El lerrouxisme a la Catalunya d’inicis del segle XX

Alejandro Lerroux va ser un figura polèmica i complexa d’analitzar. Va aparèixer per primer cop en l’escenari polític a Madrid el 1897 quan va fundar el diari El Progreso amb l’objectiu que li servís de plataforma personal i des de les pàgines del qual realitzaria una agressiva campanya antigovernamental en resposta a les tortures i irregularitats que s’havien practicat durant els processos de Montjuïc contra l’anarquisme. D’aquesta manera, Lerroux esdevenia un amic de la classe treballadora.

lerroux.jpg

Alejandro Lerroux

A Catalunya, el diari lerrouxista va tenir una àmplia difusió i, tot i no pertànyer a l’anarquisme, el seu discurs li va permetre assolir una gran popularitat entre l’obrerisme català, fet que a la llarga li permetria d’articular una plataforma per a l’acció política. És en aquest moment quan, en paraules de Josep Termes, s’està forjant la imatge d’un Lerroux “tribú de la plebe”, enemic del sistema social i polític en vigor.

Aquest èxit d’imatge, popularitat i prestigi adquirit entre l’esquerra catalana va fer que Lerroux decidís treure’n profit en quan arribés la primera oportunitat. Així, convertit en “home del poble”, va saber situar-se per sobre de totes les faccions del republicanisme, tot imposant la defensa d’un obrerisme versemblant a la vegada que potenciava l’equívoc llibertari. Amb ell arribaria a Barcelona la política de masses, on el candidat Lerroux assaltava els vianants per a presentar-li la seva proposta política de la forma més efectista i espectacular possible.

La ideologia del lerrouxisme es basava en l’atac als tres pilars fonamentals del sistema de la Restauració: la religió, la propietat i les forces de l’ordre. Així, parlava de la creació de les veritables cases del poble i de la publicació d’un diari “eminentment radical”. El 1906, havia publicat l’article “Matad” a La Rebeldía, on afirmava:

“Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo a las novicias y elevadlas a la categoría de mujeres para virilizar la especie, penetrad en los registros de propiedad y haced hogueras con sus papeles para que el fuego purifique la infame organización social; entrad en los hogares humildes y levantad legiones de proletarios para que el mundo tiemble ante sus jueces […]. No os detengáis ante los sepulcros ni ante los altares”.

lerrouxisme.JPGTanmateix, era un personatge impregnat de pragmatisme i que entenia que no podia ser un simple element marginal i folklòric, fet que va impulsar-lo a arribar a algun tipus d’acord amb les forces polítiques dinàstiques.

Si bé en un primer moment Lerroux va defensar la legitimitat del moviment catalanista en demanda de l’autonomia, aviat convertiria l’anticatalanisme en un dels principals arguments del seu programa polític, la seva propaganda i la seva acció perquè “sin embargo, amo a España, amo la unidad nacional, quiero la felicidad para mi país”. Des d’aquest moment, la premsa lerrouxista i la de la Lliga van iniciar una lluita feroç en la lluita ideològica i per la hegemonia política a Barcelona i Catalunya.

Per atacar la Lliga Lerroux denunciava el perill que el catalanisme suposava per a “la unidad de la patria”. Del catalanisme afirmava que era “el hijo degenerado de un contubernio monstruoso” i de les Bases de Manresa que eren “incongruentes, reaccionarias, mantenedoras de privilegios antiguos, creadoras de otros nuevos, con alma y tendencia disgregadora, separatistas, inspiradas en un espíritu clerical y aprobadas por obispos de maldita memoria”.

Es pot afirmar, amb gairebé una total seguretat, que Lerroux va actuar d’aquesta manera en connivència amb el govern de Madrid. La seva política estava al servei d’evitar l’ascens de la Lliga Regionalista i del catalanisme i per això buscava sistemàticament l’enfrontament amb els nacionalistes. Així, partint de la base republicanista i obrera forjada a la Catalunya del segle XIX, el lerrouxisme articularà el seu discurs manipulant les diferències entre els regionalistes i els republicans, tot distorsionant les diferències entre els interessos del catalanisme i els interessos de la classe obrera.

lerroux barcelona.jpg

D’aquesta manera, el lerrouxisme va significar una superació de les antigues famílies republicanes i va facilitar, juntament amb la Lliga Regionalista, l’enfonsament del sistema polític dels partits dinàstics a Catalunya. Lerroux va aconseguir per al republicanisme una renovació del suport obrer que va fonamentar-se organitzativament en la multiplicació dels centres republicans (centres de fraternitat, en especial la casa del poble de Barcelona, inaugurada el 1906), en la celebració de multitudinàries meriendas fraternales i en la creació de grups de Jóvenes Bárbaros.

El moviment de la Solidaritat Catalana (1906), a més de provocar indirectament l’exacerbació del seu espanyolisme, el portaria a la ruptura amb el republicanisme moderat que havia intentat incorporar anteriorment. Paral·lelament, el moviment de la Solidaritat Obrera li restaria una bona part del suport de la massa treballadora. Així, després de la seva participació en els fets de la Setmana Tràgica de juliol de 1909, Lerroux i el Partit Republicà Radical prendrien uns camins diferents.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús