El crac de 1929

Les crisis econòmiques ja eren considerades com un mal endèmic del sistema capitalista després de que s’haguessin produït al llarg del segle XIX amb un ritme regular, fins al punt que es pensava que era un mecanisme del propi sistema. En els intents per a corregir-les hi trobaríem, inclús, propostes basades en els principis del pensament socialista.

New Deal.jpgPerò la crisi de 1929 tindria unes característiques pròpies. El mecanisme de producció i consum, base del sistema econòmic capitalista, van veure’s substituïts i alterats per l’abundància de capitals. Aquesta important inversió de factors es manifestaria en forma de crisi. Però no seria una crisi qualsevol, sinó la més profunda, extensa i llarga coneguda fins aleshores.

Abans de l’esclat de la crisi de 1929 ja s’havien produït una sèrie d’avisos preocupants als Estats Units. El sector de la construcció experimentava una forta davallada des de feia mesos, i algun important especulador ja s’havia arruïnat. Però cap dels símptomes es va tenir en compte i semblava que el procés especulatiu podia continuar indefinidament.

Així, la crisi va desencadenar-se en un moment temporal concret: la segona quinzena de l’octubre de 1929.

El crac de 1929, també anomenat la caiguda de la Borsa de Wall Street, va representar la fallida del mercat de valors a finals d’octubre, de 1929. Començava el 24 d’octubre amb l’anomenat “Dijous negre” i continuava fins el 29 d’octubre de 1929, el “Dimarts negre”, quan el valor de les accions en el New York Stock Exchange (NYSE) queia de forma imparable. De fet, els darrers dies varen viure una agitació del mercat amb fortes vendes provocades per pànic intercalat amb períodes breus de recuperació.

El 3 de setembre de 1929, l’índex Dow Jones havia arribat a un màxim de 381,17 punts. El 21 d’octubre, al Senat es rebutjava una esmena per imposar aranzels només a les importacions agrícoles. Tres dies més tard la borsa patia el seu primer sotrac. Es batia el record de 13 milions d’accions negociades en un dia. El mercat estava pres pel pànic.

Crowd_outside_nyse.jpgInicialment, ens trobem davant d’una crisi creditícia que va esclatar espectacularment a la Borsa de Nova York, a Wall Street, el dijous 24 d’octubre, el “Dijous Negre”. Aquell dia la venda massiva de valors va arribar a 13 milions de títols (documents que estableixen la propietat d’un actiu financer).

La primera afluència de paper va enfonsar els preus i els agents de borsa van precipitar-se oferint valors i agreujant la situació. Abans de migdia del “Dijous Negre”, ja hi havia hagut onze suïcidis d’importants inversors.

A migdia del 24 d’octubre uns quants banquers de Wall Street van reunir-se per trobar una solució a la crisi. El grup incloïa Thomas W. Lamont, cap en funcions de Morgan Bank; Albert Wiggin màxim executiu del Chase National Bank i Charles E. Mitchell, president del National City Bank. Van escollir Richard Whitney, vicepresident de la borsa, per actuar en el seu nom. Amb el suport dels recursos financers dels tres bancs, Whitney va mirar d’adquirir un paquet important d’accions de la U.S. Steel a un preu ben per damunt del de mercat. Per a no aixecar sospites entre els operadors, Whitney fa ofertes similars en altres títols de referència. Encara que aquesta tàctica havia acabat amb una crisi anterior, l’anomenat “Pànic de 1907”, aquesta vegada només tornaria l’estabilitat al mercat de forma temporal.

D’aquesta manera, la intervenció de la banca va aturar la situació i durant els dies següents semblaria que el perill havia passat. El mateix president Hoover va intervenir per a calmar el món econòmic. Durant el cap de setmana, els esdeveniments van ser recollits àmpliament per tots els diaris. El dilluns, 28 d’octubre, els inversors decidien sortir del mercat i la caiguda continuava amb un rècord de pèrdua del Dow Jones d’un 13% en una sessió.

William C. Durant, magnat del sector automobilístic, va reunir-se amb membres de la família Rockefeller i d’altres gegants financers per a comprar grans quantitats d’accions i demostrar al públic la seva confiança en el mercat, però el seu esforç fracassaria. El “Dimarts Negre” la caiguda lliure de la borsa va mesurar-se en setze milions de títols posats a la venda. La crisi ja era una realitat.

En una setmana s’havien perdut els guanys de tot un any, arribant a unes pèrdues totals que els economistes han avaluat en 18 bilions de dòlars. L’índex Dow Jones tornava a batre un record negatiu i va caure un 12% amb 16,4 milions d’accions negociades.

1929_wall_street_crash_graph.png

El fenomen es repetiria en les següents jornades i l’enfonsament de les cotitzacions sembraria el pànic entre els inversors que intentarien vendre a la desesperada, desfer-se dels seus títols de qualsevol manera. Molts inversors van perdre autèntiques fortunes en poques hores, estenent-se la sensació de pànic. La premsa informava d’una onada de suïcidis entre els inversors.

El preu dels valors, malgrat els esforços, va seguir una davallada sense aturador que continuaria en els anys següents. Era la pitjor crisi borsària de la història. Després del crac, l’índex continuaria baixant fins a arribar als 41.22 punts el 8 de juliol de 1932. Era l’índex més baix que la borsa havia tingut des dels anys 1800, i no recuperaria el seu nivell de cotització fins el novembre de 1954, gairebé un quart de segle més tard.

1930-67B.gif

La dramàtica situació no feia més que reflectir la sobrevaloració que havien tingut els valors financers, gran part dels quals sortien a la borsa amb una cotització molt per sobre del seu preu real. Amb la crisi es van fer patents dos dels defectes bàsics del desenvolupament nord-americà dels anys vint: l’especulació salvatge i l’excessiva utilització del crèdit com a motor fictici del sistema econòmic del país.

La caiguda venia després d’un boom especulatiu format al final dels anys vint, que havia portat a milions de nord-americans a invertir fortament en borsa, fins i tot amb préstecs aconseguits especialment per a tal fi. La pujada continua dels preus de les accions animava més gent a invertir, confiant que les accions augmentarien més, provocant així noves pujades, i creant una bombolla econòmica.

Els garants del sistema eren, per tant, els crèdits bancaris, i quan aquesta peça del sistema va fallar, la catàstrofe va arrossegar en cadena tots els sectors de la societat.

Els creditors, perdudes les inversions, no van poder pagar els préstecs i els bancs es van veure impossibilitats de cobrar. Perduts els préstecs, els bancs van veure minvar les seves reserves i, en conseqüència, no van poder mantenir el marge d’interès dels estalviadors que els havien confiat els seus diners. De fet, molts no podran retornar ni els diners que els havien estat dipositats. Les entitats financeres tancarien l’una darrera de l’altra, afectant en la seva caiguda tota l’estructura industrial que hi tenia en el crèdit la seva base econòmica. Més de 6.000 bancs serien víctimes de la crisi.

La manca de crèdits va afectar negativament les empreses més febles. La demanda de productes industrials que, a més, ja patia la forta competència d’una Europa recuperada de la postguerra, començaria a baixar. Els estocs de mercaderies sense sortida s’acumularien a les fàbriques. Ni la baixada de preus compensaria la pèrdua de capacitat adquisitiva de la població. Moltes empreses van reaccionar a la caiguda de la demanda retallant la producció, acomiadant treballadors, fent suspensió de pagaments i, finalment, tancant les seves portes.

Els economistes de l’època, acostumats a les crisis tradicionals del capitalisme, parlaven del crac com si fos un problema puntual sense aportar-ne solucions ni apreciar la veritable profunditat de la crisi. L’administració tampoc va reaccionar i el president Hoover, incapaç de diagnosticar correctament la crisi, intentaria calmar els seus compatriotes repetint insistentment, durant els quatre anys del seu mandat, que la crisi tenia una fi propera i que aviat tornaria la perduda prosperitat. Per tant, la desorientació de polítics i analistes econòmics va ser general.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    • Marat

      10/02/2011 - 18:41

      Buffff, el darrer paràgraf m’ha esgarrifat.

    • Vicente Moreno Cullell

      10/02/2011 - 19:01

      Oi que tot plegat s’assembla força al que estem vivim amb la crisi actual? Doncs si segueixes les properes entrades sobre el tema trobaràs molts més paral·lelismes, com a mínim, inquietants.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús