La conflictivitat social a Catalunya: sindicalisme, vaga de La Canadenca i pistolerisme (1917-1923)

El conflicte obrer, esperonat per la degradació de les condicions econòmiques i el creixement de l’anarcosindicalisme de la CNT, va afectar especialment la ciutat de Barcelona en la postguerra mundial, tot coincidint amb els anys de descomposició del sistema de la Restauració. La postguerra va afectar negativament el sector econòmic espanyol, repercutint en les condicions de vida i treball dels obrers, a la vegada que generant nous conflictes socials. Només a Catalunya van haver de tancar 140 empreses del sector tèxtil.

CNT.jpg

Efectivament, la Confederació Nacional del Treball va reorganitzar-se a partir del Congrés de Sants de 1918 en el qual l’antiga estructura interna del sindicat, basada en els sindicats d’ofici, va ser substituïda per una nova organització regida per sindicats d’indústria, fet que va permetre l’anarcosindicalisme de cobrar un nou impuls que li va permetre d’arribar fins els 74.000 afiliats. Aquesta renovació va anar acompanyada per una renovació generacional dels seus dirigents, tot donant pas a homes com Salvador Seguí, Martí Barrera, Joan Peiró o Àngel Pestaña.

la-canadiense.jpg

La força de l’anarcosindicalisme català va quedar demostrada durant la vaga de La Canadenca (Riegos y Fuerza del Ebro) de 1919, l’empresa que subministrava l’electricitat a la major part de la ciutat. La vaga de La Canadenca va convertir-se en el conflicte social més llarg i important de la història catalana. La vaga, que va perllongar-se durant un mes i mig, va aconseguir la paralització d’un 70% de la indústria local barcelonina i va deixar sense llum bona part del territori català. El moviment vaguístic estava dirigit pel sindicat únic d’aigua, gas i electricitat de la CNT.

Així, la vaga va iniciar-se el 5 de febrer de 1919 i va anar estenent-se des de les fàbriques elèctriques fins el tèxtil, els tramvies, les fàbriques de gas, la companyia d’aigües i els ferrocarrils. Davant d’aquesta situació, el capità general de Barcelona, Milans del Bosch, va organitzar activament les forces oficials. La paralització dels serveis va ser gairebé total i la ciutat de Barcelona es trobava col·lapsada fins al punt que eren els soldats qui conduïen els tramvies.

la canadenca 2.jpg

Vaga de la CanadencaEl govern, a petició de la pròpia empresa, va haver de confiscar La Canadenca per a poder restablir el subministrament de llum a la ciutat, però va veure’s incapaç de restablir els serveis públics. Davant la forta resposta dels treballadors, Milans va ser substituït per Carles Montanés i va donar-se pas a un procés de negociació que posaria fi a la vaga el 17 de març. L’empresa i el govern van veure’s obligats a accedir a la major part de les reivindicacions obreres com la readmissió dels acomiadats, la introducció de millores salarials i l’establiment de la jornada laboral de vuit hores per part del govern de Romanones (abril de 1919).

Tanmateix, l’incompliment de la promesa d’alliberar els detinguts i el fet que el govern va endarrerir-se en l’aplicació dels acords va fer reprendre la vaga el 24 de març, fet al qual la patronal va respondre amb el tancament d’empreses i la repressió dels sindicats. El govern, per la seva part, va decretar l’Estat de guerra. La patronal va recolzar-se en l’exèrcit, va ressuscitar el sotmetent i va crear cossos paramilitars per enfrontar-se amb els obrers als quals amenaçava amb el lock-out i exigia el retorn al seu lloc de treball amb les condicions salarials i d’horari anteriors a l’esclat del conflicte.

La fi de la vaga de La Canadenca, el 14 d’abril, no va comportar la pau social, sinó que va donar inici a una radicalització de les lluites socials a Catalunya i aquesta confrontació va ser especialment dura. Així, des de 1919 i fins 1923, els empresaris catalans van llançar una ofensiva de gran capacitat contra les organitzacions obreres. La gran burgesia va adoptar una posició d’intransigència davant les reivindicacions obreres i, amb l’objectiu de restar protagonisme i força a l’anarcosindicalisme, va organitzar els anomenats sindicats lliures, organitzacions contràries als interessos dels obrers i manipulades per la patronal, que desembocarien en l’aparició del pistolerisme a Barcelona durant els anys vint.

pistolerisme.jpg

La tensió social va degenerar en una situació de violència oberta quan els sindicats lliures, amb el suport de les autoritats i la policia, van llogar pistolers a sou per assassinar els principals líders obrers. Per la seva banda, grups vinculats a la CNT van respondre realitzant atemptats contra les autoritats, els patrons, els encarregats de les fàbriques i les forces d’ordre. Així, els pistolers a sou de la patronal i els anarcosindicalistes més radicals s’enfrontaven diàriament en lluites al carrer. D’entre els grups anarquistes que responien a la violència de la patronal va destacar l’anomenat Los Solidarios, format, entre d’altres, per Buenaventura Durruti, Joan García Oliver i Francisco Ascaso.

durruti.jpg

Buenaventura Durruti

ramon archs.gif

Ramon Archs Serra, anarquista partidari de fer servir la violència per lluitar contra la repressió patronal i estatal. Membre del Sindicat del Metall de la CNT i dirigent dels grups armats del període del pistolerisme, la nit del 27 de juny de 1921 se li va aplicar la «llei de fugues».

La violenta espiral d’acció-repressió-acció va comportar que la Federació Patronal exigís mesures de força per part del govern, i en resposta el general Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona, va protagonitzar una política de protecció dels pistolers de la patronal a la vegada que exercia una dura repressió contra els sindicalistes i posava en pràctica la Llei de fugues, segons la qual la policia podia disparar contra un detingut en el cas que aquest intentés fugir, fet que va comportar un nou element de violència contra l’anarcosindicalisme.

Assassinats a la Barcelona del pistolerisme (1916-1923):

Any Patrons Directors i encarregats Agents de l’autoritat Obrers
1916 1 1
1917 2 3
1918 4 3 6
1919 3 5 7
1920 8 4 1 26
1921-1923 9 13 2 128

L’època del pistolerisme va provocar més de 800 atemptats en els quals van morir 226 persones, entre les quals van comptar-se tant dirigents sindicals com empresaris, encarregats de fàbrica i agents de les forces d’ordre públic. D’entre les víctimes del pistolerisme cal citar l’advocat laboralista Francesc Layret (1920), el president del govern Eduardo Dato (1921) i el líder de l’ala moderada de la CNT Salvador Seguí “el noi del sucre” (1923). Aquesta situació de violència seria un dels motius que portaria Primo de Rivera a realitzar el cop d’Estat que liquidaria el sistema de la Restauració el 1923.

mort segui.jpg

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , ,

    Comentaris

    • Josep Angel

      03/03/2011 - 02:23

      L’anàlisi general de la època del pistolerisme de l’article en general hem sembla correcte tenint en compte lo resumit pel poc espai.

      L’únic que volia afegir es que si bé “Los Solidarios” de Durruti , Oliver i Ascaso, que es van fundar a finals de 1922, van ser un dels grups, més tardans per cert, que durant 1923 van intentar aplegar grups d’acció per respondre al pistolerisme patronal, no van ser ni els primers ni de bon tros, els que més accions van fer.

      Des de 1918 nombrosos grups d’acció d’anarcosindicalistes catalans van fer nombroses accions i espectaculars tirotejos durant cinc anys molt abans que Durruti arribés a Barcelona del 1922.

      Segons el llibre de Joan Garcia Oliver, “El Eco de los Pasos” i que va ser el fundador de “Los Solidarios”, la majoria de membres del grup es van limitar a fer alguns atracaments a Barcelona i algun intent d’atemptat fallit.

      A més intentaven el 1923 unir als grups d’acció més radicals que ja existien per intentar fer una revolució anarquista, ja que fins llavors es limitaven a l’autodefensa, la venjança i la defensa de l’acció purament sindical. Aquest fet però, va donar a “Los Solidarios”, prestigi com a revolucionaris entre els anarquistes purs.

      Fora de Catalunya “Los Solidarios” van fer dos atemptats famosos el del Coronel Regueral a Lleó i el de l’Arquebise de Saragossa, cosa que els van donar molta fama.

      Per tant si s’ha de posar alguna foto com a icona dels grups armats anarcosindicalistes dels anys 20 a Barcelona seria més just posar, per exemple, als germans Ródenas que des de 1918 a 1920 dirigien aquests grups armats, amb accions com la mort del comissari de Policia Bravo Portillo, entre molts altres. O a Ramón Archs i Pere Vandellós que van dirigir els grups armats des de 1920 fins a 1921 fins que van ser assassinats per la policia. Les accions del seu grup inclou nombrosos de pistoleres patronals morts, la mort de l’inspector de policia Espejo o el pla per matar al president del Govern Espanyol Eduardo Dato el 1921, dut a terme per Pere Mateu, Lluis Nicolau i Ramón Casanellas.

      Aquests i centenars d’altres activistes anarcosindicalistes catalans que van omplir diaris des de 1918 a 1922 són els que mereixen sortir a la foto com a icona dels grups armats anarcosindicalistes en la Barcelona dels anys 20, sense entrar a valorar aquestes accions.

      No es coneix que Durruti hagués participat en cap tiroteig a Barcelona i molt menys abans de finals de 1922 en que ni tant sols era a Barcelona.

      Ja sé que Durruti és el heroi pels anarquistes en la revolució de 1936 i la seva minsa relació, de passada, en l’època del pistolerisme barceloní donen al tòpic de ser la icona en totes les èpoques, però crec que seria millor trencar alguns tòpics mostrar als autèntics protagonistes.

      També vull ressaltar que en llibre de la Maria Amàlia Pradas surten 380 morts amb noms, cognoms, lloc i data del fet, de gent assassinada només entre 1918 i 1923 directament relacionades amb la lluita sindicalista. En altres llibres més antics s’han fet relacions de morts com el llibre de Manuel Bueancasa o Joan Manent en la que surten noms que no surten en aquesta llista de Maria Amàlia Prades pel que fa pensar que la xifra és superior.

      També cal ressaltar que alguns grups armats afins als anarcosindicalistes o pistolers patronals a sou tenien moltes vegades un caràcter mafiós i això havia causat centenars de morts més a tretes a Barcelona i voltants i que estan en les hemeroteques dels diaris, que es difícilment demostrable que estiguessin relacionats amb la lluita sindicalista però que en una gran part dels casos provenia dels mateixos botxins.

      Això sumat a les nombroses morts de sindicalistes per tortura, cansament o malaltia a les presons o en les marxes de centenars de kilòmetres que feien els presos ens dona una xifra de morts superior als 1000, com afirmaven les fons anarcosindicalistes al principi dels anys trenta. Per tant el drama de morts i assassinats en aquells 5 anys 1918-23 és molt superior a algunes llistes que han sortit últimament.

      Evidentment no conto els milers d’anarcosindicalistes enviats a la guerra del Marroc a una mort quasi segura.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús