El Krausisme

El krausisme va ser un corrent de pensament amb una gran incidència política, intel·lectual i pedagògica a Espanya, desenvolupat a la segona meitat del segle XIX i amb una prolongació que arribaria fins al primer terç del segle XX. Els grans pensadors espanyols del període com Unamuno, Ortega, Besteiro o De los Ríos estaran influïts pel krausisme que va articular-se al voltant de la Institución Libre de Enseñanza. El krausisme serà el motor intel·lectual que modernitzi el país per apropar-lo a Europa.

La convicció dels moderats de que l’ordre era la conseqüència d’una centralització uniforme i d’un rigorós control per part del govern va evidenciar-se clarament en l’àmbit educatiu. Així, aquests van realitzar una ambiciosa reforma de l’ensenyament basada en el criteri de la centralització. La reforma educativa moderada dels anys quaranta va ser completada amb la Llei d’Instrucció Pública de Claudio Moyano de 1857 que marcaria la línea a seguir per l’ensenyament durant el proper segle. Les importants reformes educatives realitzades en el regnat d’Isabel II van ser durament contestades pels liberals més radicals i pels conservadors ultracatólics.

Per als liberals radicals el nou sistema educatiu sota el rígid control de l’Estat significava una limitació per a la llibertat de pensament, mentre que pels ultracatòlics suposava la secularització d’un país essencialment catòlic. La doctrina krausista va introduir-se a Espanya en els primers anys del regnat d’Isabel II procedent d’Alemanya. Sanz del Río va ser becat pel ministre de Governació durant la regència d’Espartero perquè entrés en contacte amb les principals escoles de coneixement d’Alemanya i traslladés a Espanya el que hagués aprés.

krause.jpg

Karl Christian Friedrich Krause

La intenció dels liberals era trencar amb el monopoli que en el terreny intel·lectual i educatiu havien format els moderats. Sanz del Río va ser captat a Alemanya per les idees de Carlos Federico Krause i va difondre els seus plantejaments a la seva tornada a Espanya. La filosofia de Krause estava basada en els valors ètics més enllà dels teòrics. Es tractava d’aconseguir la realització del jo mitjançant l’autodeterminació de la voluntat que seria l’única font de moralitat. Krause va ser un filòsof alemany deixeble de Kant que basava el seu pensament en la pedagogia, l’ètica i la política.

El krausisme entrava en contradicció amb la concepció dogmàtica de les relacions de l’home amb Déu imposada mitjançant els manaments. La doctrina krausista no negava a Déu, però concebia un deisme gairebé panteista i no es mostrava d’acord amb les religions positives. El krausisme va tenir una bona acollida a Espanya entre un grup d’intel·lectuals que van dedicar-se a difondre un nou esperit a la vida espanyola perquè aquesta perdés els vicis endèmics i la seva tendència a paralitzar-se per motius de tradició secular. La seva intenció era contribuir a la humanització del país seguint el sentit de la humanitat de Krause. Això, a més del descontentament que hi havia en alguns sectors del progressisme, va contribuir a la creació del Partit Demòcrata.

El fet de que el krausisme apropés el país a Europa des d’una posició laica va fer que fos perseguit per l’Església catòlica. La repressió eclesial farà que els krausistes acabin expulsats de la universitat per a retornar en el Sexenni. La prohibició de l’ensenyament de doctrines contràries al catolicisme oficial en la Restauració farà que tornin a abandonar la universitat.

El seu sistema de valors es basava en la creença en la bondat de la persona humana. Això connectava amb les idees de concòrdia de classes, el cooperativisme i el mutualisme. Els pensadors krausistes també estaran lligats a corrents filosòfics orientals, entroncarien amb Plató i els corrents espirituals. Amb la introducció de la Restauració entrarà a Espanya el pensament positivista que entroncarà amb el krausisme.

En el terreny on més influència va tenir el krausisme va ser en el camp de l’educació gràcies a les aportacions de Giner de los Ríos, un dels principals deixebles de Sanz del Río, que, a través de la Institución Libre de Enseñanza, va intentar portar a terme d’una forma pràctica el que havia aprés del seu mestre, renovant els mètodes d’ensenyament vigents fins aquell moment.

Davant de la difusió de la doctrina krausista, el catolicisme tradicional va tractar d’adaptar-se a la nova realitat social i política del seu temps mitjançant les figures de Donoso Cortés i Jaume Balmes.

Cal destacar la creació de la Institución Libre de Enseñanza el 1876 com a alternativa a l’ensenyament controlat per l’Església i les forces conservadores integrades en el sistema. La Institución Libre va convertir-se en una institució gairebé revolucionària. La Institución Libre va oposar-se a la memorització repetitiva i a l’acrítica submissió a l’autoritat. Des de la Institución Libre es va propagar l’estudi de les ciències naturals i es va fomentar l’amor per la natura i el desenvolupament espontani de les facultats de cada nen. Va ser un instrument fonamental per fomentar un pensament crític que donarà lloc a les noves generacions de polítics progressistes.

El krausisme serà la base intel·lectual dels principals sectors reformistes del liberalisme, el republicanisme i el socialisme. La seva intenció serà modernitzar Espanya des del reformisme. La paraula clau per entendre el krausisme és el reformisme. Destacaran especialment els socialistes reformistes Julián Besteiro i Fernández de los Ríos. Aquestes posicions faran que Besteiro s’enfrontés amb el sector més marxista del PSOE liderat per Largo Caballero. Tant Besteiro com De los Ríos van tenir una gran influència des de la universitat en els moments en que van poder exercir com a professors. Fins i tot Pablo Iglesias, el fundador del PSOE, havia assistit a cursos d’educació dels krausistes.

Els primers krausistes van donar suport al Partit Demòcrata perquè demanaven llibertat religiosa, política, intel·lectual, etc. Econòmicament, demanaven una política intervencionista moderada amb el rebuig dels privilegis, els monopolis, l’arbitrarietat del poder i la violència estatal. A la dècada dels seixanta va viure’s un auge de la importància social de la “qüestió universitària”. Aquesta qüestió va desembocar en els fets de la Noche de San Daniel com a resultat dels debats oberts pels neoescolàstics, amb Ortí y Lara com a cap, contra la presència a la universitat d’homes com Sanz del Río, Fernández de Castro o F. de Paula Canalejas.

Els krausistes van ser acusats de panteistes i corruptors de la joventut universitària en el moment d’esplendor apassionat que segueix a la publicació de l’encíclica Quanta Cura i el seu epíleg condemnatori titulat Sillabus, potenciat a més en els mitjans espanyols amb la inclusió per part de l’Església en el Índice de llibres prohibits de l’obra de Krause “El Ideal de La Humanidad”.

giner de los rios.jpg

Francisco Giner de los Ríos

A aquesta situació, cal afegir, el moment catastròfic de la Hisenda, la queixa per la venta de béns del patrimoni nacional, la crítica de Castelar contra el control de l’ensenyament i, contra la reina, el debat de premsa… etc. La batalla de paraules en els mitjans universitaris, a les tertúlies i a les redaccions d’alguns diaris creix quan l’any 1865 Ortí y Lara publica les seves Lecciones sobre el krausismo, titllant les seves doctrines d’heterodoxes des del punt de vista religiós; i la discussió pren transcendència política amb els esdeveniments de 1865 i la destitució de Castelar, militant del partit demòcrata, seguida de la dimissió de joves ajudants, relacionats amb el krausisme, Morayta, Fernández Ferraz i Salmerón. A partir de llavors, en van enfrontar dos sector polítics oposats, representats i localitzats en dos institucions, el Govern i la Universitat, que van desembocar en hostilitats fins la violència sagnant de la nit del 10 d’abril.

Davant la ferma convicció del govern què en la universitat es pervertia a la joventut, una Reial Ordre sobre l’ensenyament (27 d’octubre de 1864), responia a les protestes i amenaces dels neocatòlics i de l’Església contra les idees i doctrines pernicioses difoses per alguns professors a les aules. Aquest, recomanava la formació moral dels alumnes amb repassos setmanals de doctrina i moral cristiana. A més, insistia què els preceptes que havien de tenir-se en compte, públicament i privada, eren la “Religió Catòlica Apostòlica i Romana , única i exclusiva en tot el territori espanyol”, la “Monarquia hereditària” i el “Govern Monàrquic Constitucional”; i tot això, a més, d’acord amb el jurament vinculant que ha de fer tot catedràtic en el moment d’acceptar la seva funció, tant en públic com en privat.

Les conseqüències no es van fer esperar, donat que la circular estava en contradicció legal i política amb els drets constitucionals dels ciutadans i, podia ser denunciada contra la llibertat de la ciència. Així, es va iniciar el curs 1864-1865, amb la polèmica crescuda i amb una sèrie d’articles publicats per Castelar i Salmerón, culpant als neocatòlics de les protestes i de les denúncies que havien conduït a la Circular de Foment.

Des d’aquest primer enfrontament només teòrico-doctrinal, es desencadenà un estat de violència que tenia com un dels factors precipitants la crisi hisendística de l’Estat i la decisió governamental què fossin cedits al poble part del béns pertanyents al patrimoni de la Corona, com un manera d’obviar o reduir el dèficit de l’Erari Públic. Com a resposta, Castelar va publicar uns articles en els quals interpretava la cessió reial com un bon negoci per a la reina. Llavors, el govern va ordenar el segrest del diari al qual els publicà i el processament de l’autor.

Davant la negativa del Consell d’Instrucció Pública de facilitar al ministre l’expulsió de Castelar de la seva càtedra i la similar resposta del rector Montalbán, quan el ministre el va voler obligar a reunir el Consell Universitari, el rector va ser destituït i nomenat en el seu lloc el Marqués de Zafra. La resposta de l’alumnat va ser anunciar una serenata, com a símbol d’adhesió al rector cessat. Amb la presa de possessió del nou rector, el dilluns dia 10, els estudiants van provocar aldarulls, el control dels quals va ser impossible i, va generar, des de l’inici de la nit en un enfrontament brutal entre la guàrdia civil, tropes i estudiants, que finalitzà amb nou morts i més d’un centenar de ferits. Fet que va comportar una forta impopularitat per al govern.

Les repercussions varen ser tan importants, tant a la Cort, centre neuràlgic de la política, com a tot el país, que durant la primera va estar tothom pendent dels problemes plantejats, sorgits o derivats d’aquella nit. La radicalització de postures als sectors oficials i a l’oposició va accentuar la crisi política, i va col·laborar a un canvi de govern, al juny de 1865, que portà a la presidència del Consell al general O’Donnell. Però, la repercussió política va anar més enllà d’aquesta esmentada nit d’abril.

Personatges destacats influïts pel krausisme van ser Jaime Vera, un dels cofundadors del PSOE i Rodolfo Llopis, el qual va arribar a ser president de la República a l’any 46, a l’exili, i suposà un enllaç entre el PSOE i l’ILE. Pel que respecta a Azcárate, va ser president de l’Institut de Reformes Socials, dedicades a les problemàtiques del moviment obrer. Va estar molt en contacte amb els medis socialistes tot i que va estar dins del republicanisme. En l’àmbit republicà destaquen personatges com Salmerón (deixeble de Sanz del Río), Pi i Margall, Azaña i Ortega i Gasset, entre d’altres.

Els primers krausistes es van englobar al partit Democràtic i hi dipositaren els seus fonaments. Aquest partit demanava llibertats que no existien a Espanya: llibertat religiosa, de consciència, política, intel·lectual, social, de premsa… Pel que respecta a les llibertats econòmiques, aquestes no eren desitjades, en contraposició al seu desig i demanda d’un intervencionisme de l’Estat moderat per tal d’incidir als aspectes econòmics que mancaven a la societat. S’ha d’afegir que l’Estat també havia de prendre una postura en l’àmbit educatiu i de la instrucció. Tota reforma de modernització havia de passar per l’educació del poble.

Els integrants de l’esmentat partit també rebutjaven el privilegi nobiliari, els monopolis, l’arbitrarietat del poder, la influència monopolística de l’Església i la violència. La generació d’Antonio Machado està molt influenciada pel krausisme, però el krausista per excel·lència serà Azcárate. Cal destacar que l’any 1912 es va crear el Partit Reformista, on es van afiliar molts krausistes.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús