La crisi del neocolonialisme espanyol al Marroc: la desfeta d’Annual

Un dels principals problemes que va marcar la política espanyola de les primeres dècades del segle XX va ser l’intent de practicar l’imperialisme al Marroc, política a través de la qual Espanya aspirava a reconstruir un imperi colonial al nord d’Àfrica per competir en la cursa imperialista de les potències europees. La pressió de l’imperialisme francès i dels militars espanyols –molt influents en la política espanyola–, els partits dinàstics van deixar-se endur per la idea de participar activament del colonialisme europeu tot i la crisi que vivia el país.

Així, l’Estat espanyol va participar de la cursa colonial al nord d’Àfrica signant un conveni franco-espanyol el 1904 per definir les àrees d’influència d’ambdós països al Marroc. Després de la Conferència d’Algeciras de 1906 Espanya va rebre el reconeixement internacional de la seva posició al nord d’Àfrica, però pocs mesos després ja esclataven les primeres revoltes contra l’ocupació al Rif.

Morocco-spanish-protectorate-1955.png

El protectorat espanyol al Marroc era una zona amb poc valor econòmic, però, tot i això, els cercles econòmics i els militars africanistes eren partidaris de l’ocupació del Marroc. Així, bancs privats i públics, empresaris bascs i catalans i els cercles financers de Madrid va pressionar el govern per a expansionar-se colonialment al Marroc i poder explotar les mines de ferro de les muntanyes del Rif. Tots esperaven formar part d’un negoci que semblava pròsper.

La iniciativa colonial, però, va ser ruïnosa. Tant és així que fins el 1927 l’aventura colonial no va suposar cap benefici econòmic per al país. Tampoc va haver-hi cap gran victòria militar que justifiqués l’expansió, ja que Espanya era incapaç de derrotar els rifenys deixant clar que l’aventura neocolonialista li anava gran. L’ocupació espanyola del protectorat marroquí seguia un “estil” colonial anacrònic. Van produir-se contínues desfetes militars, els problemes financers van ser constants, hi havia hipertròfia a l’exèrcit per l’excés d’oficials, les tropes eren ineficaces i les reaccions militars als atacs rifenys eren extremadament lentes.

Abd_el-Krim.jpg

Abd el-Krim

A més, les classes populars, que eren les que aportaven la majoria del gruix de soldats desplaçats al nord  d’Àfrica, estaven totalment en contra de la guerra colonial en la qual es veien obligats a participar. I en el si de l’exèrcit també hi havia una certa divisió al voltant d’aquest neocolonialisme a causa de la qüestió dels ascensos per mèrits de guerra. Només els militars anomenats africanistes, un sector molt proper a la corona, que eren els beneficiats de la campanya militar, defensaven obertament la política colonial.

Després de la crisi de 1909 i els fets de la Setmana Tràgica, la guerra al Marroc havia estat continuada, amb l’excepció del període de la Primera Guerra Mundial. Però, el 1918, un cop finalitzat el conflicte internacional, França i Espanya van reactivar les seves operacions militars per controlar el territori. Va ser aleshores quan van topar-se amb els grans capitostos rifenys, com ara Al Raisuni i Abd el-Krim, que van plantar cara amb l’èxit als exèrcits colonials.

Al començament de la dècada de 1920, a la zona oriental del protectorat del Marroc, al voltant de Melilla, les tribus rifenyes s’havien fet fortes i hostilitzaven les tropes espanyoles de forma permanent. El 1921, i amb l’objectiu de controlar els rebels, van realitzar-se unes quantes operacions militars dirigides pel general Silvestre, un militar ben relacionat amb el rei Alfons XIII i que es mostrava partidari d’aplicar la repressió sobre les cabiles rifenyes.

Annual.jpg

D’aquesta manera, un exèrcit integrat per soldats sense preparació militar, que desconeixien el terreny i que no estaven interessats en l’expansió colonial va iniciar una ofensiva militar sobre l’interior del territori marroquí que va acabar esdevenint un autèntic desastre per a l’exèrcit espanyol dirigit pel mateix Silvestre de forma maldestra i amb desconeixement. L’exèrcit va ser derrotat a Annual, va perdre tot el territori guanyat a les cabiles, nombres pèrdues materials i va patir prop de 13.000 baixes, incloent-hi el propi Silvestre. La derrota llançava a les escombraries els darrers deu anys de guerra.

general silvestre.jpg

Aquesta derrota de les tropes espanyoles a Annual va produir una enorme indignació entre l’opinió pública espanyola i va generar un intens debat al voltant de la deficient preparació i organització de l’exèrcit. El 1923, amb la successió de governs inestables en el poder i amb la tensió social en un punt àlgid, l’anunci de la discussió al parlament del cas d’Annual i l’acusació de negligència i corrupció tant del govern, com de l’exèrcit i de l’administració colonial a Melilla van sacsejar el país.

Desastre.jpg

La investigació sobre les responsabilitats per la derrota va ser encarregat a una comissió parlamentària que va redactar un informe (l’Informe Picasso) en el qual es revelaven qüestions d’extrema gravetat i es relacionava la monarquia amb la mala gestió del problema marroquí. La por a que es demanessin unes responsabilitats polítiques que haguessin pogut arribar a implicar el mateix Alfons XIII, va mobilitzar els sectors de l’exèrcit i de la dreta conservadora i reaccionària que, des de feia uns anys, veien en la dictadura militar l’única solució a la crisi que patia el país. Els militars no van dubtar a l’hora de culpar de la davallada espanyola a la incompetència dels governs civils, a la traïció patida al “frente nacional”, a les crisis de lideratge dels partits dinàstics i a les contradiccions dels polítics en la cursa colonial.

Així, l’intent d’impedir que l’Informe Picasso es difongués i es debatés a les Corts va ser el detonant que va portar Miguel Primo de Rivera a encapçalar un cop d’Estat, el 13 de setembre de 1923, per posar fi al sistema parlamentari restauracionista. Amb la dictadura instal·lada al poder ja no es depuraria cap tipus de responsabilitat per la desfeta d’Annual. És així com el cop definitiu que va propiciar l’enfonsament definitiu del sistema de la Restauració va ser propiciat per la política colonial al Marroc.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús