La crisi de la Rússia tsarista (1905-1917)

En els inicis del segle XX Rússia continuava emmarcada en un règim de monarquia absoluta on el tsar concentrava a les seves mans el poder suprem de l’Estat i l’exercia sense limitacions. Per governar, el monarca es recolzava en quatre grans pilars: la noblesa, l’exèrcit, l’Església ortodoxa i la burocràcia. Tot i que existia un parlament, la Duma, aquest tenia uns poders molt limitats perquè el tsar podia convocar-lo o dissoldre’l segons la seva voluntat i les llibertats polítiques existents a Rússia eren inexistents ja que els opositors al règim autocràtic eren perseguits per una policia política que exercia una gran repressió.

L’economia russa continuava sent fonamentalment agrària, malgrat que el procés d’industrialització ja s’havia iniciat en el darrer terç del segle XIX. La instal·lació d’algunes indústries pesants i la construcció del ferrocarril van fer créixer el volum de la població obrera, però no va ser així amb el nombre de membres de la burgesia empresarial, ja que el desenvolupament de la indústria va dependre en excés del capital estranger i de la iniciativa estatal. A més, en els primers anys del segle XX va produir-se una crisi econòmica molt profunda que va agreujar encara més les deficiències de l’economia russa: una crisi de sobreproducció va produir la disminució de la demanda i el retraïment de les inversions estrangeres.

Mapas Imperiales Imperio Ruso.jpg

La Revolució de 1905. A aquest fet va sumar-se la guerra russo-japonesa de 1905 pel control de l’Àsia oriental, que va ser un desastre per a l’exèrcit rus amb la successió de les desfetes militars. L’Imperi Rus va rebre una derrota inesperada que va provocar una sèrie de disturbis com la manifestació de treballadors de Sant Petersburg. Aquests avalots combinaven el descontentament per la derrota militar amb les protestes per la crisi econòmica que es patia en aquells moments.

El resultat de la crisi va ser un moviment reivindicatiu molt important que es va escampar per tot l’Imperi. Tots els sectors opositors al tsarisme van conjuntar-se per demanar unes condicions de vida millors i la democratització del sistema. Així, la manifestació de Sant Petersburg del 9 de gener de 1905, on va assaltar-se el Palau d’Hivern del tsar, demanava reformes socials, llibertats democràtiques i la convocatòria d’una assemblea constituent. Els manifestants no buscaven la caiguda del tsar, sinó tan sols denunciar el mal govern que patia el país i forçar l’inici de les reformes polítiques.

Poster15.jpg

La manifestació, però, va ser dissolta a trets per la guàrdia cosaca amb un resultat de prop de mil morts i dos mil ferits, una resposta violenta que va fer que aquests fets es coneguessin amb el nom de Diumenge Sagnant. A continuació, la revolta va estendre’s ràpidament per tot el país durant uns quants mesos, i inclús van unir-se algunes insurreccions de soldats com la del cuirassat Potemkin. Aquesta situació va obligar Nicolau II a substituir el règim autocràtic rus per un règim de llibertats amb la parlamentarització de Rússia mitjançant la Duma.

Bloody_sunday.jpg

La Revolució de 1905 va ser un moviment social que suposava el baptisme del moviment obrer (POSDR i Partit Socialista Revolucionari) amb la formació dels primers soviets (consells o assemblees populars) de camperols i treballadors obrers. Es van consolidar unes forces democràtiques emergents i antagòniques a l’autocràcia tsarista en una mobilització política que va involucrar tant a les noves forces socialistes com a corrents reformistes de signe liberal representades pel KDT i els octubristes.

El fracàs de les reformes polítiques. Aquests fets van suposar un intent de reforma política de signe liberal constitucional oferida pel tsar Nicolau II en el Manifest Imperial d’octubre de 1905. La principal reforma va ser l’elecció de la Duma mitjançant sufragi universal, fet que feia intuir la conversió de Rússia en una monarquia parlamentària, però el tsar aviat incompliria els seus compromisos i tornaria a instaurar l’autocràcia.

Els principals partits polítics russos eren els octubristes de Gukchov que representava a la noblesa reformista que volia introduir canvis en el sistema autòcrata rus del tsarisme.

El KDT (Partit Constitucionalista Demòcrata) representava a la burgesia russa i la seva principal figura era Milykov. El KDT propugnava la necessitat de lluitar dins del marc legal per aconseguir una democràcia parlamentària i refusava qualsevol acció revolucionària per aconseguir els seus objectius.

Lenin.jpgEl POSDR (Partit Obrer Socialdemòcrata Rus) era de tendència marxista i estava afiliat a la II Internacional. Va adaptar el marxisme a la realitat específica russa i va ser el gran artífex de la Revolució de 1917. Preveia la necessitat d’enderrocar l’ordre feudal com a pas previ a la destrucció de l’ordre burgés per part del proletariat.

Dins del POSDR hi havia dues tendències; els menxevics de Berentseli i els bolxevics de Lenin. Els menxevics creien que a Rússia calia fer encara la revolució burgesa i que aquesta havia de ser dirigida per la burgesia amb un paper secundari del proletariat. Els menxevics defensaven un partit de masses segons el model de la socialdemocràcia europea. D’altra banda, els bolxevics de Lenin creien que era el proletariat qui havia de dirigir la revolució i defensaven un partit de combat dotat d’una disciplina forta capaç d’enfrontar-se al tsarisme.

Per últim, el Partit Socialista Revolucionari (SR) defensava els pagesos com a classe revolucionària. L’SR defensava la necessitat de destruir el tsarisme i instaurar una societat col·lectivista de base rural. Els seus principals líders eren Cherov i Kerenski.

L’intent de reforma de 1905 no va prosperar perquè Nicolau II, un cop superada la revolta d’octubre, va retirar les seves propostes i va bloquejar la constitució d’una Duma representativa. Els ministres no eren responsables davant del parlament i era el tsar qui tenia la iniciativa a l’hora de promulgar les lleis. La Duma va estar dominada pels sectors conservadors i un govern del príncep Stolypin que va intentar modernitzar Rússia econòmicament. La reforma liberal constitucional va quedar-se en una sèrie de reformes econòmiques que afectaven a l’agricultura i milloraven la indústria en tres àrees; Sant Petersburg, Moscou i el Caucas.

Les reformes agràries suposaven la dissolució del MIR (propietat comunal) que era predominant com a forma econòmica i d’organització social dels camperols russos. Així s’afavoria la privatització de la terra per fomentar el capitalisme i el comerç i es compensava el camperolat generalitzant un sistema de representació electa local que fos representatiu.

Stolypin va recolzar-se en els octubristes però va enfrontar-se amb el KDT i les altres forces polítiques. El 1911 Stolypin va ser assassinat per un socialista revolucionari que va atemptar contra ell. La seva mort va significar el final del reformisme amb només un 10% de les terres comunals privatitzades. La resposta social al reformisme va ser de rebuig generalitzat entre el camperolat rus.

Rússia entra a la Primera Guerra Mundial. El 1914 l’Imperi Rus era impopular entre els sectors populars; el camperolat, la burgesia i la noblesa reformista. Amb aquesta situació Rússia va ser l’estat que va entrar a la Primera Guerra Mundial amb menys consens social. L’esquerra s’oposarà totalment a l’entrada a la guerra, motiu pel qual va ser novament reprimida.

Rússia no tenia un motiu nacional per entrar a la guerra i van ser les seves aliances amb Sèrbia el que va obligar-la a entrar en el conflicte bèl·lic. Rússia també tenia un motiu geoestratègic per entrar en la guerra perquè havia arribat a un acord secret amb francesos i britànics per annexionar l’Estret del Dardaneros (territori turc) per convertir Rússia en un estat amb accés a l’Oceà Atlàntic, el Pacífic i el Mar Mediterrani.

La guerra aviat va complicar-se per Rússia amb desfetes militars i greus problemes econòmics. L’economia agrària va col·lapsar-se provocant la manca d’aprovisionament a les ciutats. Així, Rússia que era exportadora de blat i importadora d’indústria va veure com es trencava el sistema comercial entre camp i ciutat.

1914.jpg

La indústria russa va reconvertir-se en indústria de guerra deixant de produir productes manufacturats. Els camperols davant la manca de mercat van passar a produir per l’autoconsum. La fam va arribar a les ciutats i al front de guerra però no al camp. Els preus van augmentar ràpidament i la capacitat adquisitiva dels assalariats va disminuir vertiginosament. Moltes fàbriques no reconvertides van tancar i l’atur i la conflictivitat social van augmentar.

La manca d’aliments a les ciutats a les ciutats va provocar un greu conflicte social. L’esforç de la guerra havia prioritzat el transport dels materials bèl·lics per sobre dels productes alimentaris a les ciutats. Així, el 1916 van produir-se a Sant Petersburg els primers conflictes que van ser reprimits sense que es resolgués el problema crònic de la manca d’aliments.

El curs negatiu de la guerra va sumar-se als problemes intern provocant una nova crisi que va afectar directament al tsar. Els estats en guerra havien constituït governs de consens per reforçar el consens social, però a Rússia Nicolau II no va accedir a la formació d’un govern de coalició. La desfeta militar va fer trontollar l’autoritat tsarista i va provocar una situació de descontentament entre els soldats i la població. Davant aquesta situació, els complots a la cort van anar-se succeint en aquests anys.

El 1916 certs polítics russos com Milychov, Kerenski, Gukchov o Lvov van plantejar l’enderrocament del tsar pel descontentament social però aquesta conspiració no va poder triomfar. L’exèrcit rus havia mobilitzat 14 milions de soldats, el 90% procedents del camperolat, que van anar acumulant morts en combat fet que va provocar molta inquietud entre les masses populars.

D’altra banda, l’Imperi Rus tenia en el seu si grans nacionalitats que al segle XIX havien estat controlades però que amb la centralització de l’estat que va realitzar Stolypin van iniciar conflictes. Els alemanys van prometre la independència a Polònia, Ucraïna, Finlàndia o Txexènia davant l’imperialisme rus.

La manca d’autoritat i el desgavell a la cort va estimular a la oposició de la Duma. La idea que per salvar el país calia prescindir dels Romanov i establir un sistema veritablement parlamentari cada cop s’estenia més entre la classe política russa. Així, a mitjans de febrer de 1917 el descontentament popular a Sant Petersburg (Petrograd) va manifestar-se en un seguit de vagues a les fàbriques, de manifestacions al carrer i de motins a les guarnicions. Havia començat la Revolució Russa.

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús