Les actituds espanyoles davant la guerra de Cuba

Des de 1895 la vida política de la Península va estar condicionada pels transcurs de la guerra a les colònies i per l’enfrontament amb els Estats Units. Durant tot el període d’enfrontament, tant per part del govern conservador com del liberal, la principal preocupació va residir en aconseguir un consens nacional per les accions bèl·liques i en trobar els recursos necessaris per tal de fer front als requeriments de la guerra.

La consigna de les forces del règim va ser unir-se en un esforç comú. En canvi, l’escàs èxit en el transcurs dels esdeveniments va fer que es comencessin a revelar les diferències entre grups i partidaris. A més, la societat espanyola es va dividir entre aquells que recolzaven l’opció bèl·lica (partits dinàstics, gran part dels republicans i els carlistes) i els partidaris d’una solució pacífica (federals, socialistes, anarquistes i alguns sectors nacionalistes).

guerra de cuba.jpg

La guerra era considerada pels partits dinàstics com un mal menor, en tant que representava un desenllaç ràpid i honrós a un problema que no tenia millor solució. Els polítics del règim eren conscients de la superioritat nord-americana i dels escassos mitjans militars amb els quals disposaven per oposar-se a ells. Sabien que la guerra estava perduda, però els semblava preferible perdre les colònies d’aquesta manera, abans que cedir-les pacíficament i posar en perill l’estabilitat del sistema polític i de la monarquia.

Allò que veritablement espantava els partits dinàstics eren les conseqüències que podia tenir la pèrdua de Cuba o Filipines: que l’exèrcit es sentís traït i protagonitzés un pronunciament militar; i que aquest fos recolzat per moviments populars convenientment instrumentalitzats pels partits antidinàstics.

Altres sectors socials es sentien preocupats essencialment per la pròpia pèrdua de les colònies. Eren els grups colonials amb interessos a les illes: comerciants, “hacendados” i inversors amb interessos a Ultramar; militars i funcionaris destinats en aquestes, compromesos amb la seva administració, i amb fortes arrels econòmiques i oligàrquiques en aquells territoris; les ordres religioses vinculades a Filipines; les societats geogràfiques de l’expansió colonial.

Els empresaris espanyols interessats en el negoci colonial però sense inversions directes a les colònies –els tèxtils catalans, els cerealistes castellans i la siderúrgia basca–, conscients què el procés independentista a les colònies era imparable i què la situació de guerra només perjudicava els seus interessos, van recolzar una sortida ràpida al conflicte, acompanyada per una dura negociació en favor del manteniment dels drets d’entrada dels productes espanyols a les antigues colònies. Allò important era mantenir la possibilitat d’obtenir beneficis de les colònies, fos qui fos l’administrador polític.

D’altra banda, la premsa i l’Església van actuar com elements legitimadors de la guerra.

Tot i els temors dels governants, els partits antidinàstics no van aprofitar la guerra per atemptar contra el sistema polític, degut en part a que aquests grups no tenien a finals de segle, una gran implantació social, ni la capacitat per convertir-se en alternativa del govern.

La_fallera_de_l'oncle_Sam.JPG

La guerra, però, va provocar la consolidació de noves formacions dissidents –especialment nacionalistes i socialistes–, davant les quals s’obria un futur incert en el qual havien de trobar el seu espai polític. En canvi, els resultats de la contesa no van provocar grans variacions en el mapa polític espanyol, i, sobretot, no van suposar una amenaça pel règim. Pel que fa a l’entramat institucional, es van mantenir la Constitució, el titular de la Corona, una composició de les Corts similar, els mateixos partits i, fins i tot, els mecanismes polítics que tant es van criticar.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús