La Tercera Guerra Carlina (1872-1876)

El carlisme va ser el moviment de caràcter contrarevolucionari de més llarga durada a l’Europa contemporània perquè va tenir la capacitat de generar un gran suport social a la seva causa. Per tant, el seu èxit no només pot explicar-se pels reclutaments forçosos ja que el carlisme no només tenia adeptes en el món rural sinó que sectors socials baixos estaven identificats amb la contrarevolució per la influència que rebien en els seus espais de sociabilitat.

Carlos_(VII).jpg

El pretenent carlí Carles VII

El carlisme no seria un compartiment contrarevolucionari estancat, sinó que es mostraria permeable al moviment catòlic i integrista de finals de segle. A més, la cultura política carlina va establir una simbologia i un vocabulari propis, un calendari commemoratiu i una memòria específica amb el seu panteó d’herois i màrtirs que permetia la seva continuïtat tot i les successives derrotes militars.

Durant el Sexenni Democràtic, el carlisme, beneficiat pel clima de llibertat que havia suposat la instauració del nou règim, es reorganitzaria com a força política després de la crisi que havia suposat la derrota a les dues guerres del segle XIX. A més, la desaparició dels moderats del panorama polític va suposar que els carlistes poguessin ocupar l’espai tradicional de la dreta política amb un discurs proper al neocatolicisme que va donar-li suport. D’altra banda, el carlisme encara conservava una certa força en algunes regions del nord d’Espanya, tot i les derrotes que havia patit el moviment i la crisi de direcció que havia patit en els últims anys amb motiu de la successió del cabdillatge del moviment.

El carlisme seguia representant a les forces que s’oposaven a acceptar els canvis socioeconòmics i polítics que s’havien produït a Espanya amb la Revolució liberal del segle XIX. Tanmateix, el moviment estava dividit en dues tendències: els legalistes (partidaris de participar en la vida política) i els activistes (partidaris d’una nova insurrecció). Els legalistes van demostrar en les eleccions de 1869 i 1871 que el carlisme podia jugar un paper significatiu en el joc polític espanyol a l’espera de que arribés el moment en que poguessin arribar al poder, però, tot i el relatiu èxit electoral a les eleccions, un influent sector seguia apostant per la via armada per fer-se amb el poder.

L’arribada al tron espanyol d’Amadeu de Savoia, els excessos anticlericals i la proclamació de la llibertat religiosa a la Constitució van donar-los els arguments necessaris per tornar a emprendre la lluita armada. Quan, a les eleccions de 1872, el govern va oposar-se a la participació dels candidats carlistes amb uns mitjans il·legals les posicions més reaccionàries contra Amadeu I i el règim democràtic van veure’s reforçades i els activistes van presentar-se com l’única via possible per al triomf del carlisme a Espanya. Per això, el 1872, van iniciar un nou conflicte armat amb l’objectiu de portar al tron el seu candidat, Carles VII.

TerceraGuerraCarlista.jpg

La Tercera Guerra Carlina va adquirir un caràcter de guerra santa al crit de “Déu, Pàtria i Rei!”. La rebel·lió va començar al País Basc i aviat es va estendre per Navarra i algunes zones de Catalunya, el nord del País Valencià i l’Aragó sota la promesa del retorn als furs medievals. Malgrat no comportar un autèntic perill per a la monarquia d’Amadeu I, el conflicte carlí va suposar un nou focus d’inestabilitat en un país que semblava ingovernable. A més, una facció del carlisme va començar a evolucionar fins a proposar-se com una força política d’orientació ultracatòlica i oposada a la monarquia.

Caricatura_editada_en_la_revista_La_Flaca_en_1869._El_clero_visto_como_cómplice_del_carlismo.JPG

Amb la instauració de la Primera República, el 1873, les esperances carlines van veure’s encara més encoratjades. D’un enfrontament inicial amb uns quants escamots armats es va passar a un autèntic front obert, amb el reclutament d’un exèrcit, que va aconseguir fer-se amb el domini de diferents territoris tradicionalment carlins. El mes de juliol la guerra es va estendre per gran part de Catalunya, des d’on es van realitzar incursions cap a Terol i Conca, i el front va consolidar-se a les províncies basques i al Maestrat.

A les zones sublevades es va anar articulant un embrió d’Estat carlí, i els ajuntaments i les diputacions van començar a organitzar-se sota principis forals, tot impulsant les llengües pròpies i les institucions regionals. Estella es convertiria així en un Estat carlí des de l’estiu de 1873. Alguns èxits militars de les tropes governamentals van impedir l’extensió del conflicte a les ciutats, però van ser incapaces de reprimir-lo definitivament. Així, el conflicte s’allargaria fins el 1876 ja que els carlistes dominaven la major part del País Basc i Navarra amb l’excepció de les grans capitals.

caballeracarlistadela3giw9.jpg

A Catalunya, l’acció de les tropes carlistes, sota el comandament de Ramon Tristany i Francesc Savalls, va aconseguir algunes victòries, com la d’Alpens (1873) i la de Castellfollit (1874). Aquest mateix any els carlins insurrectes van conquerir sorpresivament la plaça forta de la Seu d’Urgell i van ocupar ciutats com Igualada, Manresa, Vic i Olot, que en els conflictes anteriors ni tan sols s’havien vist amenaçades.

carlismo.jpgPerò, la restauració de la dinastia borbònica en la figura d’Alfons XII va fer que el carlisme perdés una part dels suports conservadors que el recolzaven perquè aquests ja estaven satisfets pel retorn a un sistema que garantia una certa estabilitat al país després de la situació erràtica dels últims anys. Així, l’ofensiva de l’exèrcit liberal al llarg de 1875 va aconseguir expulsar els carlins de les places on s’havien fet forts, derrotant-los a tot Catalunya, així com també al País Valencià i l’Aragó.

El conflicte encara es perllongaria uns mesos més al País Basc i Navarra, on va traslladar-se la major part de l’exèrcit governamental. Malgrat l’episòdica victòria carlina en la Batalla de Lakar, la campanya militar desenvolupada des de finals de 1875 va aconseguir d’afeblir la resistència navarresa i basca fins a la seva rendició total l’any 1876 quan Estella va caure en mans de Primo de Rivera i el propi rei Alfons XII va posar-se al capdavant de les tropes per acabar personalment amb els últims focus de resistència. El febrer de 1876, Carles VII va creuar la frontera en direcció cap a l’exili francès posant fi a la guerra i a les seves pretensions al tron espanyol. La conseqüència immediata de la guerra seria l’abolició definitiva del règim foral basc i navarrès.

Aquest seria l’últim intent insurreccional d’uns carlistes que van demostrar la seva feblesa estructural al no ser capaç de derrotar al règim republicà que era excessivament fràgil com a conseqüència de la conjunció de diversos factors: la divisió entre activistes i legalistes, la consolidació del liberalisme a Espanya, la incapacitat d’aglutinar a tota l’oposició conservadora a la Revolució de Setembre, la manca de confiança per part de l’exèrcit i la manca de suport popular a les grans ciutats.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , ,

    Comentaris

    • El més enllà és aquí (II) | Rondaller

      14/06/2016 - 16:12

      […] més: – Miquel Garriga i Roca: wikiwand.com – la Tercera Guerra Carlina: blogs.sapiens.cat – Emili Cabanyes: Barcelona Modernista – Frederic Marés: w110.bcn.cat – Eugenio […]

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús