La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)

Des de 1911, la Diputació de Barcelona, presidida per Enric Prat de la Riba, havia llançat la idea de crear un organisme comú que mancomunés les quatre diputacions catalanes amb l’objectiu d’introduir la base d’un poder regional, millorar les infraestructures, modernitzar el programa educatiu i fomentar i difondre la llengua i la cultura catalanes. D’aquesta manera, la Diputació de Barcelona va proposar “la reconstitució de la personalitat catalana, regida autonòmicament per una Diputació única” i que aquest acord fos proposat al president del govern i a les altres diputacions catalanes.

Presidents_diputacions_mancomunitat.jpg

Aquest projecte, que va impulsar la Lliga Regionalista a convertir-se en la força capdavantera en la lluita per l’autonomia política de Catalunya, va ser presentat al govern liberal de Canalejas que l’aprovaria a les Corts el 1912. En el seu pas pel Senat, però, el projecte restaria paralitzat a causa de l’assassinat del president del govern a mans d’un anarquista, la divisió dels liberals i l’oposició dels conservadors. Posteriorment, i després de llargues negociacions, el govern d’Eduardo Dato va promulgar un Reial Decret, el 18 de desembre de 1913, que autoritzava les diputacions catalanes a mancomunar-se amb una finalitat exclusivament administrativa.

El 6 d’abril de 1914 es constituïa la Mancomunitat de Catalunya sota la presidència d’Enric Prat de la Riba i vuit consellers (Cultura i Instrucció, Camins i Ports, Obres Hidràuliques i Ferrocarrils, Telèfons, Agricultura i Serveis Forestals, Beneficència i Sanitat, Política Social, i Hisenda). Catalunya aconseguia així el reconeixement del seu particularisme i la Lliga assolia el seu èxit més gran.

mancomunitat.JPG

La Mancomunitat, però, no va ser més que una simple federació de les diputacions, fet que suposava una rectificació de l’anacronisme de la divisió provincial borbònica, que delegaven en aquesta entitat les seves funcions i el seu pressupost. Així, la Mancomunitat va resultar un instrument molt tímid en el terreny administratiu i descentralitzador. És a dir, tot i que molts autors han interpretat la Mancomunitat com un primer intent de descentralització de l’Estat, la realitat és que no va produir-se mai cap cessió de competències de govern ni modificacions pressupostàries que augmentessin els seus recursos. A més, el govern podia suspendre en qualsevol moment la Mancomunitat ja que era un simple ens administratiu.

La Mancomunitat va permetre que la Lliga Regionalista, que la va dirigir durant tota la seva existència, reafirmés la seva superioritat política i desenvolupés una tasca de govern centrada en el desenvolupament cultural i la modernització econòmica i social de Catalunya. Els seus presidents van ser: Enric Prat de la Riba (1914-1917), substituït a la seva mort per Josep Puig i Cadafalch (1917-1923) i Alfons Sala (1923-1925), que va ser nomenat per Primo de Rivera per presidir l’organisme fins que finalment va desaparèixer el 1925.

pratdelariba.jpg

Enric Prat de la Riba

L’obra de la Mancomunitat va seguir la política iniciada per la Lliga a la Diputació de Barcelona, però va veure’s limitada per la falta de recursos econòmics (no va existir un pressupost propi de la Mancomunitat fins el 1918) i restringida a determinades àrees que la llei li atribuïa. Prat de la Riba va sintetitzar els corrents anteriors del catalanisme nacionalista i cultural i els hi va donar una forma més acabada. Així, la seva actuació va seguir dos grans eixos fonamentals: el desenvolupament econòmic del país i el foment de la llengua i la cultura catalanes a partir d’un projecte cultural i educatiu.

En el camp del desenvolupament econòmic, la Mancomunitat va invertir bona part dels seus recursos en la realització d’un pla de construcció, reforma i millora de la xarxa viària de carreteres i camins provincials, així com en l’establiment d’una completa xarxa postal i telefònica que va fer arribar el telèfon a alguns dels pobles més aïllats de Catalunya amb l’extensió de 5.871 quilòmetres de línees.

Mapa 1922.jpg

La Mancomunitat també va iniciar l’aplicació d’un pla d’acció agrària que buscava la modernització de les formes de producció i l’augment de la productivitat de l’agricultura i la ramaderia. Per aquest motiu es van crear escoles de tècnics rurals agraris mitjans i superiors, camps de d’experimentació de conreus i granges models, i es va fomentar el cooperativisme agrari.

D’altra banda, en l’àmbit de la cultura i l’ensenyament, la Mancomunitat va iniciar un ambiciós projecte de redreçament centrat en la reafirmació de la llengua i la cultura catalanes en el qual s’incloïen mesures com la creació de Biblioteques populars (1918), les Escoles experimentals (1918) i la introducció dels Estudis normals (1919). També es va posar èmfasi en la divulgació i la protecció del patrimoni cultural català mitjançant la constitució de la Junta de Museus i el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments.

Amb l’objectiu de normalitzar la llengua catalana, l’Institut d’Estudis Catalans, que s’havia creat el 1907, va iniciar una ingent tasca d’unificació ortogràfica, que va ser realitzada pel filòleg Pompeu Fabra, el pare de la llengua catalana moderna, i que no es culminaria fins anys més tard amb l’elaboració del Diccionari General (1932).

ensenyança.jpg

Paral·lelament, des de la Mancomunitat va impulsar-se la renovació pedagògica que va permetre la introducció a Catalunya dels mètodes de l’educadora italiana Maria Montessori, així com l’impuls de l’Escola Industrial, l’Escola del Treball i l’Escola de l’Administració local, escoles exemplars en el seu temps. La missió d’aquestes noves institucions educatives va ser la potenciació de la diversificació professional i la formació professional de quadres tècnics de nivell mitjà i superior per a la indústria i el comerç.

La unitat de Catalunya que s’havia viscut de forma breu en la Solidaritat ara era atesa de nou, però d’una forma operant, constructiva. Catalunya s’assemblava a un petit Estat, però amb uns mitjans ben esquifits. El binomi Prat de la Riba-Cambó va ser la principal clau de l’èxit de la Lliga Regionalista a l’hora de capitalitzar l’acció de govern de la Mancomunitat. Seria gràcies a la seva tasca que la Lliga guanyaria molt del seu prestigi. Ni el republicanisme catalanista ni el que restava dels cacics monàrquics i menys encara els radicals, disposaven d’homes idonis que es mesuressin amb els líders de la Lliga.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    • Max Sandiumenge Boi

      20/11/2014 - 11:26

      Excelent, molt bon contingut.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús