La Restauració borbònica: el Partit Liberal i les seves etapes de govern

El projecte bipartidista organitzat per Cánovas necessitava de l’existència d’un altre partit polític de caràcter més progressista que representés l’esquerra dinàstica del país. Així, seria el propi Cánovas qui proposés a Práxedes Mateo Sagasta la formació del Partido Liberal-Fusionista, que més endavant seria conegut com a Partit Liberal. Seria el 1880 quan el partit va néixer com a resultat de la fusió de diversos grups liberals unionistes, progressistes i demòcrates.

El partit va reivindicar la “sincera realització del sistema representatiu”, va situar a la monarquia al capdavant del “desenvolupament progressista” del poble i va prometre una dura oposició als conservadors. Als grups liberals inicialment els va ser difícil l’adaptació al sistema polític de la Restauració, però la seva integració en el sistema va permetre evitar una coalició entre els liberals d’esquerra i els republicans que hauria estat perillosa per al sistema. La capacitat política de Sagasta (el “viejo pastor”) va ser capaç d’integrar a molts sectors liberals en el partit.

Práxedes_Mateo_Sagasta.jpg

Práxedes Mateo Sagasta

Si el partit no va arribar al poder fins 1881 va ser perquè va trigar més en configurar-se i a trobar un líder sòlid del que havien trigat els conservadors. La possibilitat d’accedir al poder obligava als liberals a configurar un partit ampli que fins 1880 no va estar completament definit i amb unes bases suficientment sòlides per accedir al govern. Fins i tot el 1880 encara era un partit heterogeni i poc cohesionat, segons Cánovas, però aquesta heterogeneïtat era una garantia de que es respectarien les bases constitucionals i de que s’evitarien temptatives revolucionàries. La base social del Partit Liberal la constituïen principalment la burgesia comercial i industrial. A més, van comptar amb el recolzament dels militars en el Parlament.

Durant 1880, Alfons XII va rebre nombroses pressions perquè encarregués als liberals la formació del govern. Això va succeir el 1881, després de que el propi Cánovas dimitís. Ara el monarca encarregaria a Sagasta la formació del nou govern en el primer exercici pacífic del torn de partits. Es tractava d’una operació sense grans riscos i controlada pel propi Cánovas que posava fi a l’exclusivisme dels conservadors, complia un dels principis bàsics del nou règim, garantia la consolidació del mateix i suposava el final de la transició política. Els liberals dominaran la dècada dels vuitanta aplicant una sèrie de reformes polítiques al sistema en les seves etapes de govern, especialment durant l’anomenat Parlamento Largo de Sagasta (1885-1890).

Izquierda Dinástica. Sector que s’integrarà al Partit Liberal el 1885 conformat per membres del Partido Monárquico Democrático, els Radicals, els Progressistes i els Republicans. La Izquierda Dinástica aspirava a desfer-se de Sagasta i construir un “autèntic” partit liberal. Van realitzar constants pressions a Sagasta perquè el seu govern s’escorés cap a l’esquerra més conservadora. El cap visible de la Izquierda Dinástica va ser Moret que abandonava així el republicanisme. Demanaven la restauració de la Constitució de 1869, a la qual van renunciar al unir-se al Partit Liberal a canvi d’aconseguir una sèrie de reformes com el sufragi universal o canvis en el camp judicial.

Segismundo Moret.png

Segismundo Moret, líder de la Izquierda Dinástica. Durant la Restauració va ocupar carteres ministerials en diverses ocasions i, el 1883, va crear la Comissió de Reformes Socials

Les reformes dels liberals. El govern de Sagasta va prendre una actitud reformista que es va manifestar en els projectes educatius, judicials i econòmics que va intentar portar a la pràctica. Així, va ampliar-se el marc de la llibertat d’expressió, la llibertat de càtedra va possibilitar el retorn dels professors kraussistes a les aules i es van donar llibertats que van permetre als republicans realitzar propaganda pública.

Reformes liberals:

  • Reformes financeres de Camacho (1881-82).
  • Intent de reforma militar.
  • Llei provincial (1882).
  • Llibertat d’impremta (1883).
  • Llei d’associacions (1887).
  • Creació del Tribunal Suprem de Justícia (1888).
  • Instauració del sufragi universal (1889).
  • Implantació dels jurats populars.

El govern dels liberals va estabilitzar el règim ocupant un espai alternatiu al conservadorisme i aplicant un contingut legislatiu, jurídic i institucional que estava heretat de la Constitució de 1869. Així, amb la introducció del sufragi universal, la llei del jurat o la llei d’associacions, va completar-se la institucionalització del règim liberal parlamentari i es va atraure a l’esquerra republicana de caràcter possibilista. El cens electoral es va ampliar de 800.000 persones a prop de 5.000.000 al donar el vot als majors de vint-i-cinc anys, tot i que l’ampliació del sufragi va quedar desvirtuada amb la continuïtat dels vells mecanismes de frau i de corrupció electoral que van fer impossible una veritable democratització del sistema.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús