La fragilitat del colonialisme espanyol a Cuba en el segle XIX

Mentre les grans potències europees van caracteritzar-se en el segle XIX per l’articulació de grans imperis colonials i comercials, en el cas espanyol aquest procés va ser invers i va culminar amb la pèrdua del gran imperi americà forjat des de finals del segle XV. Així, en el procés de revolucions liberals que va caracteritzar el primer terç del segle XIX, les colònies espanyoles van emancipar-se donant lloc a la creació de nombrosos Estats independents. Finalitzat aquest procés només restarien sota domini espanyol Cuba i Puerto Rico.

El 1868, però, amb l’anomenat “Grito de Yara”, va iniciar-se un llarg procés que acabaria d’ensorrar l’imperi colonial espanyol. Amb aquesta insurrecció, dirigida per alguns propietaris criolls i amb un important suport popular, s’iniciava la Guerra dels Deu Anys (1868-1878) que pretenia posar fi a l’esclavitud a l’illa. Per tal de pacificar l’illa, el govern d’Amadeu I va intentar tirar endavant un projecte d’abolició de l’esclavitud i de concessió de reformes polítiques, però la negativa dels sectors econòmics espanyols amb interessos a Cuba (bona part d’ells catalans) a aquestes reformes va frustrar la reforma, tot encoratjant els revoltats a continuar la guerra.

Embarcament_dels_voluntaris_catalans_al_port_de_Barcelona.jpg

Així, la guerra a Cuba va seguir sense que els diferents governs republicans que van succeir Amadeu I fossin capaços de millorar la situació. A més, les autoritats i els funcionaris espanyols a l’illa es decantaven per la solució monàrquica alfonsina i actuaven majoritàriament al marge del poder republicà. Una de les solucions frustrades que van intentar introduir-se en aquest període va ser la formulació de l’estructura federal de l’Estat que considerava Cuba (i Puerto Rico) com un territori més del conjunt d’Estats que integrarien l’Espanya federal.

guerra diez años.jpg

Seria en el temps de la Restauració quan es possés fi a la insurrecció cubana combinant l’acció militar amb la negociació. Així, el 1878 es va signar la Pau de Zanjón que incloïa una àmplia amnistia, l’abolició de l’esclavitud (que no s’aprovaria fins 1888), la llibertat de comerç i la promesa de la introducció d’un seguit de reformes polítiques i administratives que donarien a Cuba representació a les corts espanyoles.

Seguint el model bipartidista que el sistema de la Restauració havia introduït a la Península, van crear-se dos grans partits que serien l’eix de la política cubana: el Partido Autonomista i la Unión Constitucional. Mentre que els constitucionalistes eren un partit de caràcter espanyolista i integrat fonamentalment pels peninsulars instal·lats a Cuba, els autonomistes propugnaven un programa reformista en el camp econòmic i polític i van ser capaços d’aconseguir una àmplia representació al parlament espanyol.

A Espanya, el Partit Liberal liderat per Sagasta va mostrar-se favorable a introduir reformes polítiques a Cuba, però només va ser capaç de concretar l’abolició formal de l’esclavitud (1888). Així, quan, el 1893, Maura va proposar un projecte de reforma de l’estatut colonial de l’illa, aquest va ser derrotat al parlament per la pressió dels grups econòmics espanyols amb negocis a Cuba, sempre intransigents a l’hora de fer cap concessió que pogués posar en perill els seus interessos econòmics i els privilegis dels que gaudien.

Independencia_de_Cuba,_revista_la_flaca,_1873..jpg

En el camp econòmic, a Cuba estava implantada una economia de plantació, basada en el cultiu del sucre i en menor mesura del cafè, del tabac i dels plàtans. Aquest tipus d’explotació es realitzava als “ingenios”, descansava sobre mà d’obra esclava i la producció estava bolcada cap al comerç exterior. A partir de 1880 va culminar la revolució industrial sucrera, es va modernitzar la producció mitjançant la introducció de maquinària i van aparèixer les fàbriques.

Aquestes circumstancies, juntament amb el canvi de legislació, van provocar que es passés d’un sistema esclavista a un assalariat, en el qual va anar augmentant-se la contractació de treballadors vinguts de la Península.

Les exportacions van augmentar la seva orientació cap al mercat internacional, en especial cap als Estat Units, Gran Bretanya i els països del nord d’Europa, la qual cosa va fer que es perdessin molts dels vincles que unien la illa amb la Península. La dependència del mercat nord-americà va créixer fins al punt què en 1890 es vengués més del 90% de la collita de sucre al trust sucrer de refinadores de Nova York. En xifres exactes al 1850, els Estats Units compraven el 30% de la producció de sucre, al 1880 el 80 % i al 1894, les xifres augmentaren fins al 91% del total. Aquest fet suposà una aproximació de la burgesia americana a la burgesia criolla cubana, les quals eren les encarregades de portar a terme les relacions comercials.

La Llei de Relacions Comercials amb Cuba, decretada l’any 1882 pel govern liberal de Sagasta, significava que a partir d’aleshores Cuba havia d’exportar tots els seus excedents sense aranzels, venent els seus productes, tothora, a un país tercer, els Estats Units, mentre que no podia vendre a Espanya. Per contra, Cuba, només podia rebre o comprar productes arribats des d’Espanya. La promulgació i pràctica d’aquesta llei suposaria una de les causes de la pèrdua definitiva de les colònies. L’illa viuria un malestar polític, al qual s’afegia el rebuig que provocava un règim aranzelari que responia més als interessos fiscals i proteccionistes de la metròpoli que a les necessitats dels sectors productius cubans.

Aquesta situació es va agreujar l’any 1890, quan l’administració del president nord-americà William McKinley va decidir aprovar un aranzel que restringia l’entrada del sucre i del tabac elaborat a Cuba en el mercat nord-americà, en resposta als altíssims drets que els productes americans havien de pagar a l’illa. L’adopció d’aquesta mesura va provocar la creació d’una organització en defensa dels productes cubans i en contra de la metròpoli.

La_fallera_de_l'oncle_Sam.JPG

L’anomenat Moviment Econòmic va reclamar una reforma aranzelària que permetés l’entrada dels productes estrangers al mercat cubà, així com la modificació de les lleis que, des de 1882, regulaven les relacions mercantils entre colònia i metròpoli i que, havien imposat un desarmament aranzelari gradual i complet pels productes peninsulars a Cuba, sense decretar una reciprocitat pels productes cubans a Espanya. La llei “Bill McKinley” suposava l’ajustament dels desequilibris econòmics d’Espanya a la política colonial, de manera que Espanya va haver de renunciar a les seves pretensions de dominació d’aquell mercat.

Espanya veient que els interessos cubans s’apropaven als interessos americans es va veure obligada aleshores a realitzar un projecte de reforma d’autonomia per a la illa, el 1893, a mans d’Antonio Maura. Aquest projecte suposava l’ampliació de les capacitats dels municipis regits per governadors i un consell d’administració consultiu, que estava format per 24 membres. En definitiva, es pretenia atorgar una certa autonomia a l’illa. Però aquest projecte també va aixecar les protestes, doncs va rebre una forta oposició per part dels colonialistes i del Partit Conservador, sectors els quals faran fracassar aquest projecte i es mostraran partidaris d’una política restrictiva i forta envers l’illa.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús