El nou panorama polític després de la Revolució de Setembre de 1868

A partir de la Revolució Gloriosa de 1868, el panorama polític espanyol va estar dominat per tres grans tendències que esdevindrien les principals protagonistes del Sexenni Democràtic: els moderats, la conjunció monàrquico-democràtica i els republicans. Al marge del sistema polític trobem el carlisme, que experimentaria una important revifalla en aquest període, i el moviment obrer anarquista, articulat al voltant de FRE.

Així, a la dreta del sistema polític van situar-se els antics moderats, que majoritàriament van mantenir-se fidels a la reina Isabel II i van exercir d’oposició al govern i les seves reformes. Comptaven amb el suport dels grups nobiliaris i dels grans propietaris agrícoles.

Al centre hi havia una conjunció monàrquico-democràtica, que dominava les Corts i agrupava una majoria de diputats progressistes articulats al voltant de les figures de Prim i Serrano, grup que a la mort de Prim (1871) es fragmentaria entre els radicals de Ruiz Zorrilla i els constitucionalistes de Sagasta; el sector unionista, liberals de dretes, però sense el dogmatisme dels conservadors; i un petit grup de demòcrates moderats i monàrquics. Des de la coalició es defensava una forma de govern monàrquica, però subordinada a la sobirania nacional representada a les Corts, i un ampli respecte per les llibertats públiques. Comptaven amb el suport de la burgesia financera i industrial, de les classes mitjanes urbanes, d’amplis sectors de l’exèrcit i d’un gran nombre d’intel·lectuals.

Finalment, a l’esquerra del sistema hi havia els republicans integrants del Partit Republicà Federal, sorgit arran d’una escissió del Partit Demòcrata per part d’un grup de col·lectius partidaris del federalisme com a principi bàsic d’estructuració política de l’Estat i dirigit per Francesc Pi i Margall i Estanislau Figueres. El federalisme propugnava un sistema de pactes establerts lliurement entre els diferents pobles o regions d’Espanya com a model per articular l’Estat. Defensava la forma republicana de govern, la separació entre Església i Estat, s’oposaven a la intervenció de l’exèrcit en la vida política, promulgaven una ampliació dels drets democràtics i l’intervencionisme de l’Estat en la regulació de les condicions laborals de la classe treballadora. La seva militància es nodria de petits burgesos, artesans i obrers.

Dins del republicanisme hi havia tres grans tendències que entenien de forma diferent la configuració de l’Estat republicà:

1. Els federalistes benèvols, els quals, encapçalats per Pi i Margall, controlaven la direcció del partit, eren partidaris del respecte a la legalitat i creixen que el federalisme havia d’establir-se “des de dalt a baix”, és a dir, impulsat pel govern en un model centrífug que suposaria l’existència d’una unitat política descentralitzadora. L’entitat superior (Estat) seria inqüestionable pels benèvols.

2. Els federalistes intransigents, encapçalats per José María de Orense, que donaven suport a la insurrecció popular com a mètode per a proclamar la república federal “des de baix a dalt” en un model centrípet que unificaria les unitats polítiques preexistents i en llibertat. Segons els intransigents, per a formar part de l’Estat federal s’havia de tenir la voluntat d’integrar-se’n.

3. Els republicans unitaris, encapçalats per Emilio Castelar, que defensaven la unitat de l’Estat, eren contraris al federalisme i mantenien posicions socials i econòmiques més conservadores. El seu model autoritari de República acabaria conduint cap a la Restauració borbònica.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús