El catalanisme polític en el tombant dels segles XIX i XX: naixement i consolidació de la Lliga Regionalista

Arribats al tombant cap al segle XX, el catalanisme s’anava estenent i començava a arribar a les multituds del carrer. D’aquesta manera, la primitiva ortodòxia del catalanisme del segle XIX es veia trencada per l’aparició de tota una sèrie de tendències, agrupacions i escoles, en les quals es manifestaven totes les idees de l’època, fins i tot les més extremes. Els antics programes i bases eren estrets pel nou catalanisme.

camilo_polavieja.jpg

Camilo Polavieja

El 1899, el fracàs del projecte regeneracionista del polaviejisme i el govern Silvela va posar-se de manifest després de la protesta ciutadana del tancament de caixes, en el fet de no concedir el concert econòmic a Catalunya, en la manca de reformes “regeneracionistes”, en la inadequació a la realitat social espanyola i catalana, i en la repressió del moviment de gremis. Tot això va fer que un sector dels industrials catalans, que durant anys havien seguit la política de negociar privadament amb el cap de govern de torn o amb algun ministre, decidissin que la forma d’imposar els seus criteris era pressionar amb un partit propi.

Així, el 1899 naixia la Unió Regionalista formada principalment pels antics membres del polaviejisme català, destacats industrials, dirigents del moviment del tancament de caixes i representants de la burgesia agrària. La Unió Regionalista proclamava als seus estatuts que lluitaria per l’autonomia política i administrativa de les regions per tots els mitjans legals, sempre dintre de la unitat de l’Estat espanyol. Era un partit amb una àmplia base social, però mancat d’un projecte polític clar i de dirigents amb experiència política.

Paral·lelament a la formació de la Unió Regionalista, el 1900, el grup que publicava el diari La Veu de Catalunya va abandonar definitivament la Unió Catalanista per fundar el Centre Nacional Català. Aquesta formació estaria integrada per joves professionals com Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Jaume Carner i Lluís Duran i Ventosa, que eren clarament favorables a la intervenció del catalanisme en la política per la via electoral. Així, era un partit amb un programa polític possibilista i amb uns dirigents experimentats, però mancat de suports socials clars.

miting cambó.JPGEl 1900, Eduardo Dato, Ministre de la Governació, va visitar Catalunya. La premsa catalana havia fet Dato responsable directe de l’empresonament dels botiguers a causa del tancament de caixes. Això va fer que Dato fos rebut amb una vaga general de botiguers i amb manifestacions d’hostilitat. El ministre va ser xiulat a Manresa, va viure una vaga del comerç a Manresa i li van cantar el cant d’Els Segadors. Davant d’aquests fets, el govern va proclamar l’estat de guerra a Barcelona, va destituir l’alcalde de Reus i va suspendre la publicació de La Veu de Catalunya. Aquesta reacció del govern va portar el Centre Nacional Català a demanar a la Unió Regionalista de fer una candidatura conjunta, i aquesta va acceptar.

lliga regionalista banquet.JPGLa confluència d’interessos entre ambdues formacions va afavorir la unió dels dos grups, donant pas a una candidatura unitària per a les eleccions de maig de 1901 que seria l’embrió del naixement de la Lliga Regionalista. L’objectiu del nou partit era participar a les eleccions a Barcelona amb una candidatura formada per homes de prestigi ciutadà, l’anomenada “candidatura dels quatre presidents”. La tria realitzada per la candidatura regionalista estava configurada per homes com el doctor Bartomeu Robert (expresident de la Societat d’Amics del País), Albert Rusiñol (expresident del Foment del Treball Nacional), Lluís Domènech i Montaner (expresident de l’Ateneu Barcelonès) i Sebastià Torres (president de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial). La tria estava ben feta perquè eren homes que tenien popularitat i representaven coses complementàries en la societat catalana.

La campanya va ser preparada a consciència ja que era la primera vegada que es produïa un enfrontament directe del catalanisme amb el caciquisme. A més, els interventors de la Lliga eren una garantia del respecte al vot i permetien esperar que les votacions no podrien ser falsejades aquest cop. Les eleccions de 1901 van ser un èxit per a la candidatura unitària que va obtenir quatre diputats, per dos dels republicans (Pi i Margall i lerroux) i un dels dinàstics. D’aquesta manera, les eleccions de 1901 van significar un canvi radical en la política catalana i la primera derrota del caciquisme.

L’èxit electoral va comportar la fusió definitiva dels dos grups en la Lliga Regionalista, partit que va convertir el diari La Veu de Catalunya en el seu principal òrgan de difusió i que va reforçar la força electoral del catalanisme. A la junta directiva de la nova organització, presidida pel Doctor Robert, hi estarien Verdaguer Callís i el doctor Fargas. La Lliga esdevenia així la primera formació política moderna de l’Estat espanyol, trencant el monopoli de les classes benestants i dotant-se d’una organització eficaç (afiliats, centres polítics, secretaria electoral, publicacions, etc.).

enric prat de la riba.jpgA les eleccions municipals del mateix any, la Lliga va obtenir onze regidors a l’Ajuntament de Barcelona, mentre que els republicans n’aconseguien onze i els partits dinàstics només quatre. Per primer cop, les candidatures no dinàstiques triomfaven a Barcelona. A partir d’aquell moment, el joc polític a Catalunya ja no passaria pel torn dinàstic entre conservadors i liberals, sinó que l’hegemonia electoral es disputaria entre republicans i catalanistes com a forces polítiques majoritàries. A més, la victòria barcelonina de la Lliga va servir per demostrar la coherència de la seva línea de participació política. El carlisme català anava perdent força i a començament de segle bona part dels seus simpatitzants –ja fossin gent del poble o petits i mitjans hisendats–havien passat a les files del catalanisme.

Al llarg de les primeres dècades del segle XX, la Lliga Regionalista es consolidaria com el partit hegemònic a Catalunya sota l’ideari definit per Enric Prat de la Riba a l’obra La Nacionalitat Catalana (1906). La Lliga reclamava el dret de Catalunya a l’autonomia política, però es mostrava disposada a intervenir en la vida política espanyola amb l’objectiu de modernitzar i descentralitzar l’Estat. Així, mentre Prat de la Riba es convertia en el principal referent de la política lligaire “Catalunya endins”, Francesc Cambó exerciria el seu paper de defensor dels interessos catalans a Madrid.

Els primers anys de la Lliga, però, no van ser gens fàcils ja que el nou partit va haver de fer front a l’expansió del republicanisme lerrouxista i a les discrepàncies ideològiques internes entre els homes de tarannà més progressista i la majoria dels dirigents més conservadors i possibilistes. Així, després dels èxits electorals de 1901, les eleccions de 1903 no van ser favorables als seus interessos ja que les forces republicanes van imposar-se tant a les generals com a les municipals. Igualment, la Lliga també seria derrotada a les eleccions de 1905.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    • Josep Angel

      17/02/2011 - 12:53

      Estem en el de sempre, parlar de la Lliga Regionalista com l’única història del catalanisme de principis del segle XX. És veritat que els republicans catalanistes estaven barrejats amb els lerrouxistes en Unió Republicana abans que es separessin el 1906 al formar-se Solidaritat Catalana, quan se’n van adonar de la naturalesa anticatalanista de Lerroux , però dins de les files dels republicans catalanistes hi ha la base dels futurs moviments per l’autodeterminació de Catalunya al contrari de la Lliga que era Regionalista i acceptava la monarquia espanyola.

      També hi havia el que quedava d’Unió Catalanista, que dirigida per Martí i Julià, va anar avançant cap el separatisme d’esquerres i encara que era minoritària en aquells moments, va inspirar a Francesc Macià a crear el partit Estat Català i que als anys trenta juntament amb els republicans catalanistes van formar el gran i autèntic moviment per l’autodeterminació de Catalunya.

      Encara que inicialment la Lliga Regionalista de Catalunya va lluitar per llengua catalana i per l’autonomia, això si, sense qüestionar la monarquia ni la unitat de Espanya, va participar en governs conservadors i va anar colze a colze amb els militars més espanyolistes per reprimir sagnantment als sindicalistes catalans, que als anys 20 lluitaven per la vida digna dels treballadors.

      Per cert, sindicalistes catalans que en aquells anys 20 eren majoritàriament anarcosindicalistes i que van escriure algunes de les pàgines més heroiques del poble català amb les seves vagues revolucionàries i amb la seva guerra sagnant contra els pistolers patronals, molts dels quals afins a la Lliga Regionalista i contra els policies i militars espanyols.

      Molts d’aquests anarcosindicalistes catalans dels anys 20, la majoria, foren la base del catalanisme d’esquerres als anys 30, tant de ERC com del BOC com dels sindicalistes trentistes de Joan Peiró. La CNT-FAI dels anys trenta estava formada majoritàriamen, a part d’alguns coneguts dirigens, per gens que no havien viscut aquells anys 20 i amb una forta presència a tot l’estat espanyol, cosa que no passava als anys 20 en que la CNT era en 80 per cent de militància catalana.

      Malgrat, tot en alguns escrits de tendència tant Regionalista com Espanyolista situen a tots aquells sindicalistes catalans de soca rel i amb gran amor per la llibertat per la seva terra dels anys 20, dins del “movimiento anarquista espanyol”, de manera tòpica i interessada.

      Si nó, llegiu les memòries de Simó Piera i Pagès, que fou el líder de la CNT catalana en la vaga general iniciada en la Canadenca el 1919, en que s’aconseguiren les històriques 8 hores de treball. Que fou un dels principals organitzadors de la defensa i resposta armada dels sagnants anys 1920 i 1921. Que en 1931 va ingressar a ERC mentre seguia militant en l’anarcosindicalisme trentista de Peiró. Doncs bé, Simó Piera en aquest llibre de memòries se’n riu del Regionalisme de la Lliga que era monàrquica, amiga dels militars i antiobrera, mentre afirma que la majoria d’anarcosindicalistes catalans dels anys 20 volien més la llibertat total de Catalunya que els de la Lliga.

      També és interessant veure els escrits de Francesc Macià i la revista del seu grup dels anys 20 L’intransigent, en les que denúncia constantment l’espanyolisme de la Lliga i la seva complicitat amb les autoritats espanyoles en la repressió contra els treballadors catalans.

      Per tant si parlem de la història del catalanisme i parlem quasi exclusivament de la Lliga Regionalista, parlem de la història d’un poble català patètic, només des del punt de vista de la minoritària però influent burgesia, d’un poble anitobrer, poc revolucionari, submís de la monarquia espanyola i amic dels militars espanyols, cosa que no és veritat. La història del poble català de principis del segle XX per seva llibertat és molt més digna, valenta, revolucionària i àmplia que reduir-la història vergonyosa de la Lliga Regionalista.

    • Martí

      17/02/2011 - 14:15

      Marededéusenyor! Quina excitamenta política.

      Aquest blog no és polític sinó històric. Té centenars d’articles i en aquest en concret s’analitza el catalanisme del 1899 al 1905. La CNT es va fundar el 1910 i la FAI el 1927.

      De tota manera el simple fet d’escriure el comentari ja serveix com a mostra del perquè de la manca d’èxits del catalanisme al segle XX: ens excita criticar els compatriotes i poder ser més papistes que el Papa.

    • Vicente Moreno Cullell

      17/02/2011 - 16:40

      Josep Angel,

      Com bé ha puntualitzat més amunt en Martí, aquesta entrada s’ha de contextualitzar com a una part del conjunt d’articles que s’aniran publicant properament sobre el segle XX català. Concretament, aquí m’he limitat a parlar del període que va entre el tancament de caixes i el 1905, és a dir, des del desengany respecte del regeneracionisme fins al moment previ als fets del Cu-cut! que portarien a la formació de la Solidaritat Catalana. Així que ja arribaran les entrades referides tant al republicanisme (anteriorment ja s’ha apuntat alguna cosa) com al catalanisme d’esquerres i a l’anarcosindicalisme de la CNT. Paciència, que tot arribarà. La meva idea és respectar la cronologia perquè els lectors tinguin la possibilitat de seguir la qüestió de forma lineal.

      Efectivament, com has comentat, la Lliga Regionalista és la formació política de la burgesia industrial catalana. Mai pot ser considerada com una formació independentista, sinó possibilista i col·laboracionista amb el govern de Madrid. Igualment, és un partit marcadament de classe i que engloba els elements “d’ordre” de la societat catalana, i com a tal no dubtarà a l’hora de reprimir l’obrerisme que posava en qüestió l’ordre social capitalista i feia perillar els seus beneficis. De la mateixa manera, la Lliga no és l’única formació catalanista de la Catalunya del primer terç del segle XX. Faltaria més! Tot i això, no podem negar la seva importància històrica com a representant d’un catalanisme conservador que va permetre una sèrie d’avenços, com ara l’articulació de la Mancomunitat. No es poden entendre ni les dinàmiques polítiques catalanes ni espanyoles sense el seu estudi. S’estigui d’acord o no amb el seu paper.

      Gràcies a tots dos per llegir-nos i participar del blog.

    • Josep Angel

      17/02/2011 - 20:33

      És cert que l’article que he comentat és refereix a una època concreta fins a 1905 i jo a més he comentat fets posteriors que eren la seva conseqüència. He de dir que l’anàlisi de la formació del catalanisme conservador que fa Moreno Cullell hem sembla molt bo i il•lustratiu al igual que altres articles, res a dir. També és cert que els únics que van aconseguir la unitat suficient per fer un partit catalanista van ser els de la Lliga Regionalista i per molt burgesos que fossin, van fer grans avenços per a la llengua i l’autonomia per Catalunya.

      El que volia dir és que encara que el conservadors de la Lliga monopolitzessin mediàticament el catalanisme, els moviments republicans catalanistes i sectors més sindicalistes que en aquell moment no podien fer-ho per divisions o estar embarcats en altres lluites socials urgents, tenien dins seu l’essència de l’autèntica lluita per la llibertat catalana com es veuria anys posteriors. Serien ells els que acabarien creant el moviment per l’autodeterminació de Catalunya més endavant i no les de la Lliga, que van optar per la col•laboració amb les autoritats centralistes espanyoles en totes les posteriors repressions; vaga de la Canadenca, cop d’estat de Primo de Rivera, Octubre de 1934, cop d’estat de Franco, per exemple.

      Per tant davant d’aquests fets, no crec que com deia el Martí, el problema de Catalunya sigui gent com jo que critica aquests fets, encara que en un moment donat als conservadors catalans se’ls pugui reconèixer alguna cosa, el problema de Catalunya són les inexcusables traïcions de gens com els de la Lliga Regionalista que abans he citat.

      També afegiré que molta gent no sap que els lerrouxistes, que tant atacaven a la Lliga i al Catalanisme a principis del segle XX, van acabar participant activament en el desenvolupament de la Mancomunitat de Catalunya i participant activa i fermament en la campanya autonomista de 1918-19 de la maneta de la Lliga i els carlistes i tots dient el mateix, Viva Espanya i Visca Catalunya. Evidentment els separatistes de Macià i els republicans catalanistes de Layret van acabar desmarcant-se d’aquesta campanya. El mateix Salvador Seguí es mofava del catalanisme regionalista de la Lliga dient que els anarcosindicalistes catalans si que volien la independència de Catalunya. Evidentment no tots els cenetistes espanyols hi estaven d’acord, però ara parlo dels anarcosindicalistes catalans.

      Ja sé que m’he anat un altre cop un altre època però sols volia dir que encara que nosaltres ja ens entenem, la majoria de gent encara es pensa que la Lliga era màxima representació del catalanisme de la societat catalana, cosa que nos és certa i en la que Moreno Cullell també hi està d’acord pel que m’ha dit en el comentari anterior. No obstant això hauríem de fer entre tots quelcom més per què no arreli aquest tòpic interessat.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús