La cultura política de la dreta radical en el tombant dels segles XIX i XX

La cultura política de la dreta radical es fonamenta en la posició de “rebel·lió contra la modernitat” expressada per les seves elits intel·lectuals en el tombant dels segles XIX i XX. Aquesta rebel·lió es manifestava en el rebuig a la societat urbana i atomitzada, on els individus perdien la seva força enfront de les masses; en el refús de la irrupció de les classes treballadores industrials en el paisatge social; i en la defensa dels vells valors aristocràtics en contra dels nous valors democràtics.

En definitiva, aquestes elits manifestaven unes inquietuds que en aquell moment també afectaven a una bona part de les capes populars, bàsicament a sectors de la petita burgesia (funcionaris, botiguers, menestrals) i a petits propietaris rurals (lligats a vells esquemes tradicionals de vida, vinculats a unes jerarquies superades per la industrialització i on la desigualtat natural entre les persones depenia de la sang aristocràtica més que no pas de la possessió de la riquesa).

Quan el ràpid canvi de valors, a més, va anar acompanyat de situacions de fractura social, com ara la pèrdua de l’estatus que diferenciava la petita burgesia i els petits propietaris de la població obrera, va ser el moment en què àmplies àrees d’aquests sectors socials van passar a defensar idees reaccionàries de tornada al passat. Aleshores, la dreta radical va buscar una sèrie de mites amb els quals vestir la seva cultura política per atreure a la gent que veia perillar la seva posició en la societat.

maurras.jpg

Charles Maurras

Un dels mites més explotats per la ultradreta va ser el nacionalisme, concepte que fins aleshores es trobava en mans dels sectors liberals i democràtics.  Així, des de la Revolució francesa, el nacionalisme oposava l’existència d’una pàtria de ciutadans lliures a les velles monarquies absolutes de l’Antic Règim. Posteriorment, el romanticisme es vincularia amb el nacionalisme i la primavera dels pobles, però sempre des d’una òptica liberal i progressista.

Però arribats a finals del segle XIX, la dreta radical va ocupar el terreny del nacionalisme i ho va fer amb una relativa facilitat quan l’esquerra més radical va passar a abraçar les idees internacionalistes i a combatre els mites patriòtics. Això, però, no vol dir que totes les expressions de nacionalisme fossin territori de la dreta radical, ni tan sols una majoria. D’aquesta manera, el nacionalisme va esdevenir un dels mites mobilitzadors de la ultradreta, especialment en aquells països d’unificació més recent (Alemanya o Itàlia), però també en països amb una llarga trajectòria com a Estat-nació centralitzat com va ser el cas de la França de la Tercera República.

Des del punt de vista de la dreta radical, la nació no era una entitat jurídica voluntària formada per individus lliures i amb un govern representatiu com defensaven els principis liberals. La nació de la ultradreta era la consciència de pertànyer a una tradició col·lectiva, memoritzada en les generacions passades, i lligada a un territori determinat, unes herències i unes tradicions que el poble havia de preservar. Així, la nació ja no es tractava de la societat de ciutadans individuals, sinó d’una comunitat orgànica on els drets individuals havien de subordinar-se als interessos superiors de la nació.

En el context de la crisi cultural de finals de segle, aquest concepte de comunitat suposava una forta càrrega tranquil·litzadora per a molts sectors de la població davant l’extensió de les situacions d’inseguretat, de pèrdua de la confiança en el futur i de por a la llibertat individual que podia comportar la incertesa social. La nació ultradretana oferia un ordre nou, una comunitat on cada individu realitzaria la seva tasca, i era especialment atractiva per a totes aquelles persones que veien en l’individualisme liberal un camí per a la pèrdua del seu estatus social.

En la construcció de l’harmonia social, però, els conflictes propis d’una societat oberta (tensions econòmiques, debat d’idees) haurien de ser substituïts per la construcció dels adversaris de la comunitat, un enemic exterior, aliè al poble, estrany a la comunitat nacional. I el principal enemic escollit per la dreta radical va ser el poble jueu.

Achille_Lemot-1902-5.jpg

L’antisemitisme de base popular va tenir una funció integradora de la nació ultradretana en molts països europeus a les darreries del segle XIX i principis del XX

L’antisemitisme de base popular va tenir una funció integradora de la nació ultradretana en molts països europeus a les darreries del segle XIX i principis del XX, tot aprofitant la publicació de diaris o opuscles i articulant moviments polítics que tenien com a objectiu la marginació de la comunitat jueva, la seva expulsió dels càrrecs públics, l’expropiació de les seves propietats o la seva marxa del país, ja que se’ls considerava com una raça sense pàtria.

Així, en una societat teòricament avançada, com ho era la francesa de finals del segle XIX, va produir-se un esdeveniment que va fracturar profundament el país: el capità d’origen jueu Alfred Dreyfus va ser acusat d’haver venut informació als alemanys i, malgrat la poca consistència de les proves, va ser condemnat a presó i expulsat de l’exèrcit. El procés va generar una gran mobilització de la dreta radical francesa que va considerar l’afer com l’exemple paradigmàtic de la manca de patriotisme del poble jueu. De la mateixa manera, amplis sectors demòcrates també van mobilitzar-se en la defensa de Dreyfus.

El catolicisme social, sorgit de l’encíclica Rerum Novarum del papa Lleó XIII (1891), i les propostes corporativistes derivades també van ser força ben acollides des de la dreta radical. La crida a l’enteniment entre patrons i treballadors, la condemna de l’egoisme, el poc sentit cristià de l’enfrontament entre persones de classe social diferent i el perill de la revolució socialista, van propiciar la formació de cercles mixtes, d’empresaris i obrers, en estreta vinculació amb l’Església. Més endavant, es van crear sindicats estrictament obrers, de caràcter confessional, que van arribar a tenir una forta implantació a països com Bèlgica, Alemanya o Espanya.

La doctrina social de l’Església va propiciar, donant suport a una tercera via que rebutjava el capitalisme i el socialisme obrerista, l’enfortiment del corporativisme, una doctrina que assenyalava la necessitat de superar el conflicte industrial a través de l’articulació de mecanismes de conciliació, la renúncia als objectius classistes i l’enteniment de la producció com una obra d’interès social general, que exigia de la cooperació dels seus factors, més enllà de la seva funció concreta i del seu caràcter de propietaris o assalariats.

Séparation_Eglise_Etat.jpg

Manifestació a París (Notre Dame) contra el laicisme de la Tercera República i la separació entre Església i Estat

Aquestes propostes corporatives, segons la lectura que en va fer la dreta radical, donaven virtualitat i legitimació a la idea de superació dels conflictes interns més greus que sorgien de la societat industrial, negant el principi de la lluita de classes, principi fonamental de la doctrina socialista que era atribuït a la propaganda de sectors interessats en la destrucció de les bases de la comunitat nacional.

D’aquesta manera, arribats a l’esclat de la Primera Guerra Mundial la dreta radical ja havia realitzat el seu camí d’elaboració ideològica, tot presentant una sèrie de propostes molt articulades de subversió de l’ordre liberal. Això va donar lloc a l’organització de moviments i partits que en alguns països van arribar a tenir un cert pes com, per exemple, l’Action Française de Charles Maurras, l’Associació Nacionalista Italiana d’Enrico Corridoni o la Lliga Pangermanista a l’Alemanya del Segon Reich.

Comparteix

    Etiquetes: , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús