La denúncia de les lluites ètniques i territorials a l’Europa de finals del segle XIX per Victor Hugo

Un dels eixos principals de la política europea del canceller Bismarck va ser la intervenció diplomàtica com a mitjancer entre Rússia i Àustria-Hongria, que al darrer terç del segle XIX s’enfrontaven pel control dels territoris propers al Mar Negre i els estrets que comunicaven aquest mar amb la Mediterrània. D’aquesta manera, Bismarck buscava evitar els possibles conflictes amb l’Imperi Austrohongarès, enfrontat a la regió dels Balcans amb l’Imperi Turc i l’Imperi Rus.

L’Imperi Austrohongarès va posar en pràctica als Balcans una política de magiarització, és a dir, d’imposició de la llengua i la cultura hongaresa sobre les altres nacionalitats de la seva àrea d’influència en l’Imperi. En paral·lel, els pobles balcànics (Grècia, Sèrbia, Romania i Bulgària) lluitaven per la seva supervivència i pel seu engrandiment a costa dels imperis en descomposició com el turc. Aquest fet acabaria incitant als nacionalistes eslaus de Bòsnia i Hercegovina a cercar, en secret, l’ajuda de Sèrbia contra l’Imperi, fet que derivaria en el principal detonant de la Gran Guerra amb l’assassinat de l’hereu al tron Austrohongarès a Sarajevo el 1914.

Així, ja el 1876, es produïa la crida de Victor Hugo a favor dels serbis denunciant la lluita ètnica i territorial que s’estava produint al vesper dels Balcans mentre Europa mirava cap a una altra banda:

Victor Hugo.jpgEs fa necessari cridar l’atenció dels governs europeus sobre un fet tan petit, pel que sembla, que fa la sensació que els governs no el perceben. Aquest fet és: s’assassina un poble. On? A Europa. Aquest fet té testimonis? Un testimoni: el món sencer. Els governs ho veuen? No […].

El que passa a Sèrbia demostra la necessitat d’uns Estats Units d’Europa. Que sobre els governs desunits triomfen els pobles units. Posem fi als Imperis assassins. Fem callar al fanatisme i el despotisme. Trenquem les espases, esclaves de les supersticions i els dogmes que sostenen al puny un sabre. Ja n’hi ha prou de guerres, de matances, de carnisseries. Pensament lliure, lliure canvi. Fraternitat. És que és tan difícil la pau? La República d’Europa, la Federació continental. No hi ha cap altra realitat política que aquesta.

Interessantíssima reflexió final la de l’escriptor francès avançant-se cent anys al seu temps. Podria haver estat una hipotètica Unió Europea del segle XIX la manera d’evitar el segle de la barbàrie que va ser el segle XX? Mai ho sabrem. Ara bé, pels amants de la història-ficció, la Societat de Nacions, organització precursora del que seria l’ONU, no va servir de res en el període d’entreguerres a l’hora de superar les cicatrius deixades per la Gran Guerra i establir una pau duradora.

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús