El republicanisme en els anys de la Restauració borbònica

Després del fracàs de l’experiència de la Primera República, el republicanisme va haver de plantar cara al desencís d’una part dels seus seguidors i a la repressió exercida des del govern que marginaria el republicanisme del nou sistema polític tot i ser una força amb un important suport popular. A més, els republicans van arribar al període de la Restauració fortament dividits en diverses tendències polítiques i van patir una continuada reorganització de les seves forces, fets que van restar eficàcia i suport electoral al seu programa polític tot i que els republicans tenien una clara voluntat d’inserció en el sistema parlamentari.

L’adaptació més ràpida a les noves condicions de la vida política restauracionista la va protagonitzar el vell dirigent republicà Emilio Castelar, el qual va evolucionar cap a postures cada cop més moderades i va crear el Partit Republicà Possibilista, que acceptava el joc polític de la Restauració i participaria de la vida parlamentària de forma simbòlica. El seu principal referent exterior el trobem entre els oportunistes francesos. Així, Castelar va ser elegit diputat per Barcelona el 1876, a la vegada que s’iniciava la participació del partit en el govern de municipis i diputacions, una participació sempre minoritària.

Emilio_Castelar.jpg

Emilio Castelar

El possibilisme es convertiria en un pont entre el món popular i la cúpula política. D’aquesta manera, el partit va ser un interlocutor vàlid entre el govern i els obrers quan es produïen conflictes. Així, tot i la seva moderació, els possibilistes establiran lligams amb el moviment obrer més reformista. Ruiz Zorrilla intentarà aprofitar les concessions mínimes que oferia el sistema restauracionista per a defensar el republicanisme des de la moderació. Finalment, però, el 1888, el partit acabaria fusionant-se amb el Partit Liberal després d’haver realitzat una política d’apropament polític cap a ell.

El cas contrari a la política possibilista de Castelar el trobem en el polític progressista Manuel Ruiz Zorrilla, el qual va virar cap a un republicanisme radical que no descartava les accions violentes contra el sistema monàrquic. Ruiz Zorrilla va fundar el Partit Republicà Progressista, que va arribar a tenir certa influència en alguns cercles militars i va protagonitzar alguns intents frustrats d’insurrecció contra el règim restauracionista (el més rellevant dels quals va ser el del general Villacampa de 1886). El seu fracàs, però, va cloure definitivament el cicle insurreccional republicà.

Ruiz Zorrilla.png

Manuel Ruiz Zorrilla

El fracàs dels republicans progressistes va portar molts dels seus membres a incorporar-se al Partit Republicà Centrista de Nicolás Salmerón, partit que pretenia convertir-se en un pal de paller de les diverses sensibilitats del republicanisme de finals de segle.

Francisco_Pi_y_Margall.jpg

Francesc Pi i Margall

A Catalunya, la principal força republicana dels anys de la Restauració va ser novament el Partit Republicà Federal de Francesc Pi i Margall, formació que en els primers anys del nou sistema polític va practicar el retraïment electoral mentre patia diverses divisions internes i escissions com la protagonitzada per Valentí Almirall (Centre Català). A partir del congrés de 1883 i de l’ascens de Josep Maria Ribot a la direcció del partit el federalisme es va dotar d’un nou programa i va rebre un nou impuls. Exclòs del sistema del torn de partits que van establir conservadors i liberals, aquest partit serà el que mantindrà un major contacte amb el món obrer des d’una postura reformista.

Aquesta formació s’adheriria a la II Internacional i defensaria els interessos de la pagesia, a la vegada que defensava la nacionalització dels serveis públics de l’Estat (mines, ferrocarrils, etc). el federalisme va construir una simbologia pròpia amb himne (La Marsellesa), dates de referència com l’11 de febrer, el 14 de juliol o la commemoració de la Comuna de París i la referència a personatges com Garibaldi, Marat, Robespierre o Jefferson. El seu punt de trobada i transmissió de les idees eren els ateneus. Mantindran contacte amb el lliurepensament, la maçoneria i els corrents espirituals i tindran una gran capacitat per a la mobilització de les masses obreres. La tendència localista del federalisme, però, va dividir novament el partit i el va abocar al fracàs.

Les reformes liberals, en especial la introducció del sufragi universal, van estimular la formació de coalicions com la Unió Republicana, que aplegava les diverses tendències republicanes, amb l’excepció dels possibilistes, per a superar les limitacions del sistema. Així, el 1886, es configuraria la primera coalició electoral republicana a les Corts que va acabar en un fracàs. Posteriorment, el 1891, a les Corts es produiria la unió de les formacions republicanes que desembocaria en la coalició electoral de 1893 que va suposar un triomf polític i un èxit a les grans ciutats amb el resultat de 45 diputats al parlament, constituint per primera vegada una important minoria republicana a les Corts. La coalició va repetir el 1896, però no va poder assolir l’èxit anterior.

Tot i que les diferents aliances electorals van permetre que, puntualment, els republicanistes augmentessin la seva representació parlamentària, el creixement del socialisme suposaria una important fuga de vots republicans, a la vegada que la influència de l’internacionalisme anarquista entre la classe obrera va conduir una part de les seves antigues bases socials cap a l’abstencionisme polític. I a Catalunya els republicans també patirien una important fuga de vots que nodririen els nous moviments de caràcter catalanista que s’estaven articulant en aquest període.

Salmeron.jpg

Nicolás Salmerón

Arribats al segle XX, el republicanisme va constituir, juntament amb el catalanisme polític, la principal força d’oposició al sistema de la Restauració. A això va contribuir la consolidació de la Unió Republicana liderada per Nicolás Salmerón, fet que va permetre al republicanisme esdevenir una minoria parlamentària rellevant. En aquests mateixos anys, a Barcelona emergia el republicanisme liderat per Alejandro Lerroux, amb força influència entre les classes populars gràcies al seu caràcter demagògic, anticatalanista i anticlerical, fet que li va permetre aconseguir èxits electorals notables en les eleccions de 1903 i 1905.

Alejandro_Lerroux.jpg

Alejandro Lerroux

Amb l’objectiu de voler ampliar el seu camp d’acció, el 1907, la Unió Republicana va integrar-se en la coalició catalanista de Solidaritat Catalana, el que va fer que Salmerón sortís elegit diputat per Barcelona. Aquest apropament al catalanisme, però, va ser rebutjat per una part del partit encapçalada per Vicente Blasco Ibáñez a València i Lerroux a Barcelona. Com a conseqüència, Lerroux acabaria separant-se de la Unió Republicana per fundar el Partit Radical el 1908.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús