitament dels recursos hidràulics de les conques dels grans rius espanyols.

MiguelPrimodeRivera.jpgCom a conseqüència d’aquesta política, la renta nacional va augmentar, el sector serveis va registrar un desenvolupament increïble i sectors com la indústria química, el transport o l’electricitat van poder introduir noves tecnologies. La política comercial ultraproteccionista i els mètodes intervencionistes per fomentar la producció van suposar un increment de la producció industrial.

Ara bé,a política d’inversions va anar creant problemes financers cada cop més greus. El ministre d’Hisenda José Calvo Sotelo va intentar introduir una reforma fiscal basada en la introducció d’un impost progressiu sobre la renda, els productes de luxe i els beneficis. La reacció dels empresaris que consideraven que el pla era gairebé “bolxevic” va avortar aquesta iniciativa que va ser substituïda per un increment dels impostos indirectes.

A partir de 1926, la pesseta va veure com pujava la seva cotització, però aquesta revalorització de la moneda era conjuntural i aviat va arribar la caiguda de les cotitzacions de la pesseta. Això va suposar importants pèrdues econòmiques per al règim, però aquest no va caure per qüestions exclusivament econòmiques.

Política social. En el terreny social, la dictadura va posar en marxa un model de regulació del treball que pretenia eliminar els conflictes laborals mitjançant la intervenció de l’Estat, la integració dels sectors moderats del moviment obrer (UGT) i la repressió de les organitzacions més radicals (CNT i PCE).

Amb aquesta finalitat va crear-se l’Organització Corporativa Nacional, un sistema de sindicalisme vertical que agrupava patrons i obrers en grans corporacions i que regulava els conflictes laborals a través de la formació de comitès paritaris formats per un nombre igual de patrons i obrers. La seva missió era la reglamentació dels salaris i de les condicions de treball, i també la mediació i l’arbitratge en cas de conflicte.

El sistema corporativista va ser ben vist, encara que no en tots els seus aspectes, per una part del moviment obrer, representat per la UGT, que gràcies al seu col·laboracionisme amb la dictadura va poder moure’s amb una certa llibertat. Per contra, anarcosindicalistes i comunistes van rebutjar el model i, a més, van ser perseguits i obligats a actuar des de la clandestinitat.

L’oposició a la dictadura. L’oposició a Primo de Rivera va ser una amalgama heterogènia de forces polítiques i socials integrada per alguns dels líders dels partits dinàstics, republicans, catalanistes, comunistes, anarquistes, sectors de l’exèrcit i intel·lectuals.

Els antics partits del tornisme restauracionista van criticar la durada excesiva d’un règim que se suposava d’excepció i, davant la seva institucionalització des de 1925, i alguns dirigents liberals i conservadors van participar en conspiracions militars per tombar la dictadura, com ara l’anomenada “sanjuanada” de 1926, un cop d’Estat que va ser frustrat, però posava de manifest la crisi de la dictadura.

ortega y gasset.jpg

José Ortega y Gasset

La dictadura també va exercir un fort control sobre els intel·lectuals i el món universitari mitjançant la censura i la limitació de la llibertat de càtedra universitària. Així, molts dels intel·lectuals que havien donat el seu suport inicial a la dictadura van haver de marxar cap a l’exili (Unamuno va ser desterrat a Fuerteventura i Blasco Ibáñez va exiliar-se) mentre que, en paral·lel al rebuig de la dictadura, van anar distanciant-se de la monarquia –Ortega i Gasset publicava el manifest Delenda est Monarchia–.

A més, el tancament d’algunes universitats va derivar en aldarulls i protestes d’estudiants que van ser l’origen d’un gran sindicat estudiantil: la Federación Universitaria Española, una organització d’oposició que va promoure actes a favor de la República per tot el país.

Però, el conflicte polític més persistent del període es produiria amb el republicanisme i el catalanisme. L’oposició dels republicans al règim va ser permanent i va donar lloc a l’organització de l’anomenada Alianza Republicana, que va aconseguir unir les diferents faccions del republicanisme i desenvolupar una àmplia campanya contra el rei i el dictador a l’exterior del país.

Per la seva banda, el PSOE no va participar en les diferents conspiracions contra la dictadura. Així, els socialistes no van distanciar-se formalment de la dictadura de Primo de Rivera fins a la descomposició del règim. És més, tot i que des de 1926 s’havien negat a participar en l’Assemblea Consultiva del règim, els socialistes no van rebutjar els intents continuistes del règim i van pronunciar-se a favor de la sortida republicana fins el 1929.

Finalment, els anarquistes mai van contemplar la possibilitat de col·laborar amb la dictadura i haurien d’actuar des de la clandestinitat. La forta persecució de la CNT va agreujar l’enfrontament al seu interior entre els que defensaven posicions més possibilistes i els partidaris de posicions més radicals i violentes. Des d’aquests sectors, el 1927, es va crear la Federación Anarquista Ibèrica (FAI) amb l’objectiu de mantenir la doctrina de Bakunin i impedir que els obrers s’apropessin al reformisme socialista, a la cooperació amb els partits polítics i al comunisme soviètic.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús