La crisi de valors del tombant entre els segles XIX i XX

Abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, el 1914, en el tombant dels segles XIX i XX, va produir-se una primera crisi dels valors que havien inspirat la cultura dominant del vuit-cents. En aquell moment, una part notable de les elits i de la intel·lectualitat europea va sentir-se amenaçada pels principis que s’havien proclamat al llarg del segle XIX i que per molts sectors de la societat ja es consideraven indiscutibles.

Per a una part d’aquestes elits intel·lectuals, totes aquelles formes de pensament que sortien de les tradicions polítiques hereves de la Revolució francesa (el liberalisme, la democràcia, el socialisme) van ser substituïdes per la sospita en que les formes de pensament dominants es basaven en una manera equivocada d’analitzar les societats i els individus. Així, la confiança en el progrés i el pes del materialisme van ser qüestionats, era una crisi de la Raó il·lustrada.

De la mateixa manera que els principis igualitaris, materialistes i racionalistes de la Il·lustració havien derivat d’una aliança del pensament social i humanístic amb les ciències, la resposta als principis dominants del segle XIX va arribar coincidint amb l’aparició de noves eines en mans dels científics.

Per exemple, el desenvolupament de la teoria del psicoanàlisi de Sigmund Freud va mostrar l’existència d’una zona obscura, invisible, desconeguda pel propi individu, que fonamentava una part de les conductes de l’ésser humà. Experiències de la infantesa i l’adolescència quedaven com bloquejades en una part de la ment, que Freud va denominar el subconscient, i anaven provocant desequilibris, insatisfaccions i, fins i tot, malalties físiques en els individus. Així, la raó quedava seriosament qüestionada.

Sigmund_Freud.jpg

Sigmund Freud

Paral·lelament, la sociologia, convertida en la ciència social per excel·lència de la mà d’estudiosos com l’italià Vilfredo Pareto, va posar sobre la taula la teoria de les elits, un raonament que considerava que només una petita part de la societat, composada per individus de gran cultura i intel·ligència, eren la responsable exclusiva de la marxa de la història, fet que responia a la concepció de l’evolució de la humanitat segons la voluntat del poble.

Vilfredo_Pareto.jpg

Vilfredo Pareto

A més, l’aparició de l’obra de Charles Darwin, que analitzava la mecànica de l’evolució de les espècies, va donar lloc a una interpretació anomenada darwinisme social. Segons aquest corrent de pensament, els grups humans tindrien una dinàmica similar a la descrita per Darwin per a la resta de les espècies, el que implicava la lluita per la supervivència i la progressiva desaparició dels grups humans que no s’adaptessin al seu medi. Aquesta interpretació va derivar en una lectura simplista per part de la dreta radical que va veure-hi la defensa de la desigualtat dels individus i el caràcter natural de l’eliminació dels “febles”.

darwinismo-social.jpg

El darwinisme social

Aquest ambient de crisi cultural explica el sorgiment de filosofies antimaterialistes i la reacció contra el positivisme en les darreries del segle XIX, amb la publicació d’obres tant perdurables com les de Friedrich Nietzsche. Aquest filòsof alemany va manifestar, en obres com Així parlà Zaratustra, la necessitat d’una reorganització total dels valors que la societat occidental havia considerat normals en el darrer segle. Zaratustra anunciava l’arribada d’un nou tipus d’home, d’un heroi que se situaria per sobre dels valors ja caducats del segle XIX, un superhome viril i guerrer, el constructor d’un nou ordre. Tot i que la dreta radical va manipular considerablement el pensament del filòsof, no es pot negar que la imatge que evoca Zaratustra sembla un perfecte antecedent dels líders carismàtics del feixisme dels anys vint i trenta del segle XX.

Nietzsche.jpg

Friedrich Nietzsche

Aquest esperit de l’època, de crisi vital i cultural, va anar penetrant en diferents sectors de la cultura de finals de segle. Així, un sentiment d’inseguretat va instal·lar-se entre amplis sectors de la societat del tombant de segle com a conseqüència de les frustracions creades pel desenvolupament de la societat industrial (la massificació de les grans ciutats, el desenvolupament de la classe obrera, l’amenaça de les posicions socials de la classe mitjana il·lustrada, la pèrdua del valor de l’individu, etc.) en oposició al món harmònic que havien projectat els principis de la Revolució.

La distància entre aquells principis que s’havien proclamat solemnement en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789 i la realitat social existent en les acaballes del vuit-cents va fer que sorgissin diferents corrents que buscaven modificar l’ordre social. Així, des de l’esquerra van sorgir el marxisme i l’anarquisme, els quals consideraven que els principis de la Revolució francesa havia estat pervertits pels interessos de les classes econòmicament poderoses.

Però la crisi també va donar lloc a una resposta que qüestionava els mateixos principis que cimentaven la societat. D’aquesta manera, des de la dreta radical la insatisfacció per l’estat de la societat va manifestar-se en el rebuig al conservadorisme o liberalisme moderat. Així, va sorgir una “dreta revolucionària” que veia en la burgesia de finals de segle una classe social envellida i decadent, on predominaven els mediocres i que havia tancat el seu cicle històric. Així, és en aquest context quan la ultradreta va articular el seu discurs ideològic i va posar els fonaments de la seva cultura política.

Comparteix

    Etiquetes: , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús