La Renaixença: l’articulació d’una nova cultura catalanista

El segle XIX va ser el període de formació de la consciència catalana a través d’un moviment cultural com la Renaixença, que va iniciar la recuperació de la llengua catalana i a reafirmar la pròpia identitat dins d’un Estat que no entenia aquest tret diferencial, i d’un component econòmic com la industrialització davant de l’estructura agrària de la resta de l’Estat. Els catalans del segle XIX se sentien espanyols com a súbdits de la monarquia, però conservaven i van potenciar la consciència del seu tret diferencial dins de l’articulació del nou Estat liberal.

11-setembre-1714.jpg

En els inicis del segle, cent anys després de la instauració dels Borbons en el tron espanyol i la promulgació del Decret de Nova Planta després de la desfeta catalana en la Guerra de Successió, el català pràcticament havia desaparegut com a llengua administrativa i de la cultura. La llengua pròpia del país no tenia cap tipus de presència en les esferes de l’administració estatal, en el sistema d’ensenyament ni en la vida oficial eclesiàstica. Fins i tot, una bona part de les elits culturals i polítiques catalanes l’havien abandonat com a llengua d’ús públic i com a vehicle de comunicació escrita.

Tanmateix, malgrat la depriment situació abans descrita, a començaments del vuit-cents el català continuava viu com a llengua en la parla quotidiana entre la majoria de la població del Principat i era usat com a llengua escrita per a cançons i romanços tradicionals, així com als llibres de divulgació de temàtica religiosa o en llibrets d’entreteniment destinats a un públic popular.

A més, malgrat la tendència uniformitzadora que l’Estat havia practicat al llarg del segle XVIII, la societat catalana va ser capaç de mantenir no tan sols la llengua pròpia del país, sinó també bona part dels seus costums i les seves tradicions, especialment en el que es refereix a la manera de viure, és a dir, en el manteniment d’unes formes pròpies i específiques que caracteritzaven l’organització familiar i del treball, de l’estructura de la propietat i, inclús, del desenvolupament econòmic.

Així, la Renaixença pot definir-se com un moviment cultural i de conscienciació nacionalista sorgit en el si de la burgesia catalana en el marc dels canvis provocats per la industrialització del país i emmarcat en el context general del romanticisme literari i artístic, tot manifestant-se en forma d’iniciatives culturals, poemes, novel·les, peces teatrals, revistes i diaris escrits en català.

aribau.jpg

Bonaventura Carles Aribau

Els objectius dels homes de la Renaixença van ser la defensa dels elements de la identitat de Catalunya dins l’Estat liberal espanyol, fonamentalment a través de la normalització social de l’ús del català com a llengua utilitzable a la vida pública i a la cultura, no tan sols en la intimitat, i aconseguir interessar les capes burgeses per la llengua i la cultura pròpia de Catalunya com a tret diferencial de la resta de l’Estat.

Cronològicament, la Renaixença va iniciar-se amb la publicació, simbòlica, el 1833 de l’Oda titulada La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau (Què val que m´haja tret una enganyosa sort / a veure de més prop las torres de Castella, / si el cant dels trobadors no sent la mia orella, / ni desperta en mon pit un generós record?). Així, ja des de la publicació del poema d’Aribau podem observar el punts bàsic d’aquest moviment: la identificació total de la llengua amb la pàtria.

És en aquest context que va resultar de particular importància la tasca realitzada per Joaquim Rubió i Ors, gràcies al qual van reinstaurar-se els Jocs Florals, el 1859, com una plataforma per promoure la llengua i la literatura catalanes, fet que va permetre la consolidació del moviment cap a la meitat del segle XIX. Amb la instauració d’aquest certamen es buscava preservar la puresa de la llengua escrita, força allunyada del català que es parlava al carrer i que les elits culturals consideraven més aviat groller.

A partir de la recuperació dels Jocs florals, el nombre de autors i de publicacions escrites en llengua catalana va incrementar-se significativament, i va assolir la seva plenitud en els anys 1870-1880 amb les obres de Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller. Així, la Renaixença va recollir la tradició oral i va recuperar-se la literatura en català en tots els gèneres després de tres segles de decadència cultural.

ec030900ɨ

Per tal d’assolir els seus objectius, els renaixentistes van aprofundir en els coneixements de la història de l’Edat Mitjana catalana com a període d’esplendor nacional. La defensa del patrimoni documental català o la recuperació dels fets i els noms propis de la història de Catalunya a través de llibres, articles periodístics o conferències van esdevenir un element cabdal de la Renaixença cultural catalana en el vuit-cents.

renaixença.gifIgualment, la publicació de les obres de divulgació històrica d’una nova fornada d’historiadors romàntics com Pròsper de Bofarull, Joan Cortada, Antoni Aulèstia i Pijoan, Antoni de Bofarull o Víctor Balaguer van permetre de recuperar la història de l’antiga Corona d’Aragó, reivindicant el paper dels comtes de Barcelona, i explicant, per primer cop en segles, des d’un punt de vista català les relacions del Principat amb la Monarquia Hispànica.

A la vegada, del moviment van emergir juristes com Estanislau Reynals i Rabassa, Francesc Permanyer i Tuyet o Manuel Duran i Bas que van analitzar el dret català com a expressió de l’ànima del país, tot defensant la idea que el manteniment dels usos i costums del passat reflectien la psicologia col·lectiva d’un poble.

Finalment, un bon grapat de filòlegs, folkloristes i músics, entre d’altres, van dedicar-se a regirar en els arxius per a la recopilació de llegendes, cançons i d’altres manifestacions pròpies del país, que esdevinguessin mostra, també, de la personalitat col·lectiva. Entre tots anirien configurant l’imaginari col·lectiu d’una cultura catalana emergent.

En paral·lel, i pràcticament al marge, per no dir en oposició, a aquesta renaixença literària i cultural controlada per les elits, també va desenvolupar-se un moviment cultural de caràcter cultural propi de Catalunya i que defensava la utilització del “català parlat” –és a dir, una llengua plebea allunyada dels cultismes medievals i moderns, arcaics i en desús, que comportava la inserció de paraules incomprensibles i formes artificioses– i que comptava amb la tradició d’una literatura i un teatre populars centrats en temes de la vida quotidiana.

Renaixensa.jpgL’anomenada Renaixença popular va estendre’s gràcies al paper que van jugar homes com Josep Anselm Clavé (impulsor de societats corals que van interpretar cançons en llengua catalana), Abdó Terrades (autor d’obres teatrals d’agitació política republicanes) i Frederic Soler “Pitarra” (renovador del teatre popular amb la introducció de la sàtira política i d’un humor xavacà molt proper al poble), un conjunt d’autors de caràcter progressista, sense pretensions formals i amb gran projecció popular.

No seria fins als anys setanta del segle XIX quan es produiria un acostament entre els corrents cultes i populars de la Renaixença catalana, fet que va permetre sumar impulsos en la defensa de la llengua i convertir els Jocs Florals en una festa veritablement popular i cívica que esdevingués una plataforma de difusió de la llengua i de propaganda dels autors que hi participaven. A més, en el darrer terç de segle començarien a sorgir publicacions de premsa en llengua catalana (La Renaixensa, Diari Català, La Tramuntana, L’Esquella de la Torratxa, etc.) que esdevindrien un altre instrument important per a la penetració del català en l’espai públic.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús