Les primeres respostes a la crisi de 1929: polítiques deflacionistes i proteccionismes econòmics

Tradicionalment, el capitalisme ja havia patit crisis i, de fet, es consideraven inevitables i associades al propi sistema. Normalment, els cicles econòmics expansius sempre havien acabat en una situació d’excés d’oferta. Però, la situació sempre s’havia recuperat en poc temps i les empreses supervivents podien reiniciar el cicle. La doctrina oficial del liberalisme considerava que el mercat era el regulador natural de les activitats econòmiques. És a dir, que el propi mercat es regulava a través de l’equilibri entre l’oferta i la demanda.

La intervenció de l’Estat en aquests mecanismes econòmics es considerava antinatural i estava reduïda al mínim. Així, les primeres mesures que els Estats van adoptar davant la crisi econòmica van ser de tipus tradicional: les polítiques deflacionistes i el proteccionisme econòmic.

International_depression.png

Els governs van tendir a aplicar la recepta clàssica del liberalisme econòmic i van potenciar la deflació amb l’objectiu de fomentar la baixada de preus per reactivar el consum. Les úniques mesures estatals consistien a reduir el dèficit públic i la despesa fins a equilibrar els pressupostos i procurar mantenir la fortalesa de la moneda. Per la seva part, l’empresa privada reduïa els salaris per mantenir la supervivència. Aquesta combinació de mesures condueix a la deflació. És a dir, la disminució de la circulació monetària que comporta, a més, el creixement de la taxa d’atur.

Aquesta política va ser la que va ser aplicada, una vegada més, en tots els països implicats en la crisi. El problema va ser que passava el temps i la depressió no mostrava símptomes d’acabar-se. Amb el fracàs d’aquesta política i l’accentuació de la crisi tot el sistema capitalista semblava estar posat en qüestió.

Real_National_Product_in_the_Great_Depression.gifEls importants problemes financers van portar els governs a aplicar polítiques proteccionistes respecte del comerç, basant-se en un nacionalisme econòmic extrem que buscava protegir les indústries i l’agricultura nacionals posant barreres a les importacions. Els primers en aplicar-ho van ser els propis Estats Units, amb l’aprovació de la Hawley-Smoot Tariff Act el juny de 1930, començant així una “guerra comercial” amb un impacte eminentment negatiu sobre l’economia mundial.

Per tal de protegir les produccions nacionals contra la competència estrangera, el països van tancar els seus mercats a les importacions, incrementant les taxes duaneres. Per exemple, la Gran Bretanya, baluard del liberalisme econòmic, va implantar un feroç proteccionisme i el 1932 el govern de Unió Nacional del laborista MacDonald abandonaria el lliurecanvi. Tot un símbol de la situació.

Les relacions econòmiques, ja castigades per la mateixa crisi, es ressentirien força d’aquest proteccionisme econòmic. Els governs van passar-se al nacionalisme econòmic i van animar els consumidors a consumir “anglès”, “francès” o “alemany”. Un recel cap als altres països i la manca de solidaritat internacional van ser els efectes de l’abandonament dels principis que havien marcat les relacions econòmiques fins aleshores. La crisi va capgirar totalment la situació de prosperitat i entesa internacional.

A Europa, les desinversions fetes pels Estats Units tindrien el mateix resultat, o encara pitjor, que al país on s’havia iniciat la Depressió. El fracàs de les receptes clàssiques per combatre les crisis econòmiques provocaria greus tensions en molts països. I aquestes convulsions socials, a la seva vegada, amenaçarien moltes democràcies. Només les democràcies més forta tradició resistirien la crisi. El cas mes greu va donar-se a l’Alemanya de la República de Weimar, on les pèssimes condicions econòmiques ocasionarien l’ascens dels totalitarismes i la victòria electoral d’Adolf Hitler al 1932, i la seva presa del poder el 1933. El règim democràtic, incapaç de donar solucions a la situació, va ser liquidat per la dictadura nazi.

El 1932, als Estats Units es produiria un canvi de govern. La Depressió posava fi al republicanisme polític, desprestigiat per la manca de respostes i l’injustificable optimisme del president Hoover. Franklin Delano Roosevelt guanyava les eleccions, amb la promesa d’acabar amb el període de recessió. La política que aplicaria amb aquest fi és coneguda com a New Deal, i posaria les bases de l’Estat del Benestar modern.

Comparteix

    Etiquetes: , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús