Els orígens de la Revolució Gloriosa de 1868

El darrer període del regnat d’Isabel II, entre 1863 i 1868, va estar marcat per una inestabilitat continuada dels governs moderats que deixava paleses les dificultats i deficiències del sistema liberal espanyol. El règim isabelí estava en una franca descomposició que, a més, s’agreujaria per l’esclat d’una greu crisi econòmica que mostrava la debilitat del capitalisme espanyol i agreujava el malestar social.

Crisi econòmica i malestar social. El regnat d’Isabel II va tenir una fase d’expansió econòmica, que coincidia amb un cicle de creixement europeu generalitzat. Però, a mitjans dels anys seixanta la situació econòmica mundial va fer un tomb donant pas a la primera gran crisi del sistema capitalista, manifestada amb especial virulència en els àmbits financer i industrial. A Espanya, a més, aquesta crisi va veure’s agreujada per la coincidència amb una important crisi de subsistències que va afectar, especialment, les condicions de vida de les classes populars. Així, la depressió cíclica que afectava a l’economia europea va manifestar-se a Espanya com una crisi amb múltiples facetes a les finances de l’Estat, a l’exportació, a la producció industrial i la subsistència.

Isabel II.png

Isabel II

La crisi financera, i amb ella l ’inici de la crisi del model de creixement de la burgesia catalana, va originar-se arran dels problemes derivats del funcionament de la xarxa ferroviària i de. La seva construcció havia comportat una gran inversió de capital en la borsa i per accelerar el ritme de construcció entre 1857 i 1866 van emetre’s gran quantitat d’accions i emprèstits donant lloc a l’especulació amb les accions que va generar una bombolla ferroviària. I quan va iniciar-se l’explotació de les línies va veure’s que el seu rendiment econòmic era molt baix, resultant un negoci ruïnós.

L’escàs desenvolupament industrial espanyol i la persistència d’una economia de base agrària, amb un alt grau d’autoconsum, originava una escassa utilització del ferrocarril, tant pel transport de viatgers com de mercaderies. Amb els beneficis bruts que va produir el ferrocarril, els inversors no podien més que fer front al pagament dels interessos de les obligacions i gairebé no podien complir amb les amortitzacions del deute. En conseqüència, el valor de les accions ferroviàries es va enfonsar i els inversors van exigir subvencions al govern com a compensació. Però aquest no disposava de fons i no podia recórrer al préstec, perquè també s’havien enfonsat les cotitzacions del deute públic (els bons de 100 rals valien al mercat només 35 rals el 1866).

Circulaven pagarés per valor de més de 120 milions de rals i les societats de crèdit no podien respondre a més enllà de 20 milions. La situació de fallida financera va provocar la crisi de molts bancs i societats de crèdit, que van cancel·lar els préstecs i van estendre l’alarma entre particulars i empreses. El malestar afectava a totes les classes socials i feia més fàcil la irritació contra un govern que havia contribuït a originar aquests mals i ara no era capaç d’actuar a la recerca de solucions.

La crisi de les finances va coincidir en el temps amb una greu crisi industrial a Catalunya provocada pel que es coneix com la “fam de cotó”. La indústria tèxtil cotonera catalana, que suposava la majoria del sector industrial de l’època, va experimentar una forta recessió per l’escassetat de cotó en floca ja que la Guerra de Secessió nord-americana (1861-1865) havia interromput el subministrament i encarit aquesta matèria primera. Moltes petites indústries no van comptar amb els recursos suficients per a fer front a aquesta pujada de preus que coincidia amb una davallada de la demanda de productes tèxtils com a conseqüència de la crisi econòmica generalitzada i de l’increment dels preus dels aliments.

La crisi de subsistències, iniciada el 1866, va marcar el punt d’inflexió per a l’enfonsament definitiu del règim. A partir d’una sèrie de males collites va produir-se l’escassetat de blat, aliment bàsic en el règim d’alimentació de la societat espanyola del període. Immediatament els preus van començar a augmentar donant lloc a que, en només dos anys, el preu del blat s’incrementés un 65%. El preu del pa va experimentar la pujada corresponent així com d’altres productes bàsics com l’arròs o el bacallà. Amb aquesta crisi tradicional quedava clar que la revolució liberal no havia estat capaç d’articular un mercat interior en el país que permetés l’abastiment en temps de crisi.

Ramon_Maria_Narvaez.jpg

Ramon María Narváez

La combinació de la crisi agrícola, industrial i financera va agreujar la situació i el malestar amb el govern va extendre’s entre la població. Al camp, la fam va provocar un clima de forta violència social. I a les ciutats la conseqüència de la crisi va ser una onada d’atur que va provocar una davallada del nivell de vida de les classes treballadores. La situació interna del país era explosiva i a això havia de sumar-se la crisi política.

De la crisi política al Pacte d’Ostende. A mitjans dels anys seixanta bona part de la societat espanyola tenia motius per estar descontenta amb el sistema polític, econòmic i social del règim isabelí. Els grans negociants reclamaven un govern que adoptés mesures per salvar les seves inversions en la borsa, els industrials reclamaven la instauració del proteccionisme, i els obrers i pagesos denunciaven la misèria en la qual vivien.

En aquest context, després de la revolta dels sergents de la Caserna de San Gil i de la repressió que va acompanyar-la, el 1866, O’Donnell va ser apartat del govern per Isabel II i va haver de marxar cap a l’exili, però els governs moderats que van succeir-se (Narváez i González Bravo) no van ser capaços de realitzar cap reforma democràtica i van continuar governant per decret, van tancar les corts i van inhibir-se clarament davant els problemes que sacsejaven el país.

Un dels problemes més greus del falsejat sistema parlamentari espanyol del segle XIX era la dificultat de que es produïssin amb normalitat els canvis necessaris en els equips de govern. L’única forma de que aquests es produïssin era recórrer al pronunciament, un cop militar disfressat de moviment revolucionari. Amb aquests cops es buscava espantar als governants per fer-los accedir al canvi i que accedís un nou partit al govern, acontentant les masses populars amb manifestos “revolucionaris” i l’assumpció del poder par part de les juntes que teòricament representarien a les forces populars fins la ràpida arribada del militar alliberador de torn que permetia la tornada a la normalitat.

losborbonesenpelotas.jpg

Caricatura satírica sobre la Cort d'Isabel II

Així, davant la impossibilitat d’accedir al poder pels mecanismes constitucionals, el Partit Progressista, dirigit pel general Prim, va passar a practicar una política de retraïment negant-se a participar de les eleccions i defensant la conspiració com a únic mitjà viable per accedir al govern. En la mateixa posició es va situar el Partit Demòcrata. Ambdós partits van signar el la seva aliança a la ciutat belga d’Ostende el 1867 (Pacte d’Ostende). El compromís proposava la fi de la monarquia isabelina i deixava la decisió sobre la nova forma de govern a instaurar a Espanya (monarquia o república) en mans d’unes corts constituents que serien elegides per sufragi universal un cop triomfés la revolució.

govern provisional 1869.jpg

El govern provisional sorgit del Pacte d'Ostende

Luis_Gonzalez_Bravo.jpg

Luis González Bravo

Paral·lelament, a Madrid, Narváez tornava a dirigir el govern amb mà dura i tots els elements sospitosos van haver de tornar a exiliar-se perquè eren perseguits pel règim. A l’estiu de 1867, un aixecament popular de caràcter antiborbònic va estendre’s per Catalunya, amb focus importants al Priorat, Reus i l’Empordà. En aquest moviment estaven implicats progressistes, demòcrates i republicans. L’aixecament, però, va fracassar i la repressió va ser especialment dura amb els elements republicans.

Cap a finals de 1867, després de la mort d’O’Donnell, la Unió Liberal es sumava al Pacte d’Ostende de la mà del seu nou líder Serrano. Això va suposar que la major part dels militars amb rang passessin a donar suport a l’oposició i que el moviment opositor adquirís un caràcter més conservador, propi d’un pronunciament militar, malgrat que les proclames i els manifestos parlessin de revolució i utilitzessin les reivindicacions de llibertat i justícia social. El govern es quedava d’aquesta manera amb una base de poder absolutament precària ja que l’únic sector que encara era fidel a la monarquia isabelina era la camarilla més reaccionària dels moderats. Amb el govern de Luis González Bravo s’estava iniciant la dissolució definitiva del sistema que seria enterrat per la Gloriosa Revolució de setembre de 1868.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús