La descomposició del sistema de la Restauració (1917-1923)

A partir de 1917 van multiplicar-se els símptomes de crisi estatal, especialment en tres aspectes: la crisi de l’Estat, la crisi social i la crisi colonial que portarà a l’enfonsament definitiu del sistema restauracionista per donar pas a la dictadura de Primo de Rivera. En el sector estatal es pot observar la descomposició final d’un sistema que es trobava en una fase agonitzant.

garcía prieto.jpg

Manuel García Prieto

Per a resoldre la greu crisi de 1917 es va recórrer a la formació d’un govern de concentració que integraven a tots els partits afins al sistema amb la participació dels líders dinàstics i dels catalanistes de la Lliga Regionalista, que creien que la seva participació en el govern de Madrid ajudaria a renovar la política espanyola i facilitaria la consecució de l’autonomia catalana. Així s’esperava tenir capacitat per fer front a les reivindicacions obreres, els republicans i els nacionalistes. Però les diferències entre els coalitzats van impossibilitar de consensuar un programa de reformes, contenir la inflació i restablir l’ordre social.

El 1918, després del fracàs del govern d’unitat, es tornaria al torn dinàstic. Ara bé, la descomposició que en aquest moment afectava els partits dinàstics, sense uns líders clars i fragmentats en diverses faccions, va dificultar la formació de majories parlamentàries clares que donessin estabilitat als governs i al sistema polític.

A Catalunya, esperonats per l’actitud d’Alfons XIII, que havia demostrat la seva voluntat de resoldre la qüestió catalana, la Lliga i els dirigents de la Mancomunitat van endegar cap a finals de 1918 una campanya en defensa de l’autonomia. Així, a inicis de 1919, la Lliga, a través del nou president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, va presentar a Madrid un Projecte d’Estatut d’Autonomia que proposava la formació d’un govern català i d’un parlament elegit per sufragi universal.

JosepPuigCadafalch.jpg

Josep Puig i Cadafalch

El projecte d’autonomia català va ser mal rebut pels cercles polítics madrilenys i tant el govern com el monarca van oposar-s’hi. A més, en resposta va desencadenar-se una intensa campanya en contra de l’autonomisme català, organitzada principalment per les diputacions provincials castellanes i per algunes entitats econòmiques que consideraven el projecte autonòmic com un privilegi que obria el camí cap al trencament d’Espanya. Tot plegat portaria a l’abandonament temporal de les Corts espanyoles per part dels diputats catalans.

Tanmateix, la campanya antiautonòmica va coincidir amb l’increment de les tensions socials i l’agitació anarcosindicalista a Catalunya, fet que va portar la Lliga a fer un pas enrere i ajornar les reivindicacions autonòmiques ja que consideraven que en aquells moments la prioritat estava en el restabliment de l’ordre públic. Tanmateix, l’animadversió amb la qual va ser rebut el projecte a Madrid va suposar un fort revés per a la Lliga, que constatava així que la tàctica de Cambó de col·laborar en els governs de coalició no s’havia traduït en un increment de la sensibilitat vers la qüestió catalana. Tot i això, més endavant, Cambó tornaria a entrar en el govern espanyol com a Ministre d’Hisenda.

En aquest context, des de 1918, a Catalunya va començar a prendre importància la veu de Francesc Macià, que va criticar els homes de la Lliga i en particular a Cambó pel seu col·laboracionisme amb el govern de Madrid, que qualificava de traïció a Catalunya. Macià defensava un projecte en el qual es milloressin les condicions socials del moviment obrer i es protegís a la petita burgesia enfront del capital representat pels homes de la Lliga. D’aquesta manera, per primer cop, Macià es mostrava partidari de la lluita, fins i tot armada, per tal de resoldre la qüestió catalana.

francesc-macia.jpg

Francesc Macià

D’altra banda, a Andalusia, i en el marc d’un increment de la conflictivitat social, la situació de misèria dels pagesos va donar pas a l’anomenat Trienni Bolxevic (1918-1921). Els anarquistes, i en menor grau els socialistes, van impulsar l’esclat de revoltes pageses motivades tant per la fam de terres com pel deteriorament de les condicions de vida. La declaració de l’Estat de guerra, la il·legalització de les formacions obreres i la detenció dels seus líders van aturar la rebel·lió. Igualment, el conflicte obrer va afectar un bon nombre de regions industrials, però va ser a Barcelona on va assolir dimensions més grans.

En aquest context, els governs cada cop es van succeir més ràpidament en el temps: entre 1918 i 1923 van produir-se deu canvis de govern, i el recurs a mesures d’excepció, com ara la suspensió de les garanties constitucionals i la clausura del Parlament, va ser la constant que va marcar el període.

La greu situació derivada d’una sèrie de derrotes militars al Marroc va forçar la creació, el 1921, d’un nou govern de concentració, l’anomenat Gobierno Nacional, que va caracteritzar-se per ser un intent d’integrar els líders de les diferents faccions dinàstiques (Maura, Dato, Romanones, Alba, García Prieto) amb un representant de la Lliga (Cambó) i un altre del Partit Reformista. Tot i això, el nou executiu tampoc va ser capaç d’aportar estabilitat política. Espanya tenia la imatge d’un país ingovernable i l’Estat donava la impressió d’estar a punt de caure d’un moment a l’altre.

La crisi política del sistema restauracionista, la inestabilitat social i els efectes de la crisi econòmica generada per la postguerra mundial, sumats a la crisi del neocolonialisme marroquí causada per la desfeta d’Annual, portarien a la instauració d’una dictadura encapçalada pel general Primo de Rivera, l’única solució que van veure les classes dirigents per salvar els seus interessos davant la descomposició del sistema de la Restauració.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús