De la Revolució Alemanya a la República de Weimar

Una de les principals conseqüències de la Primera Guerra Mundial va ser l’esclat de les revolucions que van produir-se a Rússia, Alemanya i altres territoris vençuts com Hongria, Baviera i territoris de Centre-Europa i l’Europa Oriental. A partir de l’enfonsament del sistema anterior s’imposarà un procés revolucionari que portarà a Rússia a ser el primer estat comunista i a Alemanya s’imposarà un sistema democràtic. Si bé Rússia definirà un nou sistema polític entre febrer de 1917 i principis de 1918 amb la signatura de la pau de Brest-Litovsk, Alemanya, per la seva banda, iniciarà el període revolucionari amb la caiguda del II Reich el 1918 que portarà a la creació de la República de Weimar el 1919.

El procés revolucionari més important serà el que es donarà a Alemanya perquè posarà fi a la guerra. Ens trobem davant d’una revolució política que es plantejarà el dubte entre una revolució de tipus socialista o la instauració d’una república democràtica sense paral·lelismes amb el règim comunista rus. En el cas alemany no ens trobem davant d’un ensorrament del sistema social com va passar a Rússia. Localment va poder haver alguna confrontació social, però principalment ens trobem davant de l’enfonsament de l’Estat amb una forta crisi política.

Alemanya era un Estat social i econòmicament estable i en una situació d’expansió on els socialistes no eren una oposició revolucionària. El règim imperial alemany, d’altra banda era autoritari i no democràtic. Serà la crisi produïda per la derrota a la guerra i la incapacitat de l’emperador per assumir-la i iniciar un procés reformista el que precipiti la revolució. El sistema imperial alemany s’havia esgotat a causa del desgast produït pel desenvolupament de la Primera Guerra Mundial. La consciència de que els Imperis centrals no podien guanyar la guerra va extendre’s tot i l’absència del front oriental després de signar la pau de Brest-Litovsk amb Rússia.

Revolution_in_Bayern,_Gefangener.jpgL’última ofensiva de les potències centrals no va prosperar i es temia una contraofensiva aliada en territori alemany. Davant aquesta situació els cercles polítics de Berlín l’octubre de 1918 van iniciar una sèrie d’accions de pressió a l’Imperi per signar la pau. Així, el Zentrum catòlic conservador i l’SPD va plantejar, amb el suport del DVP (Partit Liberal), la formació d’una nou govern de concentració que portés Alemanya cap el final de la guerra després de negociar amb els aliats.

La figura del príncep Max de Bade serà clau en la formació del nou govern al qual es sumarà el DDP (Partit Demòcrata). Era una revolució que seguia la tradició prussiana de “revolucions des de dalt”. Amb unes reformes democràtiques suaus es buscava la clemència dels aliats en unes hipotètiques negociacions de pau i evitar una “revolució des de baix”. Alemanya es convertia en una monarquia constitucional.

Aquest govern no podrà consolidar-se en el poder pel rebuig del Kàiser Guillem II i l’alt comandament de l’exèrcit alemany que encara consideraven possible guanyar la guerra i creien que una negociació suposaria la rendició alemanya davant els aliats. La realitat era que demanar un armistici era una qüestió política que no depenia dels comandaments militars. Amb aquesta oposició militar i imperial es va sabotejar la revolució des de dalt.

Max de Bade plantejava el sotmetiment de l’exèrcit i l’emperador a un règim constitucional ple que portés la democràcia a Alemanya. Segons l’estructura imperial, l’exèrcit era autònom i l’emperador era el seu únic superior, fet que reforçava la figura del Kàiser confonent autoritarisme i militarisme. Prússia era el nucli fort de l’Imperi i encara funcionava amb sistemes no democràtics que garantien el poder imperial. Max de Bade planejava unes reformes que portés el sistema alemany cap a la democràcia, però l’oposició de l’emperador va fer impossible que es produís aquesta reforma.

Així, el Kaiser va retirar-se a Spa on va conspirar amb l’estat major de l’exèrcit. L’octubre de 1918 l’alt comandament militar imperial va ordenar a la flota alemanya que ataqués a la flota aliada al Mar del Nord. Davant d’aquest fet esclatarà la revolució política. La flota va amotinar-se a Kiel i va constituir un consell de mariners que entre el 28 d’octubre i el 4 de novembre van controlar la ciutat.

Aquest fet va fer esclatar una sèrie d’insurreccions locals populars que es traduïen en la formació de consells de ciutadans arreu del territori. A Munic va arribar a constituir-se un consell local i el 9 de novembre la revolució va arribar a Berlín provocant la renúncia de Max de Bade i l’abdicació del Kàiser Guillem II. A Berlín, els soldats van negar-se a intervenir contra una manifestació massiva d’obrers de les fàbriques i marins revolucionaris que exigien el final immediat de la guerra. La revolució des de baix semblava que s’estava produint.

Bundesarchiv_Bild_183-B0527-0001-810,_Berlin,_Brandenburger_Tor,_Novemberrevolution.jpg

L’ensorrament de l’Imperi va fer que Friedrich Ebert, màxim dirigent de l’SPD, intentés formar un govern capaç de controlar la situació formant un govern de coalició per evitar la revolució social i portar Alemanya cap a un règim democràtic. La seva proposta, però, es va veure desbordada perquè Scheideman, un altre dirigent de l’SPD, va proclamar la república. Davant d’aquesta situació Ebert va formar un govern revolucionari amb el suport del consell d’obrers de Berlín, anomenant-lo Consell de Representants del Poble. Aquest govern estava integrat per tres membres de l’SPD i tres membres de l’USPD. Tota Alemanya va passar a ser governada per una sèrie de consells locals amb majoria de l’SPD a la zona del sud-est alemany.

Friedrich_Ebert.jpg

Friedrich Ebert

La majoria dels consells van constituir-se en coalició entre l’SPD i l’USPD tot i que els conservadors també van formar alguns consells. L’Imperi s’havia ensorrat, però al contrari que a Rússia, immediatament va haver-hi una presa del poder local sense que es donés una confrontació oberta entre classes. Els consells alemanys no eren soviets a l’estil leninista i consideraven que la seva funció principal era legitimar democràticament el govern d’Ebert.

A més, peces fonamentals de l’Estat com l’exèrcit, amb el mariscal Groener al capdavant, van reconèixer el Consell de Representants del Poble d’Ebert com a nou govern alemany tot i l’oposició dels sectors més conservadors. La realitat es que l’exèrcit no estava disposat a que el país acabés en mans de l’esquerra revolucionària. La patronal també va reconèixer el nou govern i va arribar a un pacte amb els sindicats reconeixent-los com a representants efectius dels obrers, accedint a la jornada laboral de 8 hores i admetent la participació social dels treballadors a les empreses. Els sindicats, per la seva banda, van prometre’s a respectar les relacions de la propietat capitalista i a oposar-se a qualsevol experiment socialista. Així, Ebert aconseguia l’acatament social corporatiu i exterior per al nou règim.

Va signar-se un pacte immediat que posés fi a la guerra perquè no condicionés el procés revolucionari alemany tal com havia passat a Rússia. Així, en poc més d’una setmana els socialistes van controlar la major part del territori. L’SPD volia circumscriure el procés revolucionari alemany a la constitució d’una república democràtica que portés a la pràctica una política social progressiva. La proposta democràtica d’Ebert descartava que es produís un procés similar al rus que portés l’esclat d’un conflicte social. En front de la proposta de l’SPD, l’USPD no va poder mantenir una sola proposta de futur pel país per la seva divisió interna.

Sectors que integraven l’USPD:

  • Sector Moderat: Els seus principals dirigents eran Kautski i Bernstein. Era un sector reformista que coincidia amb els plantejaments democràtics de l’SPD demanat la formació d’una assemblea constituent i una política social reformista.
  • Sector Radical: Haase volia orientar Alemanya cap a una república de consells que donés el poder al poble.
  • Sector Espartaquista: El sector marxista amb Rosa Luxemburg i Liebknecht al capdavant proposava una república socialista de consells creant un partit revolucionari que provoqués una forta agitació revolucionària immediata. El desembre de 1918 aquest sector es constituirà en el KPD (Partit Comunista Alemany) que tot i els seus destacats dirigents va tenir poc recolzament popular.

En últim terme, era el Congrés dels consells de representants del poble qui prendria la decisió sobre el futur d’Alemanya. Així, dels 486 delegats que hi havia al Congrés, prop de dues terceres parts eren militants de l’SPD, uns cent pertanyien als socialistes independents de l’USPD i el sector espartaquista només tenia 10 representants quedant-se sense el suport necessari per poder tirar endavant la seva via política.

Tot i que els consells de treballadors i soldats no eren de tendència revolucionària i la majoria eren fidels a l’SPD, Ebert estava disposat a destruir-los. El Congrés dels consells de representants del poble finalment va celebrar-se i va rebutjar la formació d’una república de consells per plantejar una sèrie de reformes socials com la socialització de la indústria i la substitució de l’exèrcit per una milícia popular. L’SPD tenia una força que els seus rivals d’esquerra no van poder contrarestar.

Liebknecht spricht, Berlin, Tiergarten

L’SPD no volia que es produís un procés de ruptura que portés cap a un procés revolucionari armat i per això va promoure una important política social. La situació va accelerar-se i el 28 de desembre l’USPD va abandonar el Consell de Representants del Poble permitint que l’SPD controlés en solitari la situació. L’esquerra socialista havia entrat en conflicte pel control de la policia el que va trencar la coalició de govern. La sortida de l’USPD va permetre l’entrada de Noske al Consell de Representants del poble com a representant de la cartera d’interior per reconstruir la policia i l’exèrcit integrant els cossos constituïts per antics oficials de l’Imperi a l’aparell policial alemany.

Finalment, s’abandonarà la idea de les milícies populars per formar un exèrcit que es veurà molt limitat pel Tractat de Versalles. Així, Alemanya constituirà una república democràtica aprofitant l’aparell de l’Estat imperial alemanya, el que acabarà portant la República de Weimar a la crisi.

Rosa-Luxemburg.jpg

Rosa Luxemburg

El gener de 1919 va produir-se l’alçament espartaquista davant l’acomiadament del cap de la policia de Berlín, membre de l’USPD. Així, l’USPD, el KPD i els representants revolucionaris van organitzar una gran manifestació contra aquesta decisió del govern d’Ebert. Davant aquesta manifestació Ebert i Noske van enviar a l’exèrcit contra els manifestants provocant una forta repressió. Liebknecht i Luxemburg van ser assassinats juntament amb altres 150 persones. Ebert i el seu govern havien acabat eficaçment amb l’esquerra radical. L’alçament espartaquista va ser una manifestació irreflexiva i caòtica que va organitzar el Front Popular contra el gir dretà del govern d’Ebert. No hi havia plans per realitzar un alçament armat tot i que d’haver estat ben organitzat podia haver tingut èxit.

Així, el 19 de gener de 1919 es van celebrar les eleccions per constituir l’Assemblea Constituent amb l’aplicació del sufragi universal i una participació del 83% tot i que els comunistes del KPD va cridar a l’abstenció. La victòria va ser clara pels pilars de la república democràtica (SPD, Zentrum i DVP).

Resultats de les eleccions a l’Assemblea Constituent (gener 1919):

  • USPD 7,6% (22 escons)
  • SPD 38% (165 escons)
  • DDP 18;5% (75 escons)
  • Zentrum 19,7% (91 escons)
  • DVP 4,4% (19 escons)
  • DNVP 10,3% (44 escons)

Així, en poc més de 3 mesos Alemanya va constituir-se en una república democràtica, amb una constitució que conduiria l’Estat alemany a la configuració d’una república federal, democràtica i parlamentària amb un president escollit per sufragi universal directe. Va introduir-se un sistema electoral estrictament proporcional que donarà lloc a una gran diversitat de partits, fet que dificultaria la formació de majories parlamentàries i la governabilitat del país. Finalment, l’onze d’agost de 1919 Ebert va signar la nova constitució alemanya.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús