París, art per totes bandes

París ocupa un lloc privilegiat a l’àmbit artístic i cultural a nivell mundial en els darrers segles. Allí van néixer moviments artístics com l’expressionisme, el surrealisme i el fauvisme, i importants figures de l’art i el pensament como René Descartes, Voltaire, Victor Hugo, Émile Zola, Alexandre Dumas fill, Edgar Degas, Claude Monet, Jean-Paul Sartre, Jean Renoir, Louis Malle o Henri Cartier Bresson. També va acollir a nombrosos artistes estrangers com Luis Buñuel, Leonardo da Vinci, Vincent van Gogh, Pablo Picasso, Frederic Chopin, Franz Liszt i a escriptors com Ernest Hemingway, Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Samuel Beckett, Julio Cortázar, Francis Scott Fitgerald, Joyce o Oscar Wilde i moltes altres celebritats com Lenin, Iasser Arafat o Alexander von Humboldt. A més, la ciutat compta amb la major aglomeració de d’obres d’art repartides en els seus múltiples museus i en col·leccions privades. D’altra banda, el patrimoni arquitectònic de París també esdevé espectacular.

A continuació farem un recorregut per la història de l’art que podem observar a París. Entre les escasses runes romàniques destaca part del campanar i l’església de Saint-Germain-des-Prés (segles X-XII). Obres bàsiques del gòtic primitiu són la Basílica de Saint-Denis (segles XII-XIII) i la catedral de Notre Dame (començada el 1163 i acabada el 1345). El gòtic rayonnant (segles XIII-XIV) té un monument extraordinari a la Sainte-Chapelle, consagrada el 1248. Del gòtic florit (segle XV) en resten obres com bona part de Saint-Germain-l’Auxerrois i de Saint Séverin. Entre l’arquitectura gòtica civil destacarem alguns hôtels com els de Sens o Cluny (segle XV).

L’arquitectura renaixentista (segle XVI) és representada per esglésies com Saint Eustache o Saint Etienne-du-Mont. L’art clàssic francès (segles XVI i XVII) va marcar les construccions de l’època d’Enric IV (per exemple la Plaça des Vosges) i del regnat de Lluís XIV (bona part del Louvre –columnata de Perrault– i  els Invàlids –amb la seva església du Dôme de J. Hardouin-Mansart). En el segle XVIII parlarem de l’estil Lluís XV, el que vol dir el triomf del Rococó en els petits palaus, com el Soubise o el de Rohan, però també hi hagué urbanitzacions monumentals com la Plaça de la Concorde (concebuda per Gabriel) i grans edificis clàssics com el Pantheon de Soufflot.

Amb la Revolució i l’Imperi s’imposaria el neoclassicisme monumental representat, per exemple, per la Madeleine o els Arcs del Triomf del Carrousel (1806-1808) i de l’Étoile (iniciat el 1806 i acabat el 1836 per Lluís Felip). La fisonomia actual de París es deurà als canvis iniciats en el segle XIX per Napoleó III que encarregaria al baró Haussmann la remodelació urbanística de la ciutat. Ell traçaria les grans avingudes, la distribució del clavegueram i els nous parcs que defineixen el París actual. Les Halles (gran mercat) marcaria, a finals de segle, la norma de la nova arquitectura: el predomini del ferro. Aquesta trobaria en els 300 metres d’alçada de la Torre Eiffel (1887-89) la seva culminació més espectacular.

De les construccions del segle XX cal destacar el pavelló suís de la Cité Universitaire (de Le Corbusier, 1933); el Palais de Chaillot (seu de museus, 1937); el Palau de la UNESCO (1955-58); el Centre Maine-Montparnasse (1961-63); el nou estadi del Parc del Prínceps (1972); el Centre d’Art Pompidou (1977); Les Halles (1979); el nou barri de La Villete, el sector de la Défense i l’Estadi de France a Saint-Denis (1998).

Des de la segona meitat del segle XIX, la ciutat va convertir-se en la Meca d’una bohèmia idealitzada i un dels principals centres d’atracció d’artistes de tot el món que van residir-hi llargues temporades per a estudiar les diverses escoles i acadèmies artístiques, així com per participar en els famosos Salons. Els artistes van convertir els barris de Montmartre i Montparnasse en grans emporis artístics.

Entre els museus de la ciutat destaquem: el Louvre, el Des Arts-Décoratifs, els dos d’Art Modern, el Carnavalet (història de la ciutat), el de Cluny (art medieval), el d’Orsay, i diversos espais monogràfics d’artistes (per exemple, Rodin). El centralisme rígid de l’Estat francès ha fet de París el nucli de la cultura i l’únic centre musical de França, així, a part de l’Òpera (1875), la ciutat disposa de diverses sales de concerts i també és un centre important de música lleugera i varietats.

Louvre.jpg

Comparteix

    Etiquetes: , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús