Les agrupacions polítiques del liberalisme espanyol del segle XIX: moderats, progressistes i demòcrates

Els partits polítics que integraven el liberalisme espanyol del segle XIX no eren pas com els entenem actualment. No es tractava de grups compactes i homogenis amb una ideologia i un programa ben definits, sinó que més aviat constituïen agrupacions de personalitats organitzades al voltant d’algun notable, ja fos civil o militar. Més que partits organitzats, eren corrents d’opinió i camarilles, vinculades a partir de les relacions personals o els interessos econòmics, que s’unien per participar en les eleccions amb l’objectiu principal de controlar les diferents parcel·les del poder.

El sistema polític configurat per la Constitució de 1837 va articular-se a través de dos grups polítics, el moderat i el progressista.  La confrontació entre ambdós partits no estava motivada per la seva composició social ja que, tot i la seva heterogeneïtat (grans terratinents, arrendataris i camperols acomodats, financers i comerciants, professionals liberals, alts càrrecs de l’administració, empresaris i industrials catalans, “nous rics” que havien fet fortuna gràcies a la desamortització i l’abastiment dels exèrcits), aquesta no va ser una dificultat per avançar cap a la configuració d’un liberalisme oligàrquic, marginant així a altres forces polítiques i socials subalternes de la burgesia com els demòcrates i els republicans que es formarien a l’esquerra de moderats i progressistes.

Models ideològics i constitucionals comparats de moderats, progressistes i demòcrates:

MODERATS PROGRESSISTES DEMÒCRATES
Sobirania Sobirania compartida: Rei i Corts Corts: Sobirania Nacional Sobirania popular: Corts (democràcia)
Poder Executiu Rei: designa lliurement els ministres i pot dissoldre les Corts Limitació del poder executiu
Poder Legislatiu Corts bicamerals: Senat d’elecció reial Senat elegit per sufragi Corts unicamerals. Diputats retribuïts
Dret de vot Sufragi censatari molt restringit (0,8%) Sufragi censatari més ampli Sufragi universal masculí
Poder municipal i provincial Ajuntaments i Diputacions escollits pel govern Ajuntaments i Diputacions escollits pels veïns o votats pels electors Autonomia dels municipis i províncies que escollen Ajuntaments i Diputacions
Religió Religió Catòlica única Manteniment del culte catòlic Llibertat de religió
Drets i llibertats Drets restringits per les lleis Llibertat de premsa Dret de reunió i associació
Classes que els recolzen Aristocràcia i Alta Burgesia (terratinents i rendistes) Classes mitjanes urbanes (industrials i comerciants) Classes populars
Altres Ordre públic.

Reforçament de la monarquia.

Tractats amb l’Església.

Milícia Nacional.

Lleis desamortitzadores.

Judicis amb jurats.

Legitimitat de la Revolució.

Milícia Nacional.

Judicis amb jurats. Reforma del sistema fiscal.

Intervenció estatal en assistència social i educació pública.

Limitació d’edat per treballar.

Model constitucional Constitució de 1845 Constitució de 1837 Constitució de 1869

Els moderats:

Els moderats eren els antics afrancesats i es definien a si mateixos com a “persones d’ordre”. La seva base social la formaven els terratinents, els propietaris, l’alta burgesia, intel·lectuals conservadors i el comandament de l’exèrcit, així com les restes de la vella noblesa i el clergat. Els seus principals representants van ser Martínez de la Rosa, De Burgos, Floridablanca, Ramon María Narváez i Francisco Bravo Murillo. Les antigues elits van anar integrant-se des de 1832 en el partit moderat, però també formaven part del mateix el gruix de la burgesia industrial catalana i inclús antics liberals exaltats com Alcalá Galiano, Andrés Borrego, Istúriz o Flórez Estrada (desenganyat pel desenvolupament de la desamortització de Mendizábal).

Defensaven el dret a la propietat com a garantia de l’ordre que volien defensar i preservar, per això restringien el sufragi en funció de la riquesa dels electors. Consideraven la llibertat com un bé individual, però hi feien passar per davant els principis d’autoritat i ordre social, de manera que desconfiaven de la participació de les masses en la política, que havia d’estar en mans de la minoria propietària i il·lustrada.

Entenien la sobirania de forma restrictiva, compartida entre les Corts i la monarquia, a la qual li atorgaven amplis poder d’intervenció en la vida política (nomenar ministres, dissoldre les Corts, vetar lleis, etc.), a la vegada que defensaven el bicameralisme perquè la cambra alta (dels pròcers) realitzés una segona lectura moderada i conservadora de les lleis. També es mostraven partidaris de limitar els drets individuals, però especialment els col·lectius com les llibertats de premsa, d’opinió, de reunió i associació. Finalment, defensaven la confessionalitat de l’Estat, atorgaven a l’Església catòlica una gran influència social i representaven, en definitiva, l’opció més clerical del liberalisme.

Els progressistes:

Els progressistes es consideraven a si mateixos com els “defensors de la llibertat”. Escindits del liberalisme conservador en el Trienni Liberal, la seva base social la formaven la mitjana i petita burgesia, l’oficialitat mitjana de l’exèrcit, i les classes populars urbanes (artesans, comercials, professionals liberals, etc.) que tenien com a denominador comú l’esperit de reforma de l’Estat. Entre els seus principals dirigents van destacar Juan Álvarez Mendizabal, Calatrava, Madoz, Almodovar, Baldomero Espartero i Joan Prim.

Defensaven el principi de la sobirania nacional com a font de legitimitat i el predomini del poder legislatiu, les Corts, en el sistema polític com a representants populars, metre que rebutjaven la intervenció de la corona en la vida política per atribuir-li només una funció moderadora. Defensaven la unicameralitat del parlament, però un cop van acceptar la presència d’una cambra alta, demanarien que els seus representants també fossin escollits per sufragi. També eren partidaris d’enfortir els poders locals (ajuntaments electius, Milícia Nacional, etc.) i d’ampliar els drets individuals i col·lectius (llibertat de premsa, llibertat d’opinió, llibertat de religió, etc.). Mantenien el principi del sufragi censatari, però defensaven l’ampliació del cos electoral. Propugnaven la necessitat d’una reforma agrària per posar fi a la propietat vinculada i preconitzaven limitar la influència social de l’Església.

La Unió Liberal:

El 1854, a partir d’una escissió dels moderats, va aparèixer un nou partit polític a Espanya, la Unió Liberal que atrauria cap a les seves files a sectors moderats i a alguns dels membres més conservadors del progressisme. Aquest partit pretenia constituir-se com a opció centrista entre els dos partits clàssics del liberalisme espanyol, però ideològicament no representava pas cap novetat. Així, la Unió Liberal era bàsicament una coalició política amb finalitats de govern que agrupava aquells sectors descontents amb la política practicada pels moderats en el govern. Els seus grans impulsors van ser Leopoldo O’Donnell i Francisco Serrano.

Els demòcrates i els republicans:

El 1849, una escissió dels progressistes va ser l’origen de la constitució formal del Partit Demòcrata. En el seu programa electoral i de formació com a partit es troben, a més de l’ampliació dels drets polítics a tota la població, una sèrie de drets socials. Així, reivindicacions com la sobirania popular, el sufragi universal masculí, la Milícia Nacional, l’abolició del sistema de quintes per al reclutament del servei militar, la reducció de l’exèrcit regular, la simplificació de l’administració central, la generalització de l’educació primària de forma gratuïta i el dret a la llibertat de premsa bastirien el programa dels demòcrates.

La seva força provenia, fonamentalment, de les classes populars urbanes, tot i que la semiclandestinitat en la que havien d’actuar també va abocar-los a una certa relació amb l’obrerisme. La major presència del Partit Demòcrata es localitzava a Catalunya, Madrid i Andalusia, i el període en que van poder actuar públicament amb una major llibertat va ser el Bienni Progressista (1854-1856).

El desprestigi de la monarquia d’Isabel II i l’estat de repressió que afectava als demòcrates va acabar afavorint als sectors més radicals del partit que van participar en intents insurreccionals contra el règim isabelí. A la vegada, amb el pas del temps, el perfil dels demòcrates anirà accentuant el seu caràcter republicà i socialista amb l’aparició de diferents tendències: republicans, demòcrata-progressistes (J.Mª. Orense), socialistes, fourieristes, proudhonians i krausistes (Salmerón). Els republicans, amb un programa polític més social i popular, defensaven la República com a única opció veritablement democràtica.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús