La crisi de la democràcia italiana

El procés d’unificació italiana va configurar una monarquia liberal constitucional bassada en un sistema censatari força restringit que potenciava els interessos industrials i comercials del nord en contrast amb el sud agrari i controlat pels grans propietaris (cacics i màfia). El nacionalisme estava molt arrelat des del segle XIX amb la proclamació de l’autoafirmació de la nació italiana.

En la primera dècada del segle XX Giolitti va impulsar una sèrie de reformes que van consolidar el sistema liberal italià i va introduir una nova política exterior que buscava l’expansió colonial. D’aquesta manera, el nacionalisme italià es convertirà en un moviment agressiu que buscava en el passat imperial romà els estímuls necessaris per justificar l’imperialisme i el colonialisme tardà. El 1911 Itàlia annexionava Líbia com a colònia tot i no tenir cap riquesa en el seu territori. Líbia seria el punt d’entrada d’Itàlia a Àfrica. Aquest fet va fer convenient una reforma electoral que obrís en part el sufragi a l’Itàlia del nord per rebre el suport popular per a l’empresa imperial.

Giolitti.jpg

Giovanni Giolitti

El 1912 s’instaurava el sufragi masculí per aquells homes de més de 21 anys que sabessin llegir i escriure i als majors de 30 anys que haguessin complert el servei militar. La política italiana s’obria així a la política de masses. El 1913 es ratificava la victòria electoral dels grups liberals i conservadors tradicionals amb un fort creixement del Partit Socialista italià (PSI) i del Partit Popular italià (PPI) catòlic i confessional que tenia un programa de reforma social que va atreure a les classes mitjanes.

Cambra de diputats del parlament italià (1913-1924):

1913 1919 1921 1924
PCI 16 18
PSI 52 156 122 22
PSU 60 25
Republicans 9 9 7 7
PPI 29 100 107 40
Constitucionalistes 410 209 34
Bloc Nacional 275
Llista nacional 355
Partit Feixista* (35) (20)
Altres 8 34 8 14
TOTAL 508 535
Majoria 255 268

El control de les elits es posarà en qüestió després de la Primera Guerra Mundial quan Itàlia va declarar-se neutral en un principi però va acabar entrant en guerra al costat de l’Entesa després dels acords secrets de Londres de 1915. Els sectors bel·licistes partidaris de la participació d’Itàlia a la guerra consideraven que la neutralitat deixava el país com una potència de segona fila com Espanya i que s’havia d’actuar contra Àustria per incorporar la zona est de Venècia, el sud del Tirol i altres objectius al Mediterrani oriental (projecció cap a Grècia i la costa dàlmata). Els intervencionistes van practicar un fort nacionalisme per afavorir la participació d’Itàlia a la guerra mentre que el PSI estava dividit entre el sector maximalista majoritari i els sectors reformistes però era contrari a la participació a la guerra.

Mussolini va mostrar-se favorable a favor de l’entrada d’Itàlia a la guerra i des d’Avanti, l’òrgan de premsa del PSI, va iniciar una forta campanya favorable a la guerra. Finalment, Mussolini va abandonar el PSI per formar el seu propi moviment des del diari El Poble Italià que tenia un finançament ocult proporcionat pels grans industrials del país que tenien interessos en participar del conflicte.

Mussolini_sul_Carso.jpg

Mussolini a les trinxeres del front italià de la Gran Guerra

Finalment, Itàlia entrava a la Primera Guerra Mundial aportant 7,5 milions de soldats que majoritàriament provenien del sud del país. El saldo final del conflicte bèl·lic va ser superior als 700.000 morts i un milió de ferits. En acabar la guerra, la frustració que va produir la no concessió de les aspiracions territorials italianes amb la negativa a l’annexió del Fiume va generar una forta crisi. El nacionalisme es veia reforçat per la sensació de frustració (vittoria mutilata) i va generar una forta mobilització amb la figura de G. D’Annunzio al capdavant.

D'Annunzio.jpg

Gabriele D'Annunzio

Tot i pertànyer al bàndol dels vencedors, Itàlia no va obtenir les compensacions territorials i econòmiques que esperava. La suma d’aquests factors va crear una situació que el govern va ser incapaç de solucionar. Els tractats de pau de Paris van concedir a Itàlia el Tirol del nord i l’Alto Adigio però no van satisfer les seves pretensions a la costa dàlmata. El Fiume havia estat atribuït pels tractats de pau a Iugoslàvia tot i les pretensions del primer ministre italià Orlando i el nacionalisme italià més radical encapçalat pel poeta D’Annunzio la considerava italiana.

Així, D’Annunzio va organitzar un grup d’excombatents per ocupar el Fiume i forçar la seva annexió. El govern italià no va acceptar aquesta política de fets consumats i no va reconèixer l’annexió del Fiume el que va convertir els partits constitucionals i l’elit política italiana en un objectiu més de les crítiques nacionalistes. D’annunzio va utilitzar per ocupar el Fiume el 1919 una escenografia on proliferaven els uniformes, les formacions i les senyeres italianes, una escenografia que el feixisme faria seva de seguida. Finalment, Giolitti va signar el Tractat de Rapallo el 1920 on es declarava el Fiume com a ciutat lliure.

El sentiment de frustració s’accentuava entre els sectors nacionalistes. A més, l’economia italiana es trobava en una situació molt feble, arruïnada per la guerra, ia fragilitat dels governs italians impossibilitava el prendre les reformes financeres i socials necessàries per superar la crisi.

Mussolini_and_D'Annunzio.jpg

Benito Mussolini i Gabriele D'Annunzio

El 1919 es produïa una nova reforma electoral que universalitzava el sufragi masculí en plena crisi política, econòmica, social i d’identitat nacional. Itàlia es convertirà en un dels espais més agitats d’Europa el que el 1919 suposarà un canvi de signe polític a les eleccions. Els partits tradicionals van perdre la majoria i van veure com creixien amb força el PSI (156 escons) i el PPI (100 escons). El resultat de les eleccions de 1919 va donar lloc a un nou joc d’aliances per formar un govern amb el suficient recolzament popular i parlamentari.

Tot indicava que s’estava ensorrant el règim liberal que es trobava desbordat per l’agitació nacionalista produïda pel rebuig dels tractats de Versalles que potenciaven el regne de Iugoslàvia impedint l’expansió italiana als Balcans. Els moviments reivindicatius s’havien intensificat tant en la indústria com en l’agricultura entre 1919 i 1920, els “dos anys rojos”. La manca d’activitat industrial generava atur, el deute extern hipotecava els pressupostos, l’alça dels preus perjudicava amplis sectors socials, al sud del país els camperols ocupaven terres i les vagues obreres es multiplicaven a les ciutats del nord. L’estiu de 1920 la crisi era general.

A la forta inestabilitat social li va succeir una forta agitació política. Els sectors maximalistes del PSI va plantejar-se la sortida revolucionària a la crisi tot i no ser un grup homogeni. El sector liderat per Serrati era partidari de concentrar-se en la conquesta del poder per la via electoral per poder realitzar la transició cap a un nou estat socialista italià. Altres sectors del socialisme (Bordiga) creien que per la via electoral no s’arribaria al poder i plantejaven una insurrecció de tipus bolxevic per fer-se amb el poder. El socialisme tenia la seva base electoral al nord i al centre del país però en el sud subdesenvolupat no tenia recolzament.

D’altra banda, Turati optava per la via parlamentària creant una coalició de govern que incorporés el PPI de Dom Sturzo. Les alternatives al règim liberal italià després de 1919, però, requerien d’una política de masses que ni PSI ni PPI van aconseguir portar a terme.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris