La crisi de la Tercera República francesa (1914-1940)

El segle XX francès s’iniciava amb la commoció de la Gran Guerra (1914-1918) que posava fi de forma dràstica a la Belle Epoque.

Sonnet_Nouvelle_carte_complete_illustree.jpg

Així, després de l’escalada armamentística i de les tensions polítiques que van caracteritzar el final de segle, Alemanya va declarar la guerra a França el 3 d’agost de 1914. Detingut l’avenç alemany a la batalla del Marme (5-10 de setembre), els exèrcits van restar immobilitzats en la guerra de trinxeres. En els següents anys els francesos haurien de rebutjar les ofensives alemanyes de Verdun (1916) i Chemin des Dames (1917).

French_bayonet_charge.jpg

El 1917, l’entrada dels Estats Units a la guerra compensant la retirada de la Rússia revolucionària va decantar la contesa en favor del bàndol aliat contra els interessos dels imperis. Definitivament, l’onze de novembre de 1918, Alemanya signava l’armistici posant fi al conflicte.

El Tractat de Versalles (28 de juny) retornava a França els territoris d’Alsàcia i Lorena, però aviat sorgiria novament el conflicte polític amb Alemanya per la qüestió de l’impagament de les reparacions de guerra.

Treaty_of_Versailles_Signing,_Hall_of_Mirrors.jpg

El catastròfic balanç de la Primera Guerra Mundial, amb implicacions demogràfiques i infraestructurals, es veuria agreujat per la crisi econòmica subsegüent que va caracteritzar la immediata postguerra –inflació, endeutament creixent del tresor públic, etc.–. Des de 1919, i en conseqüència, esclatarien una sèrie de vagues obreres –a la siderúrgia, al tèxtil, als ferrocarrils– que acabarien, majoritàriament, en fracassos.

A la França d’entreguerres es pot veure una dualitat entre les polítiques d’unitat nacional i les polítiques de reforma social. Així, els referents dels governs entre 1914 i 1936 serà la unitat nacional. El canvi arribarà amb el govern del Front Popular d’esquerres presidit per Blum que serà una síntesi de les polítiques d’unió nacional i les polítiques de reforma social.

França havia perdut 1,5 milions de persones durant la guerra reduint-se la mà d’obra industrial. La producció va veure’s molt ressentida dels efectes de la Gran Guerra i faltava la voluntat política de fer front a la situació realitzant els ajustaments necessaris per realitzar els canvis econòmics i socials necessaris. Els polítics republicans estaven convençuts de que la crisi es superaria mitjançant les virtuts de la propietat privada, uns impostos baixos i obligant Alemanya a pagar les reparacions de guerra.

A França es poden distingir cinc etapes en l’evolució política d’aquest període: el govern del Bloc Nacional de Poincaré (1919-24), la coalició d’esquerres (1924-26), la coalició d’Unió Nacional (1926-32), els governs radicals (1932-36) i el govern del Front Popular de Léon Blum (1936-40).

L’esclat de la guerra havia donat lloc a un govern d’Unió Sagrada per defensar-se de l’agressió alemanya. Això va suposar la integració dels partits catòlics a la República sota el govern presidit per Clemenceau (1917-19). La confrontació de Clemenceau amb els partits d’esquerra farà que els socialistes abandonin el govern i que el 1919 quan Poincaré assumeixi la presidència i proposi un nou govern d’unió nacional per a la postguerra només participin en el govern els partits de centre-dreta, el Partit Radical i els partits catòlics.

France_Chambre_des_deputes_1919.png

El Bloc Nacional va suposar una agrupació de forces conservadores amb totes les característiques de la política des postguerra: revengisme, nacionalisme i tendències autoritàries. Els socialistes ja no estaven disposats a cooperar amb els partits burgesos i buscaven un sistema polític alternatiu per a la República.

Així, la política exterior francesa es caracteritzarà per la pressió sobre Alemanya, mostrant-se intransigent respecte al pagament de les reparacions de guerra com a clau per fer front al deute intern. La reconstrucció del país es farà a costa de les futures reparacions alemanyes.

L’Església catòlica va reconciliar-se amb la República Francesa per l’abandonament de la política anticlerical recuperant-se així les relacions amb el Vaticà i acceptant l’ensenyament religiós dins d’una estructura escolar laica.

Poincare_larger.jpg

Raymond Poincaré

En la política interior, aquest període va caracteritzar-se per les tensions entre govern i sindicats. Així, va haver-hi una sèrie de manifestacions i vagues que van acabar amb violència. Els governants francesos estaven disposats a acabar amb el perill dels extremistes d’esquerra creant un imaginari “perill roig”.

Les lluites polítiques en aquest període es van veure marcades pel fort creixement de la inflació. Els socialistes van ser incapaços de fer front al Bloc Nacional i realitzar una oposició eficaç per la seva divisió interna. El Bloc Nacional va seguir una política tradicional mantenint els impostos al mínim, equilibrant el pressupost, demanant préstecs si eren necessaris i evitant polítiques innovadores.

Això va suposar una sèrie de vagues contra el govern el 1920. Els majors problemes de Poincaré eren econòmics però aquest s’oposava a prendre mesures de tipus fiscal i esperava que Alemanya pagués el deute. L’ocupació del Ruhr el 1923 no va servir de res i va empitjorar més encara les relacions amb Alemanya.

El 1924 els resultats electorals van canviar el govern conservador gràcies a una reforma electoral que premiava les coalicions. Així, el Partit Radical i els socialistes de l’SFIO van configurar el Cartell d’Esquerres que va portar a terme una política social i econòmica que no va funcionar. Es va reconèixer la URSS i es va orientar la República novament cap al laïcisme.

Les relacions amb els sindicats van canviar per millorar la relació d’aquests amb el govern d’esquerres. La pressió antialemanya va alleugerir-se per la intervenció nord-americana signant el Pla Dawes. L’endeutament del país havia generat una crisi financera permanent  que va enfrontar a radicals i socialistes.

L’SFIO apostava per consolidar el deute perquè no anés creixent més amb el pas del temps i buscar noves formes de finançament pujant els impostos. El fracàs de la coalició va arribar per la forta oposició dels medis financers a les nacionalitzacions, la inflació galopant i la gran pèrdua de poder adquisitiu del franc.

Millerand.gif

Alexandre Millerand

Així, el 1926, el trencament de la coalició d’esquerres va portar a una coalició d’Unió Nacional coincidint amb un període d’estabilització econòmica i política. A les eleccions de 1928 la victòria del centre-dreta va ser clamorosa. L’esquerra tenia poques possibilitats de derrotar a Poincaré que suposava l’estabilitat per a França.

Després del parèntesi del govern de centre-esquerra les discrepàncies financeres van propiciar el retorn a la Unió Nacional de centre-dreta. No va ser necessari que es realitzessin noves eleccions perquè la fragmentació de la cambra permetia la formació de noves majories parlamentàries.

El nou govern de Poincaré va viure fins 1929 el moment més dolç de la França d’entreguerres gràcies a la recuperació econòmica. El govern no va canviar massa de cares perquè els socialistes no havien format part directament, només donaven suport parlamentari als radicals d’Herriot. Així, el nou govern no va haver de viure grans conflictes socials i les relacions exteriors amb Alemanya van estabilitzar-se gràcies a la intervenció dels Estats Units propiciant el Tractat de Locarno.

El principal problema francès serà la fragilitat financera agreujada pel procés inflacionari que havia depreciat el valor del franc. Així, el 1926, el franc, en relació a la lliura esterlina, es cotitzava per la meitat del valor anterior a la Primera Guerra Mundial. Durant el nou govern d’Unió Nacional, aquests problemes seran superats gràcies a l’existència d’un gran consens (inclús dels socialistes que no van mobilitzar-se contra les mesures de Poincaré).

Mesures del govern d’Unió Nacional de Poincaré:

  • Rebaixa de la despesa pública de l’Estat francès. Van anular-se instàncies burocràtiques i van reduir-se els costos militars.
  • Augment impositiu. Aquesta mida no va ser tan radical com demanava l’SFIO.
  • Reconversió del deute. Es va propiciar la reconversió del deute a curt i mitjà termini per convertir-lo en deute a llarg termini amb una institució (Caixa d’Amortització) finançada amb els ingressos no impositius i extraordinaris com a garantia. Això va ser possible perquè els acreedors cobrarien més amb el pas dels anys en una operació creïble amb la signatura del Pla Dawes i el Pla Young per un pagament a llarg termini del deute alemany.
  • Depreciació del franc. Substitució de les proporcions de metall noble d’abans de la guerra per una nova moneda que quedava reduïda a quatre cinquenes parts del metall. Les exportacions es van veure perjudicades en benefici del mercat interior que va reajustar-se.

Les expectatives de creixement econòmic van afavorir Poincaré a l’hora de prendre aquestes mesures que van resultar exitoses per la recuperació de l’economia francesa. El juny de 1929 Poincaré va abandonar el govern, tot just abans de la crisi econòmica dels anys 30 derivada de la crisi d’inversions a la borsa i l’augment de l’atur.

La Gran Depressió va crear un nou escenari pel govern d’Unió Nacional amb el reactivament de les tensions socials que desestabilitzaran el règim de la III República en la mida que el govern no va ser capaç de fer front a la crisi, provocant un increment de les crítiques al sistema republicà.

Alexandre_Stavisky_1926.jpg

Alexandre Stavisky

L’oposició a la República va veure’s afavorida per una sèrie d’escàndols financers (Afer Stavinsky) que van ser agafats com a referent per la premsa bel·ligerant que exercia la denúncia des dels diaris. Des de 1932 els radicals van governar en solitari i van ser acusats de corruptes per l’esclat de l’Afer Stavinsky el 1933.

La inestabilitat va provocar l’ascens d’elements alternatius a la república com els comunistes i els feixistes. Així, el Partit Comunista va enfrontar-se al règim parlamentari, però el seu gran ascens va arribar el 1934 formant part del Front Popular i defensant la República de l’amenaça de l’extrema dreta.

Dins dels partits institucionals també van sorgir elements alternatius al parlamentarisme. Així, dins de l’SFIO, el Partit Radical i el centre-dreta van formular-se propostes de revisió constitucional interna. Els Joves Turcs radicals, Deat i Laval rebutjaran l’Estat liberal i el parlamentarisme defensant l’intervencionisme i el corporativisme estatal, model que podia derivar cap a l’autoritarisme (model de Mussolini a Itàlia). Aquests sectors acabaran abandonant els seus partits i formant part del règim de Vichy.

D’altra banda, el feixisme francès va englobar propostes molt disperses que des de 1925 tenien el model italià com a referent. El feixistes eren grups molt minoritaris i dispersos (Valois, La Roque –Croix de Feu– com a dreta nacionalista extrema però no feixista). El Francisme va ser el feixisme francès amb vinculació a Mussolini, però amb poca incidència social. Aquest sector va relacionar-se amb el magnat industrial Coty.

El 1934 la crisi del règim polític no estava amenaçada pel feixisme com a alternativa, però la mobilització de la dreta antirepublicana i dels autoritaristes va ser interpretada pels grups d’esquerra com una amenaça seriosa, propiciant el canvi d’aliances en el joc polític.

El Partit Comunista va integrar-se en el joc parlamentari, deixant de banda el seu objectiu inicial de la revolució, per participar en el Front Popular davant el feixisme. Aquesta nova aliança entre l’SFIO, el PCF i el Partit Radical va donar la victòria a les esquerres el 1936. El seu programa es basava en la unió nacional en defensa de la República i les reformes socials.

France_Chambre_des_deputes_1936.png

Léon_Blum_by_Vallotton.jpg

Léon Blum

La decadència de la III República es posarà de manifest el 1940 quan el país no suporti l’atac alemany i sigui derrotat en poques setmanes instaurant-se el règim feixista de Vichy.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús