L’Alemanya de Bismarck, entre l’autoritarisme i el liberalisme

El Segon Reich era una monarquia, en certa mesura, autoritària. Els partits polítics tenien una participació limitada en el govern ja que el poder legislatiu estava compartit pel Consell Federal, constituït per representants de tots els Estats federals, i el Reichstag, una cambra de diputats escollida mitjançant sufragi universal. Ambdós organismes no controlarien més que aspectes parcials de la política nacional.

Amb tot, l’existència d’una burgesia forta com a conseqüència de la rapidíssima i potent industrialització i, a la vegada, l’ascens d’un poderós i organitzat moviment obrer, van permetre que l’autoritari règim alemany, comandat pel canceller Bismarck, adoptés una sèrie de reformes per evitar l’esclat revolucionari.

bismarck1.jpg

El canceller alemany Otto von Bismarck

Així, encara que el Parlament no tenia cap control efectiu sobre el poder executiu i que l’emperador el podia dissoldre, el sufragi universal masculí va ser concedit des de la mateixa formació de l’Estat, el 1871. A més, tota una sèrie de mesures van anar ampliant la protecció social. També es van legalitzar els partits polítics.

Així definia Bismarck la nova Alemanya en aquest extracte dels seus Pensaments i records (1899):

Els partits em són completament indiferents […]. El meu objectiu és afermar la seguretat nacional; ja tindrà temps la nació d’organitzar-se a l’interior, quan la seva unitat i la seva maduresa estiguin completament garantides davant les amenaces exteriors. Per assolir aquest objectiu per la via parlamentària, el partit liberal nacional és […] el més idoni […]. No importa que a l’interior ens organitzem d’una manera més o menys liberal o conservadora […]. Això no es podrà examinar seriosament fins que no estiguem a resguard de les injúries del temps.

I en aquest discurs pronunciat davant el Landtag de Prússia el gener de 1873:

Tan bon punt s’adopten criteris de partit, els antagonismes s’aguditzen. Tan sols els rei i tot allò que deriva de la seva personalitat i de la seva concepció política romanen neutrals. Jo crec que aquesta posició (subjecció dels diversos partits i supremacia de la Corona) és la que ha de prevaler en el govern de Prússia. Segons les circumstàncies, pot ser necessari adherir-se a un partit o a un altre de conformitat amb les idees de Sa Majestat o del govern.

Aquests canvis d’opinió es caracteritzen a Anglaterra per la pujada al poder d’un nou ministeri […]. Penso, però, que els antagonismes de partit són massa forts a Prússia i que […] la responsabilitat que cadascú assumeix amb el govern no és tan elevada com pot apreciar-se a Anglaterra.

I, finalment, en aquest discurs pronunciat al Reichstag el març de 1884, on exposa el seu model de política social paternalista:

S.M. Guillem I va dir: “Ja el febrer d’aquest any hem manifestat la nostra convicció que la guarició del malestar social no es pot fer exclusivament per mitjà de la repressió dels excessos dels socialdemòcrates, sinó mitjançant una promoció efectiva del benestar dels treballadors”. D’acord amb això, el primer de tot va ser aprovar una llei d’assegurança d’accidents […].

Ens hem imposat de millorar la situació del treballador en tres direccions:

En primer lloc, fent els passos necessaris per protegir el treball en el seu propi país davant la competència; en altres paraules, hem introduït tarifes proteccionistes per a defensar el treball nacional.

Un segon pla, que ja està en el pensament del govern, és la millora dels impostos.

Un tercer pla de reformes […] conté un suport directe als treballadors […]. el problema real dels treballadors és la inseguretat que tenen en la seva vida. Un treballador no està segur de tenir feina sempre; ni ho està d’estar sempre sa, i preveu que un dia serà vell i serà incapaç de treballar. Però fins i tot si cau en la pobresa com a resultat d’una llarga malaltia, estarà completament desatès si ha de comptar només amb les seves pròpies forces […]. Però l’auxili social deixa molt a desitjar, especialment a les grans ciutats […].

Des del costat progressista, podeu anomenar aquesta legislació com a “socialista”. Jo prefereixo el terme “cristià”.

El cas de l’Alemanya del Segon Reich esdevé, d’aquesta manera, tot un paradigma del model de transició entre l’Antic Règim i el liberalisme, combinant de forma complexa elements moderns i arcaics en la seva organització.

Comparteix

    Etiquetes: , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús