El desmantellament de l’Antic Règim i el procés constituent (1836-1837)

En el curt període de temps que va de l’agost de 1836 a les darreries de 1837, els progressistes van assumir la tasca de desmantellar les institucions de l’Antic Règim i d’implantar un sistema econòmic liberal, constitucional i de monarquia parlamentària que realitzés la reforma política, econòmica i social que desmantellaria definitivament l’Antic Règim en plena guerra civil amb el carlisme.

Calatrava.jpg

José María Calatrava

La fi de l’Antic Règim. Una de les seves primeres actuacions dels progressistes un cop van ser en el poder va ser l’anomenada reforma agrària liberal, que consagrava els principis de la propietat privada i la lliure disponibilitat de la terra. Aquesta reforma es va dur a terme el 1837 a partir de tres grans mesures: la dissolució del règim senyorial, la desvinculació patrimonial i la desamortització.

La dissolució del règim senyorial, ja iniciada a les Corts de Cadis, va implicar la pèrdua de les atribucions jurisdiccionals dels senyors, malgrat que van mantenir la propietat de les terres que els pagesos no van poder acreditar com a pròpies. Així, l’antic senyor va esdevenir el nou propietari agrari i molts pagesos van passar a la condició d’arrendataris o jornalers. La noblesa va veure’s consolidada i no va perdre capital ni propietats, a més va poder ampliar la seva riquesa adquirint les terres de l’Església i comprant terres als pagesos propietaris. Així es convertien en propietaris capitalistes.

D’altra banda, la desvinculació patrimonial (supressió de primogenitures, fideïcomisos, etc.) va significar la fi dels patrimonis units obligatòriament i a perpetuïtat a una família o institució, així que els seus propietaris finalment van ser lliures per poder vendre’ls sense cap mena de traves en el mercat o repartir-los en herència. Així, la noblesa va guanyar la possibilitat de vendre terres com a nova font d’ingressos, mentre que la petita noblesa (amb poques terres per vendre) va ser la més afectada ja que la seva principal font d’ingressos era l’explotació dels pagesos i, per això, va passar a formar part de la base social del carlisme.

Juan_Álvarez_Mendizabal.jpg

Juan Álvarez Mendizábal

La desamortització havia estat un element recorrent en la política espanyola, des dels governs de Godoy, com a mitjà per aconseguir recursos per a l’Estat a través de la venda de terres que estaven amortitzades en mans de l’Església i els ajuntaments. Mendizábal, l’any 1836, va decretar la dissolució dels ordres religiosos (amb l’excepció d’algunes beneficències com les dedicades a l’ensenyament i a l’assistència hospitalària), la incautació del patrimoni de les comunitats afectades i la seva renda per recaptar fons per a l’Estat. Amb aquestes mesures buscava capital per finançar l’exèrcit liberal, recuperar vals de deute públic i reduir el greu dèficit pressupostari de l’Estat, fomentar la industrialització, la producció d’excedents agraris per abastir les ciutats i la formació d’un mercat en el món agrari per donar sortida als productes industrials.

Els béns desamortitzats, convertits en béns nacionals, van posar-se a la venda mitjançant una subhasta pública, a la qual van poder accedir tots els particulars interessats en la compra. Tanmateix, la majoria de les terres van perdre part del seu valor pecuniari per l’excés de quantitat a la venda en poc temps Les terres podien comprar-se pagant en metàl·lic o a canvi de títols de deute públic (que es trobaven molt depreciats en el seu valor nominal). L’Estat no va recaptar tots els diners que esperava, però els nous compradors van esdevenir un ferm suport social de cara al triomf del liberalisme a Espanya. En un termini més llarg, es suposava que les mesures havien de fomentar el desenvolupament de l’agricultura, perquè la terra passaria a uns propietaris més emprenedors i disposats a introduir millores en les formes de conreu.

la-desamortizacion-de-mendizabal.jpg

D’aquesta manera, el camperolat no va poder accedir a la compra de terres per convertir-se en propietaris. No van sorgir ni capitals, ni excedents de mà d’obra, ni va millorar-se el sistema d’explotació de la terra, ni va articular-se un mercat. En definitiva, la reforma agrària no es va produir perquè només va haver-hi un canvi de mans en la propietat de la terra. Així, la situació del camperolat va empitjorar perquè hi havia més terres en conreu el que va fer augmentar la producció però no millorava ni el rendiment de les terres ni el nivell de desenvolupament tècnic. A més, amb la desaparició de les terres comunals (boscos, pastures i conreus) la subsistència dels camperols va empitjorar i molts jornalers van patir un procés de proletarització. Per això, cada cop que es donés una crisi al camp es produirien rebel·lions camperoles espontànies.

Juntament amb l’abolició del règim senyorial i la transformació jurídica del règim de propietat, un seguit de mesures legislatives encaminades a la potenciació del lliure funcionament del mercat van completar el marc de liberalització de l’economia (abolició dels privilegis de la Mesta, llibertat d’arrendaments agraris, llibertat de preus, llibertat d’emmagatzematge, etc.). Finalment, l’abolició dels privilegis gremials, el reconeixement de la llibertat d’indústria i de comerç, l’eliminació de les duanes interiors, així com l’abolició dels delmes eclesiàstics, van completar el nou marc jurídic amb el qual s’implantava el liberalisme econòmic al país.

En aquest marc, la indústria catalana no trobarà un mercat interior que li permeti donar sortida als seus productes i reclamarà mesures proteccionistes des de l’Estat. En canvi, la resta del país no voldrà aquesta política proteccionista i apostarà pel lliurecanvisme per donar sortida als productes agraris com l’oli.

La Constitució de 1837. El govern progressista va convocar unes corts extraordinàries per redactar un nou text constitucional que adaptés la Constitució de Cadis als nous temps. el text, aprovat el juny de 1837, era breu i deixava espai per a una sèrie de qüestions que es regularien posteriorment mitjançant les lleis orgàniques (com la llei electoral, la llei d’impremta o la regulació del règim dels ajuntaments) amb la finalitat de fixar un text estable que podia ser acceptat tant per progressistes com per moderats perquè poguessin governar totes les fraccions del liberalisme espanyol.

alegoria constitucion 1837.jpgLa reforma de la Constitució plantejada pels progressistes tenia com a objectiu la consecució d’un sistema representatiu que garantís la seguretat individual i que a la vegada fos compatible amb un canvi social. Així, la Constitució de 1837 proclamava alguns dels principis bàsics del progressisme: la sobirania nacional, una àmplia declaració de drets ciutadans (llibertat de premsa, llibertat d’opinió, llibertat d’associació, etc.), la divisió de poders i l’absència de confessionalitat de l’Estat, tot i que els clergues serien considerats com a funcionaris de l’Estat.

D’altra banda, el text constitucional també recollia alguns elements moderats ja que es basava novament en la prerrogativa monàrquica i concedia al parlament un paper restringit: establia dues cambres col·legisladores, el Congrés i el Senat, aquesta darrera cambra no electiva i designada directament per la monarquia, i atorgava amplis poders a la corona (veto de lleis, dissolució del Parlament, facultat de nomenar i destituir els ministres, etc.). A més, com que la desamortització i la supressió del delme eclesiàstic havien deixat el clergat sense part del seu patrimoni i havien liquidat una de les seves fonts de finançament tradicionals, la Constitució recollia el compromís Estatal de finançar el culte catòlic com a mecanisme moderat per a garantir la confessionalitat de l’Estat.

Amb l’aprovació d’altres lleis es culminaria l’entramat jurídic constitucional. Així, la Llei d’impremta (1836) va fer desaparèixer la censura prèvia i la Llei electoral (1837) va fixar un sistema de sufragi censatari extraordinàriament restringit i vinculat a la propietat, que tot i això ampliava el cens electoral del 0,15% de l’Estatut Reial al 2,4%. D’aquesta manera, passaven a tenir dret a vot els espanyols majors de 25 anys que paguessin un mínim de 200 rals de contribució directa, el que suposava que només podien votar 1 de cada 45 espanyols (uns 250.000). Finalment, els poders locals i provincials serien escollits pels veïns segons els principis progressistes i es va enfortir la milícia urbana, tot i que els moderats volien que els ajuntaments fossin designats pel rei o el cap polític (governador civil).

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , , ,

    Comentaris

    • Isabel II (1833-1868). | ESO HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

      14/12/2015 - 17:43

      […] liberal progressista, que inicià ràpidament un seguit de reformes, la més important de totes la desamortització del béns eclesiàstics per tal d’aconseguir recursos financers i poder organitzar i armar […]

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús