Reorganització i efervescència del catalanisme d’esquerres durant la crisi de la Restauració

La desfeta electoral patida per la Lliga Regionalista el 1903 va evidenciar les desavinences entre un grup d’intel·lectuals i professionals de tarannà més progressista, que es mostraven més intransigents davant la qüestió de la negociació de les reivindicacions regionalistes amb el govern de Madrid, i la majoria dels dirigents del partit, que eren partidaris d’una política de caràcter possibilista que arribés a acords amb el partits dinàstics governants. A més, els sectors més esquerranosos de la Lliga (Carner, Sunyol) van encaixar malament el fet que sectors catòlics s’anessin incorporant a la formació regionalista.

La crisi entre ambdós sectors esclataria el 1904 quan, arran de la visita del jove monarca Alfons XIII a la ciutat de Barcelona, un grup de regidors de la Lliga, encapçalats per Cambó, va desobeir els acords presos per la pròpia direcció del partit amb l’objectiu de boicotejar la visita reial. El monarca va ser rebut per una multitud, a mig camí entre l’entusiasme i la curiositat, que el volia veure de prop. Cambó va aprofitar l’ocasió per llegir davant d’Alfons XIII un manifest en català que reconeixia, de facto, la institució monàrquica a la vegada que exposava les necessitats i els drets del poble català. La direcció lligaire va aprovar la seva actitud, fet que va empènyer el sector més crític amb el possibilisme a abandonar la formació i fundar una nova organització de caràcter catalanista i republicà.

Així, el 1906, els escindits de la Lliga, encapçalats per Jaume Carner i Lluís Domènech i Montaner, van fundar el Centre Nacionalista Republicà, un partit que es definia com a nacionalista, democràtic i republicà, i al qual s’hi afegirien alguns republicans provinents del vell federalisme de Pi i Margall. Tot i això, la seva incidència electoral va ser escassa a causa de que el lerrouxisme captava en aquells moments una gran part dels vots republicanistes i de l’èxit de la Solidaritat Catalana. Ara bé, des del Centre Nacionalista Republicà sí que van ser capaços de realitzar un gran activisme a través del diari El Poble Català i de fundar nombrosos ateneus.

Jaume Carner.jpg

Jaume Carner i Romeu

També, el 1903, des de les organitzacions societàries nascudes arran del desenvolupament industrial i del món dels serveis, va crear-se el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI) vinculat a l’obrerisme reformista i al catalanisme. Al llarg de la seva llarga existència (1903-1939), el CADCI no va deixar d’incrementar el seu nombre de socis, esdevenint un dels puntals del catalanisme i una força hostil amb el lerrouxisme. A la vegada, tot i decantar-se políticament cap a les posicions del catalanisme d’esquerres, el CADCI va esdevenir un punt de trobada del catalanisme popular allunyat de les disputes entre lligaires i republicans d’esquerres.

valles i ribot.JPG

Josep Maria Vallès i Ribot, president de la Unió Federal Nacionalista Republicana

La crisi de la Solidaritat Catalana arran dels fets de la Setmana Tràgica va contribuir a l’apropament entre les forces republicanes d’esquerra, que el 1910 van crear la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), formació que va aconseguir un bon resultat en els comicis celebrats aquell any. Tanmateix, la UFNR aviat va veure que no podria superar electoralment ni a la Lliga ni als radicals lerrouxistes i va veure’s en perill d’esdevenir una força política residual.

Per això, el 1914, la Unió Federal Nacionalista Republicana va acceptar una aliança amb el Partit Radical de Lerroux a través del Pacte de Sant Gervasi. La coalició lectoral, però, va desagradar als seus elector d’ambdues formacions, els quals van castigar-les fortament en les eleccions, fet que va donar una nova victòria a la Lliga. La desfeta va comportar la crisi de la UFNR i la seva posterior desaparició el 1916, així com al conjunt de l’esquerra catalanista.

Després de la crisi de la UFNR i davant el que van anomenar com la “claudicació de la Lliga a Madrid”, les forces d’esquerres van proposar-se una renovació dels seus principis basada en la necessitat de catalanitzar el republicanisme després de l’empremta deixada pel lerrouxisme i de republicanitzar el catalanisme amb l’objectiu de posar fi a l’hegemonia de la Lliga a Catalunya. A més, també van buscar d’atreure sectors de l’obrerisme amb l’objectiu que abandonessin l’apoliticisme propugnat per l’anarcosindicalisme i esdevinguessin la base electoral del catalanisme d’esquerres.

D’aquesta manera s’iniciava un període efervescent que va suposar el naixement de diverses formacions que enfortirien el catalanisme d’esquerres. Primer, el 1917, Francec Layret i Lluís Companys van organitzar el Partit Republicà Català. Posteriorment, el 1922, un grup d’intel·lectuals i professionals descontents amb la política de la Lliga van abandonar el partit i van crear Acció Catalana. Aquell mateix any, Francesc Macià va crear la primera organització catalanista amb uns postulats independentistes: Estat Català. Finalment, el 1923, un grup de militants del PSOE, encapçalats per Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret, va escindir-se del partit per crear una nova organització socialista amb una base estrictament catalana: la Unió Socialista de Catalunya.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús