La Segona Guerra Carlina: els Matiners

Després de la Primera Guerra Carlina va produir-se un intent per part del carlisme de buscar una resolució pacífica al conflicte a través de la proposta de matrimoni entre el fill del pretendent Carlos V amb Isabel II, solució patrocinada per Balmes i la fracció més dretana dels moderats. Aquest intent, però, va frustrar-se en el moment en que Isabel II va casar-se amb Francesc d’Assís. Per alguns historiadors, tancat el camí de la negociació, només quedava el de la guerra.

DonCarlosVI.jpg

Carles VI, comte de Montemolín i pretenent carlí al tron espanyol

La realitat és que entre la fi de la Primera Guerra Carlina i l’esclat de la Guerra dels Matiners encara van existir partides al Principat, és a dir, el conflicte s’havia tancat en fals. Aquests aixecaments carlins van revitalitzar-se a Catalunya durant el període 1846-1849, donant origen a l’anomenada Guerra dels Matiners, la Segona Guerra Carlina.

Les causes de la segona insurrecció carlina cal cercar-les en el difícil ajustament de la societat catalana a les noves regles que suposava la consolidació de la propietat burgesa al camp i als efectes de la centralització administrativa dels moderats que implicava el retorn de la imposició de les quintes i la implantació dels “consums” que gravaven els productes d’alimentació popular.

La consolidació de les regles de la propietat burgesa al camp, a costa de la propietat comunal camperola, va suposar a tota Europa una causa de malestar i augment de la delinqüència camperola, una transgressió de les noves normes que els camperols interpretaven com a legítima enfront de la nova situació. D’altra banda, la quinta era temuda a Catalunya per tota una sèrie de raons. L’amenaça de que el fill pogués ser quintat portava a moltes famílies a un endeutament ruïnós per tal de redimir-lo o buscar-li un substitut. A més, la quinta era, a més d’un sistema de reclutament militar, una forma d’impost.

Finalment, les causes immediates les trobem en la crisi econòmica dels anys 1846-1848, de base agrària i industrial, que va deixar molta gent sense feina i abocada a la misèria, fet que facilitaria el reclutament de les partides carlines i dels grups de bandolers. La collita de cereals de 1846 i 1847 va ser dolenta i això va traduir-se en una caiguda de les vendes de teixits que es reflectiria en la producció fabril a Catalunya. La minva de la producció a la meitat va comportar un descens de l’ocupació que es veuria agreujada per l’increment del preu del pa com a conseqüència de l’escassetat de grans.

carlisme.jpgAixí, l’agudització de la crisi econòmica va comportar un increment de la delinqüència. Això explica que la Guerra dels Matiners arrelés amb força a Catalunya i que, malgrat els esforços de l’exèrcit, la lluita es perllongués durant més de tres anys. La guerrilla no hagués pogut subsistir sense una certa complicitat de la població, i és que, a més del tradicional aixecament camperol, s’hi va unir la revolta dels sectors urbans a causa del malestar creat per la crisi econòmica.

Els “matiners”, anomenats així perquè les partides de guerrillers rebels iniciaven les seves activitats quan l’exèrcit regular encara descansava, coneixien aquesta situació i van procurar de no destorbar la població civil mentre que aquesta identifiqués l’exèrcit que els perseguia amb el govern que imposava les quintes i els consums i mantenia uns exèrcits que destrossaven els horts i donaven tota mena de molèsties mentre combatien els “matiners”. La guerra s’alimentava del malestar existent al país i amb l’arribada de més soldats per combatre els carlins això no podia solucionar-se. Calia una solució política per part del govern central de Madrid.

Batalla_del_Pasteral.jpg

La guerra va començar amb una acció de partides amb Mossèn Tristany encapçalant un grup que amb prou feines arribava als 300 homes. La seva acció més espectacular va ser l’entrada a Cervera on van saquejar els fons de les oficines públiques i van marxar cridant: “Visca la Constitució i Carles VI!”. Així, els rebels feien costat a la candidatura al tron del segon pretenent carlí, el comte de Montemolín, el fill gran de Carles Maria Isidre, conegut entre els seus seguidors amb el nom de Carles VI.

General_Pavia.jpg

El general Pavía

En els primers moments del conflicte, les forces dels carlins no arribaven a 500 homes, mentre que les de l’exèrcit espanyol dirigit pel capità general Bretón eren de 22.000. Aviat, Bretón seria substituït per Pavía que aconseguirà matar Ros i capturar Mossèn Tristany per després afusellar-lo. Les victòries militars de Pavía, però, eren inútils en una guerra que només podia guanyar-se actuant des del terreny polític. Per això el capità general va pressionar Madrid perquè realitzés una política més contemporaditzadora respecte de Catalunya. La resposta del govern va ser la seva destitució per després tornar-li el càrrec.

Noves circumstàncies van animar els combats a partir de 1848 ja que els ressons de la revolució francesa que va instaurar la Tercera República van tenir conseqüències entre les forces d’esquerres a Catalunya. Pavía, temerós de les conseqüències que podien produir-se, va aturar la quinta i va buscar aturar les conspiracions a Barcelona. Tanmateix, el que no va passar a la ciutat va passar al camp on van començar a aparèixer partides progressistes i republicanes que van actuar en col·laboració amb els carlins encapçalats per Ramon Cabrera.

La guerra rebrotava amb força mentre a Barcelona es formava un comitè revolucionari progressista que prometia l’abolició de quintes i consums i tot un seguit de reformes. Aquest revifament de la guerra va decidir a Narváez a destituir novament a Pavía per enviar a Catalunya a Fernández de Córdoba. També ell va ser ràpidament destituït per retornar el comandament a Pavía, aquest cop proporcionant-li totes les forces necessàries per acabar definitivament amb la guerra.

La detenció a la frontera del pretenent carlí, la derrota militar de les partides carlines, el cansament general per la llarga duració de la lluita i la represa econòmica que va produir-se durant 1849 van posar fi a una insurrecció. Tal i com Pavía havia previst, la guerra civil contra els carlins va acabar-se quan el país va voler ja que era un aixecament que contava amb les simpaties del conjunt de la societat catalana. Tanmateix, la finalització del conflicte no va donar una veritable solució a allò que l’havia provocat.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús