La Solidaritat Obrera i el naixement de la CNT

El moviment obrer arribava perjudicat a l’inici del segle XX. El procés de Montjuïc i l’assassinat de Cánovas del Castillo havien tancat l’època clàssica del societarisme obrer i de l’anarquisme d’acció. L’onada terrorista i la repressió política de finals del segle XIX van deixar el moviment obrer molt debilitat. Ara, les societats obreres d’ofici adoptaran la paraula “sindicat” per denominar l’agrupació d’obrers d’un mateix ofici. L’obrerisme arribava al segle XX després de veure com els plantejaments sindicalistes del segle XIX, tant d’inspiració socialista com anarquista, havien fracassat. En mig de la desarticulació del sindicalisme, les societats d’ofici i de resistència no només no va desaparèixer, sinó que van mantenir un important nivell de militància.

Davant d’aquest panorama, el lerrouxisme va impactar amb força en els ambients proletaris fins 1909, i els seus seguidors van intentar organitzar un sindicalisme en torn al Partit Radical, però el seu intent va suposar un fracàs rotund. El socialisme intentarà, inútilment, fer-se amb el suport de l’obrerisme que donava suport a Lerroux.

Paral·lelament, l’anarquisme va iniciar un procés de reorganització i expansió sindical orientat al voltant de l’assimilació i la difusió de la teoria francesa plasmada a la Carta d’Amiens de la CGT (1906). Les característiques generals del sindicalisme revolucionari van seguir sent l’acció directa i la vaga general com a mitjà per a instaurar una societat sense classes. A la seva teoria convergien plantejaments marxistes com la lluita de classes i la resolució d’organitzar el proletariat al marge d’altres classes socials.

Les noves teories que s’anaven introduint no van ser acceptats unànimement en els medis llibertaris. L’anarquisme considerava que les idees transformarien la societat i que el sindicalisme era el terreny favorable per desenvolupar el se pensament i la seva acció. Políticament, l’anarquisme oposava l’individualisme a l’Estat, era antiparlamentari i antipolític. Durant el primer terç del segle XX, va passar-se d’un obrerisme de caràcter societari i sense cohesió organitzativa i feble a un sindicalisme de masses, socialment revolucionari que lluitava per superar les dificultats tradicionals d’organització per convertir-se en el representant dels treballadors.

El 1907 van iniciar-se les primeres reunions entre sindicalistes catalans per crear una federació sindical barcelonina: Solidaritat Obrera. Es buscava crear un moviment similar al de Solidaritat Catalana entre els treballadors i a les primeres reunions van prendre part anarquistes, socialistes i republicans. L’agost de 1907 es constituïa la federació de sindicats Solidaritat Obrera a Barcelona. El sindicat naixia per la necessitat d’oferir una alternativa organitzada a la desarticulació anarquista, al socialisme reformista i al lerrouxisme.

anagramasolidaridadobrera.jpg

Tots els treballadors tenien una sèrie d’interessos comuns, com a mínim laborals, i van reconèixer la necessitat de reformar el moviment societari per ser realment efectiu. Així, les societats adherides amb l’ajuda de Francesc Ferrer i Guàrdia van començar a publicar el setmanari Solidaridad Obrera, el que seria l’òrgan de la CNT. El model de Solidaritat Obrera tenia vocació estatal i va exportar el model a altres regions, creant organismes del mateix nom a Andalusia o Galícia. El model solidari va trencar-se aviat perquè els socialistes barcelonins, davant la pressió de la direcció del PSOE, van colisionar amb la UGT i després del desenvolupament dels fets de la Setmana Tràgica van abandonar Solidaritat Obrera.

solidaridadobrera.jpg

Cnt_1910.jpg

El 1910 va decidir-se la constitució d’una Confederació General del Treball de caràcter anarcosindicalista que es convertiria en la CNT. La CNT propugnava els principis del sindicalisme revolucionari: l’apoliticisme, l’acció directa i la vaga general com a mitjà per aconseguir la revolució social. La CNT era hereva de les velles tradicions apoliticistes del proletariat català, propugnant la ideologia i les tàctiques del sindicalisme revolucionari i diferenciant-se tant del model de la UGT com del sindicalisme reformista. La CNT ràpidament va fer-se amb l’hegemonia entre el sindicalisme català. La seva força va radicar a Catalunya i Andalusia, mentre que la UGT s’estenia amb força per Madrid i Biscaia. El socialisme català era minoritari i tenia la seva petita força concentrada a Barcelona i Mataró.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , , ,

    Comentaris

    • Josep Angel

      23/02/2011 - 16:55

      Trobo molt positiu i necessari que es facin articles com aquest sobre la història de Catalunya d’una època poc coneguda, com la de la formació del catalanisme tant conservador com d’esquerres i el del desenvolupament del moviment obrer català des de finals del segle XIX i principis del XX.

      És una època que a mi sempre m’ha interessat molt i estava cansat de sentir-ne a parlar mediàticament d’una manera tòpica i manipulada davant un públic que normalment més enrere de la Guerra Civil i la 2ª República es perd i accepta explicacions inexactes. Normalment els sectors més anticatalanistes i neolerrrouxistes són els que han que han fet més per divulgar la manipulada història de Catalunya d’aquesta època davant d’una certa passivitat mediàtica de la historiografia més catalanista.

      Per tant és molt d’agrair que articles com aquest expliquin que un dels principals motius de la formació de Solidaritat Obrera i després CNT a Catalunya fou la necessitat de desempallegar-se de la demagògica influència lerrouxista, a part de reorganitzar el dispers moviment obrer català. Sempre s’havia sentit que Solidaritat Obrera sols era una resposta al catalanisme de la interclassista Solidaritat Catalana. Si bé és cert que el nom pot ser una espècie de rèplica, aquest no era el principal motiu com paradoxalment alguns neolerrouxistes pretenen fer veure.

      De la mateixa manera, queda explicat molt bé que la creació del sindicat anarcosindicalista CNT en aquella època era conseqüència del tarannà històric de l’obrer català, que després, evidentment per el caràcter internacionalista del sindicat i el fet d’aglutinar forces per lluitar contra els poders fàctics del mateix estat, la CNT catalana es va estendre a altres llocs de l’estat amb més o menys èxit. Això si, amb les diferències i discussions que aquest fet portà en el futur, a part del radicalisme versus possibilisme de la CNT catalana.

      A veure si s’estén l’exemple i la gent pot anar sabent més de la història catalana del segle XX amb gent que faci articles com aquests.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús