L’Índia en la primera meitat del segle XX

El CNI anirà evolucionant fins que va convertir-se en un partit polític. Inicialment dominat per personatges moderats, acabarà sent un dels motors de procés de independència de l’Índia.

Brit_IndianEmpire.jpg

La pressió del nacionalisme indi farà que el govern britànic acabi introduint petites reformes en el sistema administratiu colonial. L’elit índia va introduir-se en el consell executiu –27 membres indis sobre 60–. Després de la Primera Guerra Mundial s’introduiran noves reformes.

La mobilització de tropes índies als fronts de guerra europeus (2 milions) va generar un fort malestar entre la població índia. El 1915, Gandhi, que havia organitzat a Sud-àfrica un moviment de resistència no violenta contra el colonialisme britànic, va retornar a l’Índia incorporant-se al Consell Nacional Indi.

Gandhi.jpg

Mahatma Gandhi

Gandhi va introduir el seu esperit de resistència no violenta al Consell Nacional Indi. Així, Gandhi promourà el boicot i la desobediència civil que va ser contestada per l’administració britànica amb la matança d’Amritjar (379 morts i 1.200 ferits) que va fer que el moviment nacionalista indi anti britànic s’expandís encara més.

La realitat és que el Mahatma Gandhi era un personatge més religiós que polític i les seves postures xocaven amb els estrategs del partit, però en els anys vint la seva autoritat moral i la seva capacitat de mobilització de les masses van fer-se indispensables per al CNI.

L’Acta Índia de 1919 va establir una relació paritària en el consell executiu del govern virregnal i va ampliar-se a dos terços electes la representació al consell legislatiu. L’elit hindú va veure com es concedia també un sufragi censatari molt restringit que no resultava satisfactori per al nacionalisme indi perquè era una reforma elitista.

L’administració britànica va separar l’Índia musulmana de l’Índia hindú, potenciant així la Lliga Musulmana Awami dirigida per Jinnah. El govern britànic instrumentalitzava així la qüestió religiosa. El Consell Nacional Indi, per contra, era un moviment no confessional.

El Consell Nacional Indi va radicalitzar les seves exigències polítiques i el 1928 de la mà de Gandhi i Nehru –de tendència socialdemòcrata– va iniciar el seu projecte independentista. El CNI es convertia en un moviment popular que iniciava una campanya de desobediència civil amb la vaga de fam de Gandhi.

Aquesta campanya no tindrà èxit i l’administració britànica practicarà una política repressiva que va portar Gandhi a la presó. Tot i la repressió britànica, el moviment independentista va anar estenent-se.

Una nova reforma institucional (1935) concedirà l’autogovern a les províncies i obrirà el sufragi a les classes mitjanes i les classes obreres amb ingressos estables. Tot i això, el Consell Nacional Indi demanarà l’abolició del sistema de castes adoptant un programa social de tendència socialdemòcrata. Serà a les eleccions de 1937 quan el CNI aconsegueixi el seu gran triomf.

El Consell Nacional Indi aconseguia el 1937 la victòria electoral i la governació de sis de les onze províncies de l’Índia. Tot i el creixement del CNI, a l’Índia musulmana la victòria electoral va ser per a la Lliga Awami. Es configurava així una forta divisió entre hindús i musulmans.

L’esclat de la Segona Guerra Mundial va fer que el Consell Nacional Indi promogués una campanya contra la presència britànica a l’Índia. Gandhi i la cúpula del seu partit van ser empresonats, el que va permetre que els nacionalistes hindús de Bosse en aliança amb els japonesos formessin l’exèrcit nacional indi per lluitar contra els britànics. Esclatava així una guerra civil entre els indis.

Fenòmens similars van donar-se a Indonèsia i Indoxina perquè des de Japó es va promoure els sectors nacionalistes contra els països occidentals. Els exèrcits japonesos van avançar sobre Indoxina fent fora els ocupants francesos.

El 1944 el govern britànic va posar en llibertat a la cúpula del Consell Nacional Indi i va iniciar les converses sobre el futur de l’Índia amb dos propostes independentistes; la independència amb la permanència dins de l’Imperi Britànic proposada pels britànics i la demanda d’independència total que proposava el CNI.

Els britànics van recolzar-se en la Lliga Awami que defensava la partició de l’Índia. Gandhi defensava la necessitat d’aconseguir primer la independència i la formació d’una confederació entre hindús i musulmans. La Lliga musulmana en canvi volia aconseguir primer la partició de l’Índia.

El 1946 la divisió entre hindús i musulmans va portar a una matança genocida entre ètnies que va fer ingovernable la situació, el que va fer que finalment el 1947 el govern laborista britànic concedís la independència de l’Índia (hindú) i el Pakistan (musulmà). Es formaven així dos estats dividits i enfrontats entre si.

Partage_de_l'Inde.png

India_Pakistan1947.jpg

Gandhi serà assassinat el 1948 per un hinduista radical, grup minoritari dins del moviment nacionalista indi. L’Índia es vincularà a econòmicament a Gran Bretanya i defensarà una política neutral. L’aliança amb els britànics es trencarà quan es concedeixí la independència al Pakistan Oriental.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    • Maria

      02/02/2011 - 19:19

      Podríeu posar quins drets defensava Gandhi, no?

    • Vicente Moreno Cullell

      02/02/2011 - 21:29

      Intentaré aportar una resposta específica i alguns trets biogràfics, tot i que del text podríem treure algunes conclusions generals al voltant de la figura de Gandhi i dels drets que defensava ja que aquest polític i pensador indi va esdevenir la figura capdavantera del moviment a favor de la independència de l’Índia. Per tant, defensava el dret a la independència (autodeterminació dels pobles, diguem-li com preferiu) de l’Índia.

      Gandhi va estudiar dret a Oxford (1888-1891) i va exercir com a advocat a Bombai, fins el 1893, quan va partir cap a Natal, on va iniciar un moviment en defensa dels indis emigrats basat en la resistència no violenta (la satyagraha). Allí va establir diferents granges cooperatives (ashrams) i va servir-se del diari “Indian Opinion”, fundat per ell mateix el 1904, per a difondre les seves idees.

      Empresonat diverses vegades, va tornar al seu país el 1914 i, davant la misèria que comportava el colonialisme britànic, va propugnar el retorn als sistemes socioeconòmics tradicionals com a mètode d’enfrontament polític amb els britànics, amb campanyes de desobediència civil (hartal).

      Empresonat novament en diferents ocasions, va passar a ocupar la presidència del partit del congrés el 1924, recordem que el CNI va ser el principal organisme d’enfrontament polític. A més, va participar en la conferència de la Taula Rodona (Londres, 1931), en la qual va reclamar-se la independència de l’Índia, però que va finalitzar com un fracàs. En tornar de Londres al seu país, va iniciar els dejunis en senyal de protesta i, empresonat novament, no va ser alliberat fins el 1944.

      El 1948, després de l’assignació el 1947 de l’acta d’independència de l’Índia amb la separació del Pakistan (fet al qual ell era contrari), Gandhi va morir assassinat per un extremista hindú. El seu cos va ser incinerat i les cendres escampades al riu Ganges.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús