La descomposició del sistema isabelí (1856-1868)

El nou govern unionista liderat per Leopoldo O’Donnell va intentar assolir un equilibri polític combinant els elements fonamentals del projecte moderat amb algunes propostes progressistes, com la limitació dels poders de la corona i l’acceptació de la desamortització civil. Aquest govern va ser el més estable del regnat d’Isabel II (1858-1863), donant pas a un període de 5 anys de poder per a la Unió Liberal.

Leopoldo_O'Donnell.jpg

Leopoldo O'Donnell

L’executiu, un cop recuperada la Constitució de 1845, va intentar de revitalitzar el parlamentarisme, sempre, però, sota la tutela del govern, i d’exercir una política més tolerant amb l’oposició. D’aquesta manera, malgrat que les eleccions eren precuinades des del Ministeri de la Governació per tal d’assegurar la majoria parlamentària, també es fixava una minoria opositora al congrés per evitar una marginació política que derivés en pràctiques insurreccionals.

La burgesia catalana viurà aliada amb la Unió Liberal durant el govern llarg de O’Donnell sota el guiatge de Francesc Permanyer i amb la participació a la política espanyola de la mà de Duran i Bas i d’altres membres d’aquest conservadorisme que no s’havia adaptat als mètodes de govern del moderantisme. D’aquesta manera, els fabricants catalans van trencar la seva tradicional aliança amb els liberals per apropar-se a la Unió Liberal, però no aconseguirien massa beneficis. El govern O’Donnell era massa tímid per emprendre les reformes necessàries i no estava decidit a practicar la descentralització. Així, es produirà un desencant progressiu iniciat amb la lluita contra les lleis centralitzadores aprovades entre 1861 i 1863 al que s’afegiria la batalla per la qüestió aranzelària entre 1859 i 1863.

D’aquesta manera, va aconseguir-se una etapa de relativa estabilitat interior on només van produir-se alguns tímids aldarulls republicans i de descontentament social. Però si la Unió Liberal va poder mantenir-se en el poder d’una manera més o menys estable en aquest període va ser gràcies a la prosperitat econòmica que va viure el país gràcies al desenvolupament de la indústria siderúrgica i a la febre especuladora de les accions ferroviàries a la borsa.

O’Donnell va intentar cohesionar el país i mantenir-lo al marge dels esdeveniments de la política interna. Per això, va buscar emocions patriòtiques amb aventures exteriors que, a més de cercar la recuperació del prestigi internacional espanyol, entretinguessin als caps militars perillosos. D’aquesta manera, es van dur a terme tres campanyes de caràcter internacional a Indoxina (1858-1863), Mèxic (1862) i el Marroc (1859-1860), que van suposar un exemple d’intervencions militar sense cap guany possible.

Ramon_Maria_Narvaez.jpg

Ramón María Narváez

Tot i aquestes campanyes militars de distracció, el 1863 es va fer evident la descomposició interna de la coalició de govern. De l’estabilitat anterior es passaria a una ràpida successió de governs inestables perquè ni la repressió ni les emocions patriòtiques no van servir per tapar permanentment els problemes que patia el país. A més, l’unionisme va ser incapaç de plantar cara a l’oposició moderada i a la mateixa corona que va forçar la dimissió d’O’Donnell per lliurar el poder als moderats novament. La caiguda de O’Donnell va donar pas a un període que es redueix a una distribució de personatges que no arribaven al poder pel pes de les seves formacions polítiques, sinó per la designació de la reina. Així, entre 500 famílies es configurava l’oligarquia del poder polític i econòmic del país.

El període 1863-1868 va comportar el retorn de Narváez al poder i la reposició dels vells principis del moderantisme. Malgrat tot, les baralles internes, les conspiracions constants, la successió de pactes i d’intents de pronunciament van fer evident la manca de suports socials i la feblesa dels governs. El Partit Moderat es trobava totalment desgastat, els seus líders tradicionals no s’havien renovat, el seu programa no presentava cap idea nova i el seu govern aviat es trobaria desprestigiat per la mala gestió, el centralisme inoperant, els negocis foscos i els escàndols de palau.

El moderantisme va imposar novament la forma autoritària de govern, al marge de les corts i de tots els grups polítics, i va exercir una forta repressió sobre els seus opositors. La constitució no es portava a la pràctica i la representació popular pràcticament no existia. Davant d’aquesta situació, els progressistes van acusar la corona d’obstaculitzar el normal funcionament de les institucions i de promoure formes de govern dictatorials, a la vegada que es retiraven de la vida política per passar novament a l’insurreccionalisme, ara acompanyats pels demòcrates i els republicans que veien com la seva popularitat entre les classes populars anava augmentant.

Luis_Gonzalez_Bravo.jpg

Luis González Bravo

El 1865, van tenir lloc uns greus incidents a la Universitat de Madrid, l’anomenada Nit de San Daniel, a partir de l’aparició d’un article d’Emilio Castelar, professor d’ideologia republicana, on ironitzava sobre la venda de béns per part de la corona per part de la reina. En resposta a l’article, el govern va destituir Castelar de la seva càtedra donant lloc a la protesta dels estudiants a la Puerta del Sol corejant el crit de “Prim Llibertat!”. La repressió portada a terme per la Guàrdia Civil (nou estudiants morts i més de cent ferits) va comportar l’increment de la impopularitat de Narváez i els governs moderats.

El 1866 va produir-se un altre intent de pronunciament per part dels sergents de la Caserna de San Gil, que va comptar amb l’adhesió de progressistes i demòcrates, i va derivar en un aixecament popular a Madrid al crit de “¡Abajo los Borbones!”. La insurrecció va acabar amb 66 afusellaments i més de mil empresonats.

La situació del govern, en clara descomposició, encara s’agreujaria més arran de la crisi de subsistències que va iniciar-se el 1866 i que va comportar l’augment dels preus i el descontentament popular. A això es sumaria l’esclat d’una profunda crisi econòmica i financera que acabaria de sacsejar el país. A partir d’aquest moment, amplis sectors de la societat espanyola van coincidir en la necessitat de promoure un pronunciament que capgirés la situació. El malestar social generat per la crisi econòmica i l’hostilitat política creixent al voltant de la camarilla moderada que envoltava la reina van conduir a la conspiració culminada amb la signatura del Pacte d’Ostende i la Revolució Gloriosa de setembre de 1868.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús