Jean-Paul Marat, la Fura del Poble

Nascut a Boudry, localitat suïssa del cantó de Neuchâtel, el 24 de maig de 1743, Jean-Paul Marat va estudiar medecina a Bordeus, Tolosa i Lió abans de passar una temporada a Holanda, i instal·lar-se definitivament a Anglaterra on va exercir com a metge i veterinari. Durant la seva estança a Newcastle, els seus serveis a la comunitat van ser tan considerats que va arribar a rebre un diploma com a “ciutadà d’honor” de la vila. Els onze anys viscuts en aquella Anglaterra del segle XVIII, mercantil i d’hàbits parlamentaris, esdevindrien el germen del lliurepensament del que seria un dels principals promotors en la França revolucionària.

late 18th century --- <Portrait of Marat> --- Image by © Gianni Dagli Orti/CORBIS

Gràcies a la llibertat de premsa existent a Anglaterra, va publicar la seva primera obra, Les cadenes de l’esclavitud (1774), un violent pamflet on denunciava els “sòrdids atemptats dels prínceps contra els pobles” i aconsellava “no votar als parents ni amics del rei”. El contingut de l’obra no veuria la llum a França fins 1792, quan la caiguda de la monarquia era imminent.

Amb trenta-quatre anys retornaria a França per ser metge de la guàrdia de cos del comte d’Artois (1777), però el caire escandalós dels seus escrits –especialment el Pla de Legislació Criminal (1780)– li féu perdre el càrrec (1783). Dedicat des d’aleshores a la propaganda política, el 1789 edità el Publiciste Parisien i L’Ami du Peuple. Quan esclata la Revolució, Marat ja havia publicat una quinzena d’obres i gaudia d’una certa reputació com a filòsof polemista.

jean_paul_marat_par_viollat.png

Poc abans de l’esclat revolucionari, Marat havia publicat l’opuscle Pla de Legislació Criminal on denunciava la dramàtica realitat del Tercer Estat, desposseït de drets i base de les càrregues fiscals de l’Estat. Advertia als compatriotes del fet que les lleis havien esdevingut un instrument d’opressió de la massa per part d’una minoria. El moll de l’ós de l’escrit el trobem en la qüestió de la propietat, que dóna lloc a una societat on uns pocs ho tenen tot i la majoria res. Tot i això, Marat no demana la supressió de la propietat, sinó que hi subordina el dret a l’existència. Demana una societat que garanteixi la subsistència a aquells que no tenen propietat i considera la insurrecció com l’únic camí per a corregir la injustícia.

marat1.jpg

El 1789, Marat ha entès que la millor contribució que pot fer a la causa revolucionària és escriure i des dels seus pamflets encendra la flama del poble. L’Ami du Peuple era un diari d’opinió, no d’informació, i va arribar a adquirir gran influència (alguns autors calculen una tirada de 2.000 exemplars per número). El radicalisme polític de les idees que hi defensava i les crítiques a Necker, al rei i, més tard, a La Fayette li valgueren denúncies, empresonaments i exilis. Les masses el tenien per un ídol, però els grups amb més influència desconfiaven d’ell.

Identificat amb les necessitats i les aspiracions del baix poble i esdevingut ídol de les masses de París, formaria part dels cordeliers i, més tard, dels jacobins. El tema principal dels seus escrits seria la denúncia de la conjura aristocràtica en defensa de la Revolució, l’enfrontament entre el poble i el govern. Marat sospitava que els polítics que considerava contrarevolucionaris (Mirabeu, Necker, La Fayette) actuaven organitzadament, estaven en connivència amb el rei, amb els aristòcrates, amb els caps militars… tot era una conxorxa. Davant els traïdors, la solució era la denúncia i l’apel·lació al poble a una actuació violenta. Per sobre de la legalitat, per Marat és el poble qui ha de jutjar la justícia de les lleis i les institucions.

Durant l’Assemblea Constituent, Marat esdevindria el principal combatent davant de la diferenciació entre ciutadans actius i passius amb l’obra Súplica de 18 milions de desgraciats a l’Assemblea Nacional (1790) i amenaçant amb la vaga general des de L’Ami du Peuple. Sense arribar mai a fer un anàlisi econòmic profund, no va deixar mai de denunciar l’estat de misèria en que es trobava el poble. Així, va combatre la Llei Le Chapelier des d’un punt de vista exclusivament polític, com a maniobra de la burgesia per a impedir les reunions del poble.

Ja en el marc de l’Assemblea Legislativa, Marat seria un dels inspiradors i el principal propagandista de la intransigència enfront dels girondins. D’aquesta manera, combatria la política bel·licista de Brissot amb arguments similars als emprats per Robespierre. Membre del Comitè de Vigilància de la Comuna de París, fou un dels responsables de les matances del 10 d’agost i del setembre (1792), si bé no directament per la seva acció sí pels seus escrits.

775px-Triomphe_de_Marat.jpg

Diputat per la ciutat de París a la Convenció, continuaria instigant les masses de la capital a l’acció revolucionària, mentre teoritzava sobre la necessitat de l’exercici directe de la sobirania. El 1793 signà la circular dels jacobins de les províncies contra els girondins; aquests l’acusaren davant la Convenció, però fou absolt, a causa de la pressió popular; pel maig reclamà la suspensió de la Comissió dels Dotze.

D’aquesta manera, Marat exercí un paper important en la caiguda girondina, pel juny, acusant-los de ser uns enemics a l’obra del republicanisme. Ja malat –patia una malaltia crònica a la pell que només podia alleugir prenent banys d’aigua– i refugiat a casa seva, i el mes moriria assassinat a la banyera per Charlotte Corday, fervent seguidora de la Gironda (13 de juliol).

Jacques-Louis_David_-_La_Mort_de_Marat.jpg

Mite revolucionari en morir, però, passaria més tard a ésser considerat com un símbol dels excessos revolucionaris. El seu cadàver seria inicialment enterrat al jardí dels cordeliers fins que, un any més tard seria traslladat solemnement cap el Panteó (21 de setembre de 1794). El gir termidorià, però, l’expulsaria del Panteó per anar a descansar definitivament al cementiri de Saint-Etienne-du-Mont.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús